Observar, llegir, escriure

Una joia de llibre el que em van portar ma germana i mon cunyat de la passada Fira del Llibre de València: “De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell. Els orígens medievals d’un poble valencià”, de Vicent Baydal i Ferran Esquilache (Institució Alfons el Magnànim, 2020). Hi podreu endevinar el meu gaudi, si us dic que vaig nàixer i ara visc ben a prop del barranc de Carraixet, on he traçat el meu espai vital: de Bonrepòs i Mirambell a Bétera, passant uns pocs anys pel cap i casal. Hi podreu endevinar el meu delit si us dic que, al bell començament de la “transacció” postfranquista, un grup d’adolescents tardans —una petita colla de ments neguitoses, que a les segones eleccions locals de la novella democràcia vam nodrir o recolzar candidatures de progrés— vam crear a Bonrepòs i Mirambell una breu i humil Associació de Cultura Popular, comboiats per en Josep Lluís Raga —que la terra et siga lleu, amic—, on ja tractàvem d’esbrinar l’origen del nom del poble.

Ja llavors volíem anar més enllà d’una petita contarella o facècia que hom hi deia, una ocurrència còmica que feia creuar-se dues barraques arrossegades per l’aigua d’una de les periòdiques crescudes del Carraixet, miraculosament intactes gràcies a la intercessió —no hi podia faltar el disbarat fantàstic— de la patrona del poble, on a la vora de la porta d’una d’elles hi havia asseguda una dona vella i a l’altra un vell que li desitjava “bon repòs”, mentre ella li responia “mira’m vell”. N’hi havia també una versió més culta i èpica que assenyalava el Rei en Jaume I com a creador de la primera part del nom —una llegenda que no acabava de fer el pes als habitants de Mirambell, que s’hi sentien exclosos, amb raó—, en haver batejat amb “Bon Repòs” l’alqueria àrab on havia descansat el seu seguici abans de conquerir València, esdevinguda poble cristià per voluntat del monarca. Ara, gràcies a l’estudi que ressenye ací, hem sabut que aquesta segona versió tampoc no era certa.

Com he dit tantes vegades en aquest blog, per a les meues lectures no acostume a triar llibres d’Història —per l’excessiu marge d’interpretabilitat dels fets que manegen i, ai las!, per haver-ho de fer en base a documents de les elits que hi exercien el poder—; però en casos com aquest ha estat un plaer intel·lectual haver-ho fet —indirectament—; no debades l’assaig és el resultat d’una feina de recerca ben feta, científica, d’un treball historiogràfic acurat, digne d’aplaudiment. Els autors són historiadors, professors i recercadors de la Universitat Jaume I de Castelló, especialistes en història local, en els vessants arqueològic i documental. Gràcies també a l’ajuntament de Bonrepòs i Mirambell, encapçalat per la llavors alcaldessa, na Rosella Antolí, de Compromís.

L’estudi cerca de situar històricament el bateig de Bonrepòs i Mirambell revisant els documents dels arxius històrics disponibles a València, Barcelona, Tarragona, Montcada de l’Horta, Madrid i el Vaticà, així com l’estudi de mapes i imatges del paisatge agrari de l’època andalusina i medieval posterior. Les dades trobades permeten concloure que l’origen del poble cal trobar-lo en l’alqueria/ aldea àrab anomenada Carraixet, que se situava al nord-oest de l’encreuament entre l’antiga Via Augusta —Camí Reial de Morvedre després de la conquesta jaumina— i el barranc que llavors tenia diversos noms comuns, com Riu Sec. Un tros d’Horta Nord on ara se situa el poble actual, però que no fou anomenat així fins a molts anys més tard, quan aquelles terres i els seus habitants ja portaven més de dos segles sota domini de senyors cristians d’origen català.

“Carraixet era un alqueria/aldea fundada en temps d’al-Andalus, tot i que el seu topònim era d’origen llatí, anterior a la conquesta musulmana del segle VIII. De fet, el nom Carraixet, normalment escrit ‘Carraxet’ en els documents d’època baixmedieval, és en valencià una evolució a través de l’àrab de la paraula llatina ‘caricetum’, és a dir, un carritxar, un lloc on hi havia abundància de la planta o herba coneguda com a càrritx (Coromines: 1989-1997).” (op. cit. p. 15).

Amb l’expulsió el 1238 dels musulmans de l’Horta de València a mans de l’exèrcit d’en Jaume I, l’alqueria de Carraixet va passar a ser habitada per colons cristians arribats sobretot del Principat de Catalunya, segons el repartiment del botí de guerra fet pel rei entre els seus vassalls, que l’havien ajudat en la conquesta, amb preferència de tria per a la noblesa, els ordes militars i els alts càrrecs eclesiàstics, que obtindrien senyorius/ senyories feudals; i la resta de lots més petits, als cavallers i les milícies acompanyants, que restarien sota jurisdicció reial, com era el cas del terme al voltant de l’alqueria de Carraixet —un aldea o petit poble de cases durant la colonització àrab—, que mantindria el seu nom llatí arabitzat.

Més endavant, la propietat del terme de Carraixet va canviar de mans i jurisdicció, esdevenint senyoriu feudal a partir de 1370. Durant la possessió dels Civera i basat en protocols notarials trobats pels autors de l’estudi en diversos arxius consultats, el poble ja s’anomenava amb tots dos noms, Carraixet i Bellrepòs o Bonrepòs —noms aquests darrers que es consideraven sinònims a l’època. Això permet deduir que entre els anys 20 i 30 del segle XV es produeix el canvi de nom del poble, terme i senyoriu; un nom amb més pedigrí que l’anterior, que era molt conegut per les forques on penjaven els ajusticiats de València, que es trobaven ben a la vora, a la banda sud del barranc (a tall d’exemple, en un document d’obres de l’Arxiu Municipal de València del 1448, citat al llibre, es pot llegir “Carraxet, ço és, la casa dels penjats”). Un canvi de nom que llavors era prou habitual en altres indrets del regne i que, a més a més, era coherent amb la devoció dels Civera per la Mare de Déu de la Llet, també anomenada del Bon Repòs.

A mitjan del segle XV el cavaller tarragoní Francesc de Menaguerra va prendre’n possessió i va estabilitzar la senyoria, encetant-hi una nissaga familiar que va durar diverses generacions. Cap a la dècada del 1450 volgué crear una moreria al costat, però separada mig kilòmetre, del nucli cristià de Bonrepòs, potser en base a les necessitats de braços que hi tenia i als beneficis econòmics que en podia traure, explotant més fàcilment aquella gent marginada pel nou reialme cristià, la que va restar de la desfeta i l’expulsió. Hi va portar un grapat de famílies (inicialment en nombre major que el de cristians del senyoriu) de diversos indrets dels regne, per a habitar una alqueria, un conjunt de cases amb una petita mesquita, que va construir i anomenar Mirambell; un petit nucli rural poblat per àrabs jornalers i camperols serfs del senyor de Bonrepòs. Un nom que afegia més prestigi toponímic al seu senyoriu; perquè, com indiquen els autors, era prou semblant al d’altres indrets medievals europeus: Mirabel, Mirabeau, Mirabello, Mirambel, etc. Mirambell, doncs, fou primer habitat per musulmans, fins que foren expulsats, amb la resta dels moriscos, el 1609 i les seues cases ocupades per colons cristians nouvinguts.

Els autors hi aclareixen com la conquesta cristiana, aquest llarg episodi de vessament de sang i mort, de lluita pel poder dels capitosts de torn, amb l’excusa de portar la religió vertadera i exterminar la considerada demoníaca, va suposar l’expulsió de molts dels practicants d’aquesta segona; tot i que hi van arribar a acords amb un bon grapat, considerant-los serfs de segona classe, per a usar-los com a mà d’obra barata. La segregació dels musulmans hi fou total, evitant així que aquests s’assimilaren a la nova societat i s’acabaren les raons racistes que justificaven aquesta explotació diferencial; una despossessió brutal que feia distinció entre serfs cristians i musulmans; en el sentit que, si els primers hi tenien pocs drets, els segons encara en tenien menys; perquè les lleis feudals del nou regne donaven als senyors encara més prerrogatives sobre ells. L’exemple dels dos pobles separats que formaven el senyoriu de Bonrepòs i Mirambell ens mostra com la València cristiana va ser fundada sobre el genocidi dels pobladors anteriors, que l’havien habitat durant més de cinc segles, i els que s’hi van quedar foren subjugats a causa de la seua religió proscrita i la seua condició de població vençuda.

Certament, aquest treball historiogràfic, com altres de semblants, a més de l’objectiu principal, també ens revela el lamentable panorama de successió d’imperialismes, de règims de dominació i explotació que ha coaccionat la vida dels pobles al llarg de la història, per a mantenir i augmentar els privilegis d’uns pocs homes, egòlatres i violents, que diuen defensar pobles i déus, però que provoquen guerres genocides, cercant sobretot el botí, per a ells i els seus sequaços, sembrant el terror i la ignorància, amb l’ajut dels jerarques de la religió dominant; on sempre és el poble pla el que més perd. Encara que admire la bellesa dels monuments i les obres d’art encarregats per aquestes elits opressores, no idealitze les societats que les van crear; perquè aquestes obres amaguen majories desposseïdes, materialment i mentalment, i estructures de poder força violentes: classistes, racistes, masclistes, militaristes, poc dignes d’admiració. Per això, tot i tractar-se de l’origen de la meua llengua i cultura materna; tot i contextualitzar les dades de l’època, posant-me en la pell dels que ens obriren camí, no puc estar-me de pensar que qualsevol exaltació nacional, nacionalisme basat en fastos i llegendes passades, a més de fals, resulta sempre en quelcom racionalment dolent, socialment nociu.

I pel que fa al barranc de Carraixet, aquest solc contrafet, eixut la major part del temps, però massa cabalós quan l’oratge no sap ploure, que uneix aigües amunt la meua naixença i la meua vida adulta, l’obra d’en Baydal i n’Esquilache ens descobreix com aquesta rambla o riu sec va agafar el nom de l’alqueria/ aldea d’origen andalusí que se situava en una cruïlla de gran significació dual; perquè fou, per una banda, porta d’entrada nord a la ciutat de València pel Camí Reial i, per altra, patíbul vergonyós de la crueltat venjativa de la justícia catòlica secular.

“No debades, una altra menció posterior, de començaments del segle XVII, recull a la perfecció aquella pluralitat de noms que venia emprant-se des de l’Edat Mitjana per a fer referència al barranc en aquella àrea concreta, ja que parla del ‘trast de la dita céquia de Montcada que travesa y passa per lo Riu Sech o  rambla de Binalesa o Carraxet’. En tot cas, també sabem que finalment s’acabà imposant de manera general el topònim de ‘barranc de Carraixet’, no només per a denominar el torrent en aquella zona de pas del camí reial, sinó per a tota la seua extensió de més de 40 kilòmetres, des de Gàtova fins a Alboraia.[…] Podem afirmar amb certa seguretat que Carraixet era, en època de la conquesta cristiana, el nom de l’antiga alqueria, horta i terme andalusins al nord del barranc, que transferí el seu nom al pas o pont sobre la Via Augusta i, per extensió, al patíbul de les forques instal·lades posteriorment en la seua part meridional i fins i tot, amb el transcurs del temps, al conjunt del torrent.” (op. cit., p. 48-49).

Enhorabona als autors i bona lectura a tothom!