Observar, llegir, escriure

La meua presa de consciència va començar amb el “servei” militar durant l’any 78 del segle passat. El contacte amb una organització fèrriament vertical, on l’obediència cega a les ordres del “superior” jeràrquic és la norma a seguir, el incompliment de la qual es castiga dràsticament, per mantenir allò que ells anomenen disciplina.

Foren quinze mesos d’aguantar un tipus de relacions socials aberrants, empresonat en un reducte fortificat, sotmès a tot tipus de treballs forçats i vexacions “sàdiques” i masclistes –de baixa intensitat, per fortuna, en el meu cas–, allò que anomenaríem un règim casernari. Això que a altres els ajudava a convertir-se en “homes” (almenys aquesta era la visió “positiva” (?!) de la “mili” per als pares de la “víctima”; tot i que “homes” volia dir barons heteromasclistes i espanyolistes), a mi em va produir un rebuig que encara dura i que es va traduir en un profund sentiment d’antimilitarisme. Fou tal l’empremta negativa que em va deixar aquell malson, que, fins a dos lustres després de rebre’n la llicència, de tant en tant encara somniava que hi havia de tornar i sentia una opressió al pit que em feia despertar, per adonar-me’n, alliberat, que això no era pas de debò.

Tret d’algunes excepcions, a càrrec d’oficials de carrera (militar o universitària), el gruix dels comandaments que llavors em pertocaren eren uns homenics execrables: militars “reenganxats” després del servei militar, frustrats, amb un complex d’inferioritat tan desenvolupat que gaudien de fer patir als soldats “rasos” (sobretot si teníem estudis i quan venien “gats” a comandar les guàrdies, que era el més normal) i toleraven les humiliants “quintades” (que els de la meua lleva contribuírem a eradicar). A més, alguns, emparats en aquest règim casernari, corrupte i antidemocràtic, aprofitaven per arrambar una part de l’assignació per la manutenció dels soldats i se’ls veia estrenar cotxe nou abans d’hora. Per no parlar també de l’exaltació del nacionalisme espanyol (exclusivament castellà, amb un rebuig evident de les altres nacions sotmeses al seu jou), representat per l’omnipresent ”estanquera”, i la creació de falsos enemics de dins i fora de “la pell de brau”, per justificar la seua violenta i objectable missió: preparar-se per a la guerra, ensenyar a matar a altres éssers humans, companys del planeta.

Acabada la ”mili”, a la meua ment crítica i analítica, aquell patró militarista, el trobava i el trobe arreu on mire, en qualsevol organització social amb poder real: política, religiosa, empresarial, esportiva, cultural, etc., amb major o menor intensitat, segons el poder econòmic que represente. Al meu entendre, l’acumulació injusta de diners i poder porta necessàriament a imposar una societat militaritzada, maquillada de democràcia. En una societat il·lícitament desigual, on les enormes diferències entre rics i pobres empenyen a viure una guerra permanent (oberta o encoberta, d’alliberament per als exclosos o de manteniment de la dominació per als opressors) i on els valors dominants són els capitalistes del “campe qui puga”, és a dir, agressivitat, competència, dominació, explotació, etc., no resulta gens estrany que els qui mantenen el poder real no vulguen deixar-lo en mans d’altres que actuen fora del seu control, del seu règim corrupte. Així, per mantenir els seus privilegis, aquests “trauen a la palestra” la “solució” militarista, convenientment edulcorada (Europa) o no tant (cas de Turquia); fent servir el patrioterisme, els falsos enemics, els “baixos instints” del personal, la “màgia” de la religió, la “hipnosi” de la propaganda, etc., per enredar-nos, per “enverinar-nos”, per no deixar-nos pensar amb el cap clar.

Vivim en un sistema jeràrquic, una estructura de poder vertical/ piramidal, amb un imposat respecte a l’ordre establert pels poderosos, que l’Estat protegeix amb lleis i repressió. Hom imposa la por a dir i fer el que pensem si va en contra dels que manen (disciplina), per forçar l’acceptació del que se’ns ha imposat (obediència). Pensem, per exemple, en l’acomiadament d’un treballador que no obeeix el que li mana un “superior” jeràrquic d’una empresa, siga el que siga; o en la multa que li posen a un manifestant per protestar democràticament contra alguna injustícia del tot evident (aplicant, per exemple, la llei “mordassa”); o també en algunes penes de presó totalment discordants que recauen sobre agents de petits furts (si les comparem amb altres d’escomeses per lladres “de guant blanc”); etc. A la fi, càstigs injusts a tort i a dret. Alguns em diran que són excepcions, errades humanes que són difícils d’eradicar. Altres pensem que se’ns amaga el seu veritable abast.

Insistesc, es veu militarisme arreu on mires: forces armades, estructura política, feina, esports, clergat… L’Estat ens l’imposa junt amb el sistema capitalista ultraliberal (que és l’element fonamental de la trama), entronitzant la lluita com a mètode prioritari de resolució de conflictes, amb un domini abassegador dels valors masculins en contra dels femenins, excloent o discriminant la dona i altres opcions sexuals minoritàries o minoritzades.

L’Estat és el principal creador del militarisme: es recolza en falsos valors positius com la seguretat i el patriotisme de tots els ciutadans de la nació (quan realment defensa les classes benestants, la “casta extractiva”, la vertadera “nació” de les quals són els diners i el poder), amb la qual cosa legitima l’ús de la força armada, exerceix sense vergonya el monopoli de la violència, potenciant el masclisme i l’heteropatriarcat a l’educació, als mitjans d’adoctrinament (premsa, ràdio, TV…), a les lleis, etc. No debades l’Estat exerceix el Poder, amb majúscules i sense límits, minvant la llibertat dels ciutadans i del pobles que hi estreny.

Si ho pensem una mica, conclourem que el militarisme és incompatible amb el desenvolupament humà, amb el material, però sobretot amb l’immaterial en el camp de l’autonomia o sobirania personal i social, que necessita sobretot llibertat, pau i diàleg; fruits d’una justícia social i no pas de preparar la guerra; necessita, ras i curt, el camp adobat d’una democràcia real, que malauradament no vegem enlloc (la democràcia real és incompatible amb el militarisme).

Per capgirar-ho, cal començar pel llenguatge i l’educació, foragitant el maniqueisme de bons i roïns, la por a l’altre, l’’etiquetatge’ acrític, la creació de falsos enemics, de competidors innecessaris, d’identitats unificadores excloents (com els nacionalismes xovinistes, el fonamentalismes religiosos, les ètnies supremacistes, les idees polítiques antidemocràtiques…) i fomentant els valors que afavoreixen la convivència en la diversitat: llibertat personal, pensament crític, respecte a la diversitat personal i tribal, igualtat entre tots els individus i els pobles a què pertanyem, i solidaritat amb els més febles. En aquest sentit, considere fonamental encomanar l’estima per la ciència i la cultura, mitjançant el diàleg, el respecte i la “propaganda pel fet”. És per això que l’alternativa al militarisme, no en tinc cap dubte, és la feminització de la societat.

No cal ser uns pensadors “fora de sèrie” per adonar-nos que el repartiment desigual del poder i els diners és l’origen dels mals més punyents que hem conegut fins ara al món, i que les armes conseqüència del militarisme, a més d’un negoci dels més lucratius, són emprades per perllongar injustament aquestes desigualtats. Aleshores, si volem viure en un món més lliure i harmònic, sense abusos de cap mena, no hi ha altre camí que desmilitaritzar-nos a tots els nivells, tot començant per nosaltres mateixos, fent tot el que siga a les nostres mans per esdevenir el rent que faça pujar el nostre país lliure de violència i prejudicis.

CRIT I NIT

LES famílies de dol per a tota la vida.

La guerra, la postguerra… Recorde aquella mare

que no li varen dir que el fill havia mort

en el front de Terol: simplement li digueren

“ha desaparegut”. I va passar la guerra

esperant el seu fill. I va acabar la guerra

i esperava el seu fill. I va parar la taula,

li va posar també llençols nous en el llit,

i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.

¿Morí? No s’ha sabut. Sols, desaparegut.

Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde

els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,

i no obria la porta. ¿On estava el seu fill?

Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra!

Qui va a saber això! Les famílies de dol

per a tota la vida. La guerra, la postguerra… 

Vicent Andrés Estellés, Llibre de Meravelles, 1971.

Els Estats autoritaris, el capitalisme i el patriarcat posen les guerres, i el poble posa els morts.

No a la guerra, a qualsevol guerra! Desarmament ja!