Observar, llegir, escriure

Un rumor és una especulació no confirmada a què li atorguem una versemblança, que té una gran eficiència comunicativa entre la població i, doncs, presenta un enorme potencial manipulador. Per això és moneda corrent emprada sobretot amb fins polítics o comercials; però també, a un nivell més particular, per enveja, venjança o simple diversió. En la societat mercantil en què vivim, sempre hi ha algú que, directament o indirecta, vol vendre’s o vendre’ns alguna cosa, inflant les seues bondats i/ o les maldats de les opcions rivals.

Una de les coses que més aviat aprenem a la vida és a dir mentides i a descobrir qui i quan ens les diu. Parafrasejant un vers de l’Estellés, diria que som un animal de rumors, cobejós, fantasiós, acovardit i xerraire, a qui el xafardeig (doctoreig en diem els valencians) el perd. Tant és així que ben sovint prenem decisions a la nostra vida orientats per notícies que altres ens han contat i de les quals no n’hem comprovat la veracitat, i d’això se n’aprofiten els més espavilats, els qui escampen rumors o notícies falses –les “fake news”, ara tant de moda– per condicionar el nostre comportament d’acord amb el seu interès. Per posar-ne un parell d’exemples, en citaré un de personal i un altre de social. 1er: Deien d’una persona del poble on vaig nàixer que enverinava els gats com a prova –no demostrada– que tenia mal cor, cosa que em produïa sempre –encara avui dia– que la miràs amb malfiança i que el seu somrís em semblàs un rictus enganyador. 2on: A les acaballes del franquisme pretransicional, els profeixistes valencians, que veien en les tesis fusterianes pancatalanistes un perill per a la seua influència hegemònica de dècades, les contrarestaven amb males arts, escampant pels diaris opinions de gent histèrica, rumors d’allò més inversemblants, que pouaven, però, en sentiments d’enveja i autoodi ben arrelats al poble, que deien que els catalunyesos volien furtar-nos la paella, la llengua i no sé quantes coses absurdes més, de trist i malaguanyat record, creant un enfrontament entre germans catalans que encara cueja.

Però n’hi ha més, hi ha institucions suposadament respectables que no ho són pas, perquè estan bàsicament dedicades a escampar rumors i fer propaganda. Pense, per exemple, en els anomenats mitjans de comunicació generalistes, que sobreviuen econòmicament gràcies a les subvencions dels governs (de debò creieu que són serveis públics?), precisament perquè mantinguen distret, desinformat, embrutit o infantilitzat el personal; triant, amagant, deformant o inventant notícies, seguint les directrius dels seus amos els bancs i de les “clavegueres” de l’Estat. O en els departaments de comunicació –un eufemisme per no dir “de propaganda”– de qualsevol institució o empresa pública o privada que ens vinga al cap. Però on el rumor pren una dimensió vital és en situacions de guerra, on esdevé una arma poderosa per vèncer l’exèrcit enemic, en desmoralitzar-lo o fer-li prendre decisions errades. Per això resulta tan interessant, tan alliçonador, el llibre que ara us presente: “Rumors en guerra. Desinformació, internet i periodisme”, del periodista i consultor estratègic Marc Argemí, editat per Contravent (l’editorial d’en Quim Torra) en 2013.

L’obra té com a punt de partença la tesi doctoral de l’autor, dirigida per Salvador Cardús, prologuista també del llibre. “Rumors en guerra” és un assaig històric ben documentat, que ens mostra un grapat de dades sobre la rumorologia bèl·lica a la II guerra mundial i que, a més, ens fa entendre com es generen i difonen aquests missatges trucats i la seua importància actual en la lluita de les “clavegueres” de l’Estat contra, entre d’altres, l’exercici del dret universal d’autodeterminació del poble català. La competència de l’autor en la qüestió tractada és innegable vist el seu currículum i la seua experiència, on, entre d’altres, ha fet feines de cap de premsa en una institució religiosa sectària de gran poder influent, qualificada de perillosa per alguns dels seus exmembres; fet que, he de confessar, més d’una vegada m’havia fet retornar-lo al prestatge; però que a la fi vaig comprendre que ningú no és immaculat en això de col·laborar amb una o altra entitat, perquè de vegades ho hem hagut de fer per “guanyar-nos les garrofes”.

Una mirada amatent a aquests rumors de caire militar ens resulta força instructiva. No debades, a més de les guerres sagnants que dissortadament hi ha obertes al món –atiades pels immorals fabricants d’armes–, també n’hi ha en els llocs on “gaudim” d’algun període d’entreguerres; perquè allò que anomenem pau, fins ara no ha estat més que una situació de guerra de menor intensitat o violència, més subtil si voleu, amb víctimes però. Arreu sempre hi ha obertes agressions d’enriquits contra empobrits, de patrons contra obrers, d’institucions estatals contra súbdits, de dirigents contra dirigits, de mascles masclistes contra dones… Guerres entre ideologies, religions, sobiranies, gèneres, generacions, parelles, famílies… Dissortades guerres que entrebanquen el nostre benestar. Guerres que pretenen mantenir els privilegis d’uns pocs que retenen el poder i que són un reflex del nostre tarannà egoista, potenciat per un sistema socioeconòmic injust, en què ens “educastren” i obliguen a viure, lligats amb cadenes de plata per la rumorologia i la propaganda, sota la dictadura del “Gran Germà” que, malfiat que no descobrim el seu parany, insistentment ens vigila.

L’assaig no és gaire extens però està ben aprofitat, ja que, a més de tractar la història dels rumors a la II guerra mundial, l’autor ens presenta una segona part més actual i didàctica, que ens acosta a “la guerra dels rumors a la vida real”, on ens ensenya com els mitjans de difusió de notícies actuen com a principals legitimadors d’aquests rumors; com de vegades el verí no és a les dades sinó a la interpretació que se’n fa; com la font és el principal artífex de la credibilitat de les informacions; com l’acreditació de la credibilitat de la font es fa en base a la seua expertesa, fiabilitat i empatia; com el rumor de vegades recorre com a font a la conformitat amb el grup, a la pressió del consens, al perillós “ho diu tothom”; o simplement a la força de la repetició. Vist el panorama actual i la seua projecció futura, que ens mostra un domini aclaparador del rumor i la propaganda a l’era d’internet, l’autor albira que el periodista del futur serà més un verificador que no pas un narrador de notícies.

Deixaré per a una segona part la transcripció d’un grapat de “perles” intel·lectuals que he trobat al llibre i que m’agradaria compartir amb tots vosaltres. Us en desitge una bona lectura i millor realització dels ensenyaments del mestre Argemí!