Observar, llegir, escriure
Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.
Drogues perilloses o placebos místics?
Vull parlar ací d’un artefacte cultural reeixit entre nosaltres els humans: les religions, i ho faig basant-me en una obra de divulgació científica que tot just he enllestit de llegir.
Es tracta de “Devots i descreguts. Biologia de la religiositat”, editada l’any passat per la Universitat de València amb el suport de l’Institut d’Estudis Catalans. L’autor, n’Adolf Tobeña, amb la seu prosa rica, precisa, irònica i elegant, ens endinsa en el magí del creients en déus, verges o energies universals, tot actualitzant-nos les darreres troballes en neurociència que els apliquen. De lectura recomanable per a tothom, especialment per a amants de la ciència.
L’autor és catedràtic de Psicologia Mèdica i Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona. Té al seu currículum més de 150 treballs d’investigació en neurociència i psiquiatria. Ha estat professor visitant de diverses universitats del món. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació amb articles de divulgació científica. Ha estat director i conductor de programes de ràdio de debat científic. Ha escrit diversos llibres de divulgació sobre neurociència —com el que ens ocupa ara— i ha estat guardonat amb diversos premis. Personalment el recorde amb molta estima pels seus “Sorbets de ciència”, un programa de Catalunya ràdio que ell conduïa en companyia de l’Òscar Vilarroya, on, allà cap al migdia dels dissabtes del canvi de segle (del 1998 al 2002), entrevistava recercadors catalans destacats en les més diverses branques de la ciència. Llavors jo procurava no perdre-me’n cap ni un.
Partim de la base que, com que sembla que vora la meitat de la tendència al misticisme l’heretem en el gens i l’altra meitat ens ve per influència ambiental —de la qual, no ho hem d’oblidar, l’adoctrinament n’és un factor cabdal—, hem de respectar qui decideix —o ho creu així, que per al cas és el mateix— seguir algun tipus de religió. També hem de saber que, a pesar del seu component biològic, la religiositat no és un atribut ineludible de la condició humana.
Però no totes les religions són bones per a les persones i les societats; de fet, en coneguem moltes que no ho són pas —tot el contrari—, perquè ataquen la llibertat personal, omplen els creients de prejudicis i fanatisme (sagrat = dogma = innegociable = fanàtic = antidemocràtic = perill social), desarrelen els practicants del seu cercle familiar i social, són còmplices d’abusos de poder i tot allò que n’és la conseqüència: engany, manipulació, privilegi, corrupció, menyspreu per la vida dels altres… D’exemples d’ahir i d’ara en coneguem tots i no cal posar-ne més; tot i què em venen al cap un munt de la nostra indigna Església Catòlica: la perversa inquisició, el vergonyós recolzament als feixistes traïdors i assassins durant la II República, durant la guerra d’extermini dels demòcrates republicans i durant la llarga i sagnant repressió franquista, que encara cueja… Diu molt encertadament en Tobeña: La religiositat constitueix un dels ressorts més efectius per generar assemblatges comunals i per atiar la combativitat intergrupal… D’ací ve la recurrent promiscuïtat entre religió i poder terrenal en la crònica dels afanys humans. I d’ací deriva, també, la perillositat inherent a tots els credos a causa de la seua tendència “espontània” a servir de detonats de les friccions entre comunitats o faccions.
Per altra banda, hom ha trobat que, a més capacitat mental de les persones, menys adscripció integrista/ fonamentalista (que no religiositat) de les seues idees. Aquest tipus de religions destructives de la personalitat són les “drogues perilloses” a què feia esment al títol de l’article, presentat en forma de proposició disjuntiva.
Seguint amb el títol, pense que haureu deduït que, allò que he anomenat “placebos místics” són els efectes dels tipus de religions o creences que considere plenament respectables; per bé que el concepte de “placebo antiadversitats” que introdueix Adolf Tobeña —en el qual m’he basat— és aplicable a qualsevol tipus de religió i —per comparació al concepte usat en medicina— fa referència al seu valor “curatiu” per efecte psicològic —essencialment per autosuggestió. Aquestes religions o creences a les quals aplicaria la millor valoració —un aprovat justet?—, jo les anomenaria “intel·ligents”, si cerquen la coherència amb l’evolució del coneixement científic, si són personalment i socialment humanes i progressistes —és a dir, mai s’alien amb el poder i són realment practicants dels valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat— i solament mitifiquen —o mistifiquen?— el just i necessari.
Amb tot i això, jo no les trie. Hauria de circumscriure les meues creences sobrenaturals a l’energia i la matèries anomenades “fosques”, al receptacle que conté els “multiversos”, al per què es produeixen fluctuacions quàntiques del no res i es creen universos, a la natura de l’energia, al que encara desconeixem del funcionament del cervell…, elements per als quals la ciència en té evidències, però encara no ha resolt quin és el model que els regeix.
Per ara, no necessite creure, m’estime més pensar; la qual cosa —essent jo químic i amant de la ciència— és ben coherent amb allò que ens mostra Adolf Tobeña: en enquestes fetes a científics naturals —biòlegs, físics, químics…— nord americans que treballaven en recerca destacada, els descreguts dominaven amb un 92 %, quan la xifra de no creients en la població en general assolia tan sols un magre 10 %; cosa que no ens estranya d’aquella societat; però en el cas espanyol la xifra de descreguts —si atenem les enquestes— tampoc no és gaire significativa: al voltant d’un 20 %, ó un 30 %, en el cas de la població més jove. Encara més evidències: el nombre de creients en aquest col·lectiu científic nord americà ha anat minvant conforme es produïen les troballes que expliquen la vida. Així, en 1914 se’n registraven de l’ordre d’un 30 % de creients, en 1933 d’un 17 % i en 1998 tan sols d’un 8 %.
Sembla ser que les ments força racionals i analítiques, les acostumades a usar habitualment el mètode científic, són un antídot front a la credulitat en agents sobrenaturals o màgics. Potser perquè ens adonem de seguida que la creença no té base real, que és una il·lusió immadura i, en força casos, manipulada per individus carismàtics, al·lucinats i/ o interessats.
Si bé, com diu Adolf Tobeña, els éssers humans no tenen altra sortida que construir mites per explicar el món i que fins i tot la ciència és un tipus especial de mite que ajuda a explicar l’Univers, el mètode científic és el que ha permès i permetrà el progrés humà —salvant el mal ús que de la tecnologia en fan els poderosos enfrontats al poble. Aquest mètode es basa en models fal·libles validats per la experiència, mentre que les religions es basen en models infal·libles, on Déu —un dels milers que hi ha— és l’única resposta. Per a la ciència respostes hi ha moltes i ens aproximen cada vegada més al coneixement del nostre cos i d’allò que ens envolta, encara que sabem que trigarem a saber —si em passeu la redundància— el per què de tot plegat. La religió és immobilista i tot són raonaments circulars, que sempre comencen i acaben al mateix lloc: la divinitat imaginada. En ciència tenim paciència; no ens preocupa —més aviat ens engresca— que encara ens manque tant per saber. En religió ja ho saben tot. On és el progrés?
Manta vegades, les religions han justificat el patiment dels més febles en aquest món; mentre que la ciència, quan ha actuat lliurement, no ha pogut dir altra cosa que la causa rau en la desigualtat inadmissible que hi domina, on una minoria egoista s’ho apropia gairebé tot. La solució d’aquesta i d’altres injustícies, les religions l’acostumen a deixar per a una altra vida, que ningú no ha conegut, i, aleshores, col·laboren ben poc a canviar la situació, a canviar el sistema que l’ha creat. No us hi sembla sospitós? A mi em sembla sobretot escandalós, vergonyós, immoral. Però en aquest article d’ara vull deixar córrer aquesta part més “políticament incorrecta”; perquè, si no m’aturàs, la qüestió encara seria més clara en contra de la major part de les religions.
Si parlem d’emocions, la religió em fa sentir por, tancament, falsa seguretat; mentre que la ciència em provoca llibertat, obertura, aventura… També hem de tenir ben present, com diu en Tobeña, que els devots sembla que es delecten en la vivència del misteri, de l’esotèric, mentre que els descreguts ho fem amb l’exigència del pragmatisme contrastador i sistemàtic.
Vejam ara els avantatges clars de les religions, que són el motiu del seu gran èxit (les frases extretes del llibre van en cursiva), i els beneficis que també tenim els qui triem no creure-hi:
PEns proporciona guanys individuals: Hi ha força consens a l’hora de considerar que les vivències i creences religioses proporcionen confort íntim (resignació, placidesa, serenitat, calma), a banda de fortalesa davant les adversitats… Aquesta propietat tamponadora de les penalitats –les funcions de “placebo antiestrés” de la religiositat-, pot tenir importància perquè els individus que no disposen de bons esmorteïdors psicològics o no encerten a usar-los, han de surar sense un dels ressorts de resistència ferma davant els veritables compromisos vitals.
Ja ho apunta clarament en Tobeña a la frase que acabe de transcriure: el desllorigador d’aquesta fortalesa davant els colps de la vida el trobem a aplicar sempre allò que hom anomena “psicologia positiva” i no ens cal cap Déu per aquest viatge. Com tot, ho aconseguirem en part per herència genètica i en part per aprenentatge al llarg de la nostra existència. No ens calen bíblies ni doctrines, ens cal aplicar allò que sortosament trobem a un munt de manuals d’autoajuda —cal parar atenció, però, en què no tots són bons— o, millor, amb l’ajut de professionals de la psicologia. Perquè la psicologia positiva està de moda! I funciona!
PEns proporciona guanys comunals: La religiositat afavoreix la congregació i la cohesió grupal promovent la germinació i l’enfortiment dels sentiments de pertinença, el compromís i l’agermanament amb una comunitat de fidels correligionaris (església significa justament això). Aquest factor entronca amb dades molt diverses i consistents que indiquen que les xarxes de suport social constitueixen potser el millor antídot contra les punyalades que reserva la vida.
I aquest benefici també el tenim resolt i ben resolt els descreguts, si passem —cal fer-hi un esforç conscient, però— de l’individualisme que amera tota la nostra societat capitalista. Tenim al nostre abast associacions esportives, culturals, de defensa de la natura, d’ajuda mútua, polítiques… a balquena per millorar-nos personalment i socialment; ens sentirem part d’un projecte comú i engrescador de transformació del nostre entorn proper o de més enllà, el qual, a més, podem contribuir a modelar —si el projecte és democràtic, condició sine qua non per participar-hi—, cosa que no passa amb les religions. Ja sabem que la unió fa la força! I que entre tots ho farem tot!
PEns redueix la incertesa: Les religions forneixen una narració omnicomprensiva i completa del trajecte vital i el destí còsmic. Un sistema de creences ajustat a la necessitat d’arrodonir la comprensió d’un món variable, convuls i enigmàtic, per tal de reduir incerteses i afavorir les empreses individuals i comunals que han d’escometre els humans durant el periple terrenal.
Aquest punt és el que requereix posar més interès i esforç de la nostra part, si volem viure evitant el pensament màgic, perquè no hi trobarem gaire ajuda social. No cal que us recorde l’adoctrinament escandalós a què ens sotmeten des de ben infants: a casa, a l’escola, als mitjans del sistema dominant, a les institucions… Tan sols ho aconseguirem amb l’estudi racional del fenòmens, dels models reals que tenim al nostre abast, sospesant els diversos enfocaments possibles, fent cas tan sols quan hi ha evidències demostrades… En definitiva: llegint, escoltant i aplicant el mètode científic. Però no sols amb la raó, sinó també amb l’atenció conscient i l’emoció comprendrem què és la vida: observant la natura, adonant-nos que nosaltres no som essencialment diferents de la resta del animals, aprofitant cada instant amb els mitjans que tenim al nostre abast, compartint els nostres béns materials i espirituals, estimant i cuidant la resta d’éssers que ens envolten, lluitant per aconseguir una vida millor per a tothom, agraint aquest do de l’Univers que és la vida… En ciència encara no ho sabem tot, però avancem cada dia una mica més per reduir-hi la incertesa!
Ja ho he dit, no és fàcil ser descregut. Ens ho recorda clarament l’autor del llibre: [Els religiosos] sempre se’n surten i se’n sortiran… perquè oblidem la duresa i impenetrabilitat de la ciència. L’empresa científica és àrdua i complicada… Els procediments de inferència de la ciència són difícils de comunicar i entrenar. La ideació religiosa és automàtica, intuïtiva i natural, mentre que la científica requereix una disciplina rigorosíssima. Vet ací perquè les religions són socialment fortes i la ciència força fràgil… No obstant, troballes experimentals ultimíssimes indiquen que el contacte breu i fins i tot implícit amb el pensament analític fa minvar el convenciment en les creences religioses. D’ací la gran importància d’una divulgació científica —de les ciències dites naturals i també de les socials— constant i eficaç en tots els nivells de formació i als mitjans de comunicació. Cal encomanar la nostra passió per la ciència! Moltes gràcies, Adolf!
I per cloure l’article, ací us deixe una tria de frases i dites sobre la qüestió, que he extret del blog http://drabada.blogspot.com.es/2014/02/2001-dites-11-i-final.html:
[ Si la terra és per als forts, el cel deu ésser per als febles (Josep Pla, “El Quadern Gris”). [Quina barra!]
[ El confucianisme, el taoisme, el budisme, el cristianisme i l’islam varen prosperar perquè les elits dominants els van adoptar per treure’n profit (Marvin Harris, “Materialisme Cultural”, 1979).
[ La religió és l’opi del poble (Karl Marx).
[ Els creients sovint afirmen que si el 90 per cent del món creu en un déu, ells tenen raó, però si el 90 per cent de les cultures són masclistes, també tenen raó? (anònim).
[ Hi ha explicacions analgèsiques [Déu] que sols calmen el dolor de la incomprensió sense eliminar la causa d’aquell dubte (Peter Medawar).
[ Visc en el dubte i la incertesa. Crec que és molt més interessant viure sense saber que no pas viure amb solucions que puguin ser errònies [Déu] (Feynman).
[ La meva racionalitat laica em diu que Déu és una criatura de l’home, i no l’home una criatura de Déu… Déu representa una esperança que a uns ajuda a ben viure i a d’altres a millor morir (Josep Piera, “Seduccions de Marràqueix”).
[ L’ésser humà és molt fràgil, la por a la mort el domina, i aquesta és la raó de les religions (Gao Xingjian, 2011).
[ Gràcies a Déu, sóc ateu (anònim).
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“La Bíblia… funciona!” [ho diuen molts científics, i altres que no ho som],
i
“Expresseu-vos únicament amb un sí, quan sigui sí, i amb un no, quan sigui no” [paraules de Jesucrist, a Mateu 5:37].
Atentament