Observar, llegir, escriure

De fa anys que escolte ma mare destralejant sobre la degradació de l’horta de València, el millor monument viu que envolta el cap i casal i que els seus habitants no valoren com cal, malgrat que s’omplen la boca lloant-lo.

De fa anys que l’escolte avisant que passarem gana, si mai ens ve una de grossa que no ens deixe proveir-nos de fora: “A eixos que no volen horta sinó ciment, van a passar més fam que Garró”.

De fa anys que moltes collites no donen guanys ni per les despeses emprades en conrear-les: Tant d’esforç barat a no res!

Els llauradors són tossuts i planten tots el mateix, cadascú pel seu costat. No s’uneixen perquè desconfien els uns del altres. A més, bona cosa de verdura i fruita que venen els supermercats la porten de fora del país (del gran i del petit) on la paguen a un preu bastant per davall del que ací ens costa produir-les.

El resultat de tot això és que cada vegada hi ha més terres de conreu descurades o abandonades i menys gent que s’hi dedica, amb la consegüent pèrdua progressiva de varietats autòctones als mercats, on rarament es troba aquella riquesa de textures, colors i sabors, que encara recordem els qui hem tingut la sort de tastar-les durant bona cosa d’anys. Per no parlar del sentiment de tristor que ens mou a dins, només en veure els trossos erms o atapeïts de brossa.

Si canviem de perspectiva, del productor (i primer venedor) passem al revenedor, botiga o supermercat, la cosa tampoc no va gaire millor, pels petits. No us descobriré pas cap cosa que no sabeu: el peix gros es menja el menut.

Ocorre que els qui depenem d’un salari ens tenen ben agafats; perquè, en haver de treballar tots els qui habitem una casa (per les necessitats que tenim, reals o provocades per la publicitat), anem curts de temps i de diners (ja sabem que el treball es troba molt mal repartit: o no en tens gens o en tens massa) i acudim com a mosques a les anomenades grans superfícies comercials (GGSSCC), propietat d’empreses multinacionals, renunciant amb recança al comerç de barri, que és el que més fomenta el veïnatge i la riquesa dels seus habitants.

Els “súpers” o GGSSCC ho tenen tot estudiat, en això empren una part dels guanys, oferint-nos varietat de productes i de preus; tot i que de varietat de productes (pensem en fruites i vegetals, per exemple) menys de les que ens volen fer creure i de preus en tenen de cars i de més barats (aquests acostumen a ser de marca pròpia i són dissenyats per als que tenen pocs diners); però amb unes ràtios: qualitat/ preu, sou dels productors primaris/ preu i sostenibilitat ambiental/ preu, per sota de les que ofereix el comerç tradicional. Les multinacionals del comerç aconsegueixen millors preus que els petits negocis de queviures; perquè compren a l’engròs; perquè compren a productors grans deslocalitzats (de fora de la comarca o del país), que paguen sous de misèria als seus treballadors i empren tota mena de mitjans industrials (mecanització, “injecció” d’aigua, ús de productes químics o biològics…) per “inflar” i “embellir” els productes; a més, no paguen els costos reals del transport (entenent per reals els que inclouen la reparació del dany a la nostra biosfera) ni els socials (les pèrdues que la deslocalització produeix al teixit productiu de l’indret on es venen els productes forans).

La conseqüència de tot plegat és que amb el consum, com més va més, a les GGSSCC (o més petites, però multinacionals) anem fent més grossos el que ja ho eren, anem perdent varietat i qualitat de productes (o millor, categoria; perquè el que s’entén per qualitat és l’adaptació a l’ús esperat d’un producte i el seu manteniment al llarg del temps; és a dir, tan s’hi val, per exemple, si és un pa d’horta fet amb massa mare com cal, durador i saborós, com un pa de supermercat, insípid i corretjós si no te’l menges el mateix dia; a tots dos se’ls aplica el qualificatiu de “de qualitat”) i anem empobrint també econòmicament el país (van tancant les empreses autòctones, les botigues petites desapareixen, augmenta l’atur, disminueixen els sous dels treballadors…).

Encara que no ho semble a ull, aquesta aparent abundància d’aliments, que a molta gent enlluerna, amaga realment una dependència excessiva de les importacions i de les decisions d’altri, la qual cosa ens fa vulnerables en una qüestió tan fonamental com l’alimentació, una necessitat bàsica. Al final ens adonarem que el que està en joc en aquest cas és el nostre dret a decidir el que mengem, la nostra sobirania alimentària. És qüestió, doncs, de repensar-s’ho més de dues vegades i fer un esforç per canviar els nostres costums.

Però encara n’hi més efectes “col·laterals” de la nostra manera de consumir actual, amb domini quasi exclusiu de les empreses multinacionals que no apliquen els criteris de l’anomenat “comerç just”. Són els efectes negatius que aquest consum produeix a escala global: l’augment de la pobresa i l’esgotament del recursos naturals, una sagnia injusta i indigna que hem d’aturar. De vegades és difícil traure l’entrellat de la qüestió, perquè la publicitat (= engany) que ens envaeix ens pot confondre com pretén.

Com que açò darrer és una mica més difícil de copsar, us recomane la lectura del darrer llibre de Gustavo Duch, “No vamos a tragar”. Realment paga la pena reflexionar sobre el que ell ens mostra de forma fefaent i actuar en la línia correcta, en la mesura que puguem, per assegurar el nostre benestar i el de tots els pobles i persones del planeta d’ara endavant, comprometent-nos a lliurar un món habitable a les generacions futures.

En Duch ens informa que produir i menjar com ara ho fem genera al voltant del 50 % de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Llavors, canviar el sistema agroalimentari global significa també canviar el futur del nostre planeta. Per fer-ho ens cal:

• Reconversió de la nostra alimentació en base a l’autosuficiència de les explotacions agrícoles i ramaderes, amb tecnologies recolzades en els mètodes tradicionals i d’altres de moderns, per afavorir el consum de proximitat (i reduir les caducitats del productes peribles, i així reduir el consum d’energia en generació de fred artificial). Aleshores haurem de modificar els nostres costums tan arrelats; però eixirem guanyant perquè ens proveirem de tot tipus d’aliments de temporada, de bona qualitat, amb el millor sabor i el màxim de valor nutritiu.
• Per la banda dels consumidors: ser més “proactius”, és a dir, participar activament en el procés de canvi del model productiu, amb alternatives com les cooperatives de consum agroecològic (vegeu, per exemple: http://xarxanet.org/comunitari/noticies/agrupar-se-al-consum-ecologic-i-de-proximitat ).

… (Continua a la 2ª part).