Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

19 de desembre de 2016
0 comentaris

“De gustibus non disputandum”. Crítica de llibres. 2on semestre del 2016.

Com deia al juny, quan encetava aquesta secció dins del meu blog, la meua intenció en aquesta sèrie d’apunts és mostrar-vos la meua modesta i personal opinió sobre alguns llibres que he llegit en el període considerat; normalment aquells que no he tingut ocasió de comentar ací, bé per manca de temps, bé perquè el seu interès per a mi no ha estat prou engrescador. En alguns pocs casos es tracta de lectures que m’han emplenat unes hores de la meua vida, cosa que els ho agraesc de veritat; però que, sempre en la meua opinió, són tan migrats de valors o sobrats de contravalors, que no els considere dignes de relectura ni m’aporten gaire cosa més enllà; generalment són productes de consum de baixa qualitat embellits per la publicitat de les editorials. Però en molts d’altres es tracta de tot el contrari: llibres ben interessants i dignes de lloança per als quals senzillament no he trobat el moment de dedicar-los-hi l’atenció addicional que me mereixen; atrafegat com vaig, empentat per l’execrable acceleració de la vida moderna. Si són d’un o d’altre tipus, ho endevinareu pel to o pel contingut dels meus comentaris. Espere que aquests valoracions meues, expressades amb la màxima llibertat i sinceritat que m’ha permès el meu limitat domini del llenguatge, siguen del vostre interès i desitge que les feu servir pel que us vinga de gust: descobrir alguna obra, confirmar o matisar el que pensàveu d’alguna altra, senzillament passar l’estona… Som éssers únics, com úniques i dignes de respecte són les nostres interpretacions d’allò que llegim; que és el que ve a pregonar la frase llatina que he triat per encapçalar aquesta sèrie d’apunts: ‘De gustibus non disputandum’, sobre gustos no es disputa; és a dir, que és prou difícil canviar els nostres gustos/ necessitats personals, sobretot quan ja tenim una certa edat; sense menystenir, però, l’indubtable valor de l’intercanvi d’opinions, intel·lectualment i emocionalment enriquidor. Heus ací la meua segona ‘tanda’ de crítica de llibres d’enguany:

15007-f213961eTemàtica: AUTOBIOGRAFIA. Títol: “EL PA DE CADA DIA”. Autor: MOHAMED XUKRI (Marroc, 1935-2003). Educat en una família pobra, la violència del seu pare el va obligar a fugir i, amb tan sols 11 anys, viure als carrers de Tànger envoltat de misèria, violència, prostitució i drogues. Als vint anys, encara analfabet, va marxar a Larache a estudiar. Durant aquesta etapa de formació va entrar en contacte amb la literatura. A la dècada dels seixanta, Xukri va tornar a Tànger, on va seguir freqüentant bars i bordells, i on va començar a escriure les seves experiències personals. El seu primer relat, “Violència a la platja”, va aparèixer a la revista Al-Adab en 1966. Les seues inquietuds literàries li van portar a fer-se amb escriptors consagrats com Paul Bowles, Jean Genet i Tennessee Williams, trobades que van quedar recollits en les seves memòries (“Paul Bowles, el reclús de Tànger” i “Jean Genet i Tennessee Williams a Tànger”). A més de la seva producció literària, també va traduir a l’àrab poemes de Machado, Aleixandre i Lorca, entre d’altres. Xukri va conèixer l’èxit internacional gràcies a la seva novel·la autobiogràfica “El pa de cada dia” (1973); censurada per escandalosa en els països àrabs, no va ser publicada definitivament al Marroc fins a l’any 2000. “El temps dels errors” (1992) i “Rostres, amors, malediccions” (1996), són les altres dues novel·les que conformen la trilogia de la seva vida. Traductor: ISAÏES MINETTO. Editorial: BROMERA. Col·lecció: L’ECLÈCTICA. Edició: 3ª, octubre del 2000. Pàgines: 208.

Aquesta primera obra d’en Xukri ha “caigut” a les meues mans per casualitat. Realment és esfereïdora, descarnada, inclement. Si no voleu patir o no us agraden les novel·les de “sang i fetge”, com és el meu cas, millor serà que no la trieu pas. Tanmateix la trobe necessària per copsar com es pot sobreviure en la més absoluta misèria material i moral, amb l’afegit d’haver-te tocat una família violenta a l’extrem, quan encara ets un nen! Ens farà conscients de la dura existència, de com han de bregar alguns companys d’espècie, des que són ben petits, per aconseguir un poc de pa sec, sense companatge, cada dia, com a única menja. I el pitjor és que això passa contínuament a països on la nostra civilització ha actuat, condemnant-los a la pobresa més extrema. Conta en Xukri: <Me’n vaig anar al mercat. Una dona estrangera pagava el preu de les seues compres; tot seguit va tornar a guardar la cartereta plena de bitllets a vessar en la seua bossa. Em va veure mirant-li-la. La va agafar amb gelosia. La seua mirada arrogant em digué: ‘no tens vergonya?’ Em vaig apocar i vaig eixir del mercat. ‘És la misèria del món, senyora. Hi ha qui no en té, de vergonya. Aquests són els que ens compren per un preu miserable. Segurament tu no tindràs necessitat de vendre’t’>.

Mentes_militarizadasTemàtica: ASSAIG. Títol: “MENTES MILITARIZADAS. CÓMO NOS EDUCAN PARA ASUMIR LA GUERRA Y LA VIOLENCIA”. Autors: JORDI CALVO RUFANGES (coord.), Blanca Camps-Febrer, Gemma Amorós Bové, Maria de Lluc Bagur, Marina Perejuan, Ainhoa Ruiz, Olívia Viader, Eduardo Salvador, Pere Brunet. Jordi Calvo Rufanges és investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau i professor en diverses universitats de conflictes armats, pau, seguretat i economia de la defensa. Editorial: ICARIA. Col·lecció: “MÁS MADERA”. Edició: 1ª, març del 2015. Pàgines: 144.

Un assaig polifònic, ben fonamentat i necessari per ajudar-nos a copsar millor allò que suposa el militarisme al món i per què cal desmilitaritzar-lo. Es tracta d’una qüestió que trobe cabdal a la nostra vida i a les nostres societats per mor de la important pèrdua de llibertat que la guerra porta associada i, doncs, de benestar per a tothom, i això malgrat la falsa promesa d’augment de la seguretat nacional amb què ens el “ven” contínuament l’Estat. Aquesta accentuació d’allò militar que, des de temps llunyans, ens envaeix a totes les persones i les organitzacions socials, no sols les pròpiament armades, porta associada i ens encomana tota una sèrie de valors i conductes negatius, típicament masculins, que tenen la violència com a forma d’acarar els conflictes, que es produeixen contra aquells que se senten o es fan sentir com a enemics, reals o imaginaris, percebuts com a tals per les classes dominants de cada època, en considerar-los un perill per al seu ‘statu quo’ privilegiat. De lectura molt recomanable.

estudi-en-lila_maria-antonia-oliver_libro-OMAC453Temàtica: NOVEL·LA NEGRA. Títol: “ESTUDI EN LILA”. Autora: MARIA ANTÒNIA OLIVER CABRER (Manacor, Illes Balears, 4 de desembre del 1946) és una destacada escriptora mallorquina en llengua catalana, resident a Barcelona des del 1969. És principalment coneguda per la seva producció novel·lística i de narrativa breu, però també ha conreat la traducció (al català i al castellà), l’assaig literari, la literatura infantil, la dramatúrgia i el guionatge. El 2016, quan ja té 46 anys de publicacions i un nombre de premis que avalen la seva trajectòria, ha guanyat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Editorial: LA MAGRANA (Grup RBA). Col·lecció: LA NEGRA. Edició: reedició del març del 2016. Pàgines: 208.

Un personatge protagonista ben triat: una detectiva feminista i vegetariana, que no fuma ni beu alcohol, però que “té els ovaris ben posats”. Una bona trama, plena d’acció, que t’enganxa fins al final. Una prosa rica amb bona dosi d’ironia, que, potser per les situacions arriscades que narra, de vegades esdevé massa cruel. Una “venjança” literària contra els masclistes fatxendes i violadors, i els beats porucs i inquisidors. Una novel·la singular de la ben justament premiada na Mª Antònia Oliver, que he llegit amb fruïció i que us recomane sense dubitació.

portada___201605091910Temàtica: NOVEL·LA HISTÒRICA. Títol: “LI DEIEN LOLA. EL CORATGE D’UNA DONA A LA RECERCA DE LA VERITAT”. Autora: PILAR ROMERA va nàixer el 1968 a Riba-roja d’Ebre. En l’actualitat viu a Barcelona. Es va llicenciar en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, on treballa, i va cursar un màster en realització de guions cinematogràfics i televisius a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1993 va guanyar el Premi Ribera d’Ebre de novel·la amb L’esperit de vidre, que va ser publicada per El Mèdol. L’any 1997 va publicar Dins la boira a Columna Tresmall. És conductora del festival Poesia des dels Balcons des de l’any 2013. Editorial: COLUMNA. Col·lecció: NARRATIVES, nº 1095. Edició: 1ª, agost del 2016. Pàgines: 288.

Tot i els dubtes inicials (alguna paraula anacrònica, les anades i vingudes en el temps –ben resoltes, per altra banda–, els canvis de narradors –que confonen innecessàriament, al meu gust–), la novel·la m’ha agradat. Tot i el curt abast (relacions interpersonals –enamoraments, abusos sexuals, esclavatge–, nissagues familiars) de les situacions narrades durant la primera meitat, finalment la trama fa cap o una visió més àmplia i global (l’opressió arreu dels rics sobre els pobres amb la connivència dels poders fàctics), on la dona protagonista, abans ignorant, s’hi implica amb força. La narració esdevé llavors una novel·la històrica que ens desclou la veritat sobre alguns esdeveniments històrics cabdals en la criminalització del moviment anarquista de finals de segle XIX i començament del XX (els actes de terrorisme preparats per la patronal i la policia d’aleshores, per encolomar-los als anarquistes), i això, al meu parer, li dóna un valor addicional, una projecció més universal. La recerca de “la veritat” per part de la Lola, que subtitula el llibre, se’ns presenta, doncs, com bastant més diversa que allò que de bell antuvi imaginàvem (destapa veritats personals, però també veritats socials i polítiques). I això és una sorpresa i un altre mèrit que em fa recomanar-la sens dubte.

9788490266663_04_g-cce87419Temàtica: NOVEL·LA. Títol: “ARRIBARÀ EL DEMATÍ”. Autor: JOAN JOSEP GARCIA I NAVARRO (1977) és llicenciat en Història i ha exercit com a professor d’ensenyament secundari a Catalunya. És autor de les novel·les “Quan caminàrem a la nit” (XVIII Premi Enric Valor), “Tota la terra és de vidre” (XXVII Premi de Narrativa Antoni Bru), “El temps és mentida” i “Aquest agost amb punt final”. Editorial: BROMERA. Col·lecció: TRÀNSIT. Edició: 1ª, setembre del 2016. Pàgines: 216.

Com a altres novel·les compostes pel jove mestre Joanjo Garcia, aquesta d’ara també porta una trama que m’ha interessat i enganxat des de la primera a la darrera plana. Tal vegada aquesta la veig dirigida a un públic més jove, més identificat amb els avatars i l’edat de la protagonista; si bé el resum/ reflexió final d’en Manuel Delgado sobre la identitat és força més universal. Observe un argument que gira al voltant de les reflexions i accions d’una jove en el canvi a la maduresa; on a la incertesa pròpia d’aquesta etapa se suma la del seu passat (valencià i principatí alhora, la mort traumàtica de la mare) i la d’un món “líquid” com l’actual: incerteses de feina (es troba fent un màster), d’amistats (ni les vol elitistes ni barroeres), de relacions de parella (no es decideix per cap amant), de lloc on viure, de militància política… Destaca la presència a tota l’obra de l’anomenat “procés català cap a la independència”, en concret dels fets al voltant de la consulta del 9N del 2014, si bé ho fa com a decorat, com a esbós. Hi domina un desencís envers la militància política “indepe” d’esquerres, per les contradiccions a què l’aboca el “procés”: qüestió nacional o qüestió social (alliberament de les classes subalternes), Catalunya-principat o Països Catalans, lluita dins o fora d’aquest sistema opressor. Presenta diferències d’opinió segons la part del país (a favor del pacte interclassista al Principat o en contra d’aquest al País Valencià); però no s’hi decanta pas. Com tothom a aquestes edats, la protagonista cerca clarificar la seua identitat multinivell entre el passat i el present, i viu en un desassossec constant, que cerca i no troba, però tampoc no sap el que vol. Tanmateix, malgrat la incertesa, hi ha l’esperança final: es disposa a atendre la vida present i futura, que l’espera per a viure-la, el “dematí” del títol. Em sap greu assistir a la constatació que una altra novel·la, potser per la sinceritat i el realisme que vol transmetre, deixa destil·lar massa nihilisme i relativització dels valors, en una societat individualista, superficial i consumista que ho fomenta arreu amb tota mena de mitjans. Si més no, això m’agradaria veure-ho enfrontat sense evasives en aquells que jo trie visitar. De lectura recomanable.

9788490266151_04_g-711e7c15Temàtica: ASSAIG DE DIVULGACIÓ CIENTÍFICA. Títol: “CREADORS DE FUTUR. CIÈNCIA PER A MILLORAR EL MÓN”. Autor: PEDRO GÓMEZ-ROMERO (Almansa, 1959) és professor i divulgador científic del CSIC a l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia, ICN2, on dirigeix el grup NEO-Energy. És autor de prop de dues-centes contribucions en revistes internacionals i de nombrosos articles de divulgació científica. Per la seua tasca divulgadora, ha guanyat diversos premis de prestigi. Traductor: JOSEP FRANCO. Editorial: BROMERA-PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. Col·lecció: SENSE FRONTERES, nº 39. Edició: 1ª, abril del 2016. Pàgines: 176.

Ha estat una delícia resseguir les històries d’alguns inventors i descobridors científics que ens han canviat la vida en els darrers segles. Reconec que, com les vides de “sants” quan era petit i ignorant, aquest d’ara és un dels meus temes preferits quan vull llegir sobre Història. L’altre element que em fa més valuós aquest llibre, justament premiat com a Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General del 2015, és la visió general de la ciència que m’ha proveït, de forma natural i senzilla, amb tot d’exemples ben diàfans. Sobretot ens parla de la relació ben estreta entre ciència bàsica, tecnologia i societat. Sobresurt la insistència a demostrar que sense recerca en ciència fonamental no hi pot haver progrés. Sense dir-ho en cap moment, ens forneix tot d’arguments ben sòlids per fer una crítica molt oportuna a l’actual “procés de Bolonya”, on les actuals “autoritats educatives” europees estan potenciant l’ensenyament i la recerca aplicades a les necessitats de les empreses, menystenint la formació i la investigació més bàsiques, més enriquidores culturalment. Ens diu que, perquè floresca la tecnologia i la millora social, ha d’haver-hi una exploració del coneixement sense cap aplicació pràctica; sense oblidar que el progrés científic tampoc no és possible sense una tecnologia prèvia (retroalimentació continua). Ens recorda que són les ments més joves i lliures les més ben disposades per a crear ciència, i que aquesta meravellosa composició creadora, que és el mètode científic, sols és possible amb la cooperació de moltes ments, d’abans i d’ara, programada o espontània, emprant el coneixement previ acumulat a la “biblioteca universal” de dades. Que la troballa científica manta vegades acostuma a produir-se per la combinació de dos factors: l’atzar i la sagacitat del recercador, i que no és gens estrany, vista la memòria social a l’abast, que els descobriments els facen més d’una ment alhora. Finalment fa cap a les complexes relacions entre ciència i societat, on un mal ús de la primera, per aplicació d’una ètica massa egoista, pot conduir al desastre, com en l’actual problema de l’escalfament global antropogènic. I ens dóna la solució: més coneixement i més transmissió d’aquest coneixement front al dret al lucre. En quede amb una frase del llibre: “Sense ciència humil i modesta no hi ha descobriments revolucionaris. Cada resultat o conclusió, per poc important que siga, esdevé un graó que ens pot portar molt amunt”. Un llibre que us recomane i que se m’ha fet curt.

Ins__lita_mem__r_5720e6bab1c57_235x295Temàtica: RECULL DE NARRACIONS CURTES. Títol: “INSÒLITA MEMÒRIA”. Autor: VICENT PENYA I CALATAYUD (Rafelbunyol, 1961) és narrador i poeta. Ha cursat la carrera d’Enginyeria Tècnica i treballa com a tècnic lingüístic. Ha publicat tres novel·les: Helena (1995), La perseverança (Premi Joan Fuster de Narrativa, 2003) i Rama (2005), i un llibre de narracions: Els somnis possibles (el 1997 i el 2008 en publicà una edició ampliada i revisada). La seua obra poètica consta de set llibres i un volum antològic, alguns dels quals molt celebrats per la crítica, com ara Desig de terra (Premi Agustí Bartra de Terrassa, 1998), El joc (2003), Homèrides (Premi Ibn Hazm de Xàtiva, 2009), Llibre de les enrònies (Premi Roís de Corella Ciutat de València, 2011) i Triadisses (2014). És autor, a més, d’obres de literatura infantil i juvenil i del recull d’articles L’altura i les circumstàncies (2007). Ha col·laborat en la premsa escrita: Saó, El Temps, El Punt, Caràcters… Ha estat fundador de la revista de literatura L’Aljamia i director de la col·lecció “Llibres de L’Aljamia”. Editorial: ONADA EDICIONS. Col·lecció: NARRATIVES, 31é Premi de Narrativa Vila de Puçol. Edició: 1ª, febrer del 2016. Pàgines: 144.

A “Insòlita memòria” m’he trobat un manat de relats que em porten a un món oníric, surrealista, massa vegades cruel, amb presència important d’altres companys animals, dels que acostumen a fer-nos por o nosa, on els personatges són situats en decorats que se senten ben propers en el temps i l’espai, sobretot per als qui hem viscut als pobles de l’Horta de València, en cases a la vora del camp, i que em produeix una barreja d’enyor i rebuig alhora.

Tots tenim la vivència de com al món del somnis la nostra memòria ens obri la porta a una vida paral·lela, plena de pors, desitjos, obsessions, premonicions…; on el treball neurològic nocturn de fixar a la memòria les experiències diürnes anteriors ens pot deixar al descobert allò que més ens ha colpit; emocions fortes que surten quan ens trobem en un estat de semi inconsciència i on el continu diàleg interior entre el racional i l’emocional les transforma en realitats virtuals ben sorprenents.

Malgrat el caràcter oníric de la major part de narracions, agraesc el seu estil descriptiu ben minuciós, que no deixa lloc al dubte. He de confessar que la meua formació científica no lliga bé amb el costum modern de marejar-nos més de compte amb anades i vingudes en el temps, canvis de narradors, jocs d’endevinalles que no endevinen res; que se centren més en la forma que no en el fons, el qual acostuma a ser ben magre. Les narracions que més m’han interessat en aquesta primera lectura de l’obra han estat L’escenari, Pardals, La confusió i Les rates.

portada_allo-que-va-passar-a-cardos_ramon-solsona-sancho_201605100906Temàtica: NOVEL·LA. Títol: “ALLÒ QUE VA PASSAR A CARDÓS”. Autor: RAMON SOLSONA (Barcelona, 1950), ha publicat les novel·les Figures de calidoscopi (1989), Les hores detingudes (1993), DG (1998), No tornarem mai més (1999), Línia blava (2004) i L’home de la maleta (2011), amb la qual va guanyar el premi Sant Jordi. L’any 1994 rep els premis Crítica Serra d’Or, Prudenci Bertrana i Lletra d’Or per la novel·la Les hores detingudes. També és autor dels aplecs de relats Llibreta de vacances (1991) i Cementiri de butxaca (2006). Col·laborador habitual de premsa, ràdio i televisió, actualment participa al programa de ràdio El matí de Catalunya Ràdio amb l’espai diari «Entre paraules» de divulgació del llenguatge. També és articulista de La Vanguardia. La seva curiositat per les paraules l’ha dut a escriure llibres com Marques que marquen (2015). Amb el pseudònim de “Lo Gaiter del Besòs”, ha escrit i publicat poesia satírica, que ha reunit en els llibres Sach de gemechs (1989) i Botifarra de pagès (2013). Editorial: PROA (Grup 62). Col·lecció: A TOT VENT, nº 655. Edició: 1ª, setembre del 2016. Pàgines: 464.

No diria veritat si no valoràs en allò que val l’argument i el seu desenvolupament al llarg de les més de quatre-centes pàgines del llibre. La tècnica emprada fa que la història que ens conta en Ramon Solsona siga perfectament creïble, que no s’hi perda l’interès fins al final i, confirmant el que hom promet a la contraportada, que et faça sentir com si llegisses una novel·la històrica d’un autor clàssic. Això mereix el meu indubtable reconeixement; tanmateix i malgrat el valor de la versemblança del personatges i de la trama, pense que s’ha quedat curt o potser jo no he sabut veure amb la claredat que a mi m’agrada allò que cerque en tota obra literària: una contribució evident al necessari canvi de mentalitat que ens millore i millore tot plegat, que ens permeta superar l’explotació, l’obscurantisme, el masclisme… de la societat, valors tan execrables que generen la violència que domina al món i que traspua per tots els porus d’aquesta novel·la. Entre tant de dolor, tan sols hi veig la guspira d’esperança que ens ofereix l’amor romàntic del Santi i la Rossita; el qual, no obstant això, ve marcat per un sentimentalisme massa tronat i enganyós; perquè també hi trobe masclisme, tot i que de més baixa intensitat. En resum, una ‘recepta saborosa’, però massa ‘clàssica’ pel meu gust.

Bona lectura!

[I com que són massa llibres de colp, estic pensant que, d’ara endavant, fóra millor presentar-los d’un en un.]


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.