Observar, llegir, escriure

La cobdícia ho amara tot. Els de dalt perquè poden i els de baix perquè ho desitgen. És el signe del nostre temps. És el que ens ensenyen a tot arreu. És el capitalisme sense moral, el liberalisme econòmic desfermat, mundialitzat, sense regulacions ni control. “El lucre com a motor de riquesa i progrés” (riquesa per a què?, per a qui?, quin progrés?), el mantra enredaire amb què ens volen vendre aquesta mercaderia enverinada i sense futur.

Recordeu en Matas, n’Aguirre i en Camps –que havien aconseguit guanyar per al seu partit postfranquista, els “feus” de Madrid, el País Valencià i ses Illes– tots cofois perquè tot just havien creat un anomenat “Eix de la Prosperitat”? Ara ja sabeu com ha anat la cosa realment: aquest “eix” ha esdevingut el de la Corrupció. Tot un escàndol, per la quantitat i “qualitat” dels imputats i condemnats per delictes d’estafa, malversació de cabals públics, nepotisme… Tots tres territoris, per mor dels seus càrrecs polítics, han estat els campions de la degeneració moral (venint de cristians catòlics declarats!). Aquests, els manaires “PoPullestos”, amb poques excepcions, ens han estat furtant tot el que han pogut: diners, caixes d’estalvi, sanitat, educació, cultura, mitjans de comunicació…, privatitzant-ne una bona part per oferir-la als seus amics o fiadors. Quan llavors els sentia parlar de l’”Eix”, no podia defugir relacionar-ho amb l’altre Eix nazi-feixista de la II guerra mundial i, a més a més, em revelava d’una manera descarada com volien contrarestar els lligams econòmics i culturals que naturalment ens unien més al nord.  Allò succeït des d’aleshores m’ha confirmat que no anava tan errat en les meues sospites.

El que em neguiteja de tot plegat és com d’hipnotitzada ha estat la nostra gent socialment més humil –valenciana i balear, si més no– per estar votant-los elecció rere elecció i encara ara s’ho repensa. És ver que els mitjans de propaganda i adoctrinament (que són tots els més popularitzats pel règim), que deformen, oculten o menteixen dia rere dia, fan molt de forat a les ments massa acriaturades, amb poc esperit crític; tanmateix, de vegades pense que bona cosa de la saba insurrecta dels nostres països ens fou xuclada pels bàrbars feixistes (al servei d’altres poders –no ho oblidem!–) durant la guerra, la postguerra, el franquisme i més ençà. Sent com l’assassinat –en foren desenes de milers!–, l’exili –més milers!–, la revenja –més i més milers!–, l’horror, la violació dels drets del bo i millor de nosaltres (republicans, socialistes, anarquistes…)… varen aconseguir ensinistrar els qui restaren “acollonits”. Tant que a hores d’ara no ens n’hem pogut recuperar com caldria. Mentre no es jutgen els crims del franquisme, es rescabale a les víctimes i se’n faça pedagogia pública, no eixirem del pou de la ignorància. [Vegeu l’interessant apunt de Miquel López Crespí sobre les fosses comunes del franquisme a Mallorca.]

Aquestes cavil.lacions se m’han acudit tot llegint “Sicília sense morts”, la darrera novel.la de Guillem Frontera, editada pel Club Editor en febrer d’enguany. Com en la seua anterior novel.la, “L’adéu al mestre” (on destapava els tripijocs de la corrupta alta societat Illenca per fer pujar artistes que no saben pintar, amb l’única intenció d’especular amb els seus doblers), en aquesta d’ara segueix mostrant-nos altres vessants de la corrupció de la burgesia a Mallorca –-indígena o estrangera–; en concret, la perversió dels polítics deshonrats que l’han representada fins fa quatre dies. Tot i l’advertiment inicial, les situacions que ens narra a l’obra i la coral de personatges que en són responsables tenen una retirada a d’altres que -–dissortadament pels mallorquins– foren -–i encara són– ben reals; sense oblidar que, com passa tot sovint, la realitat supera la ficció.

L’autor confessava voler confegir una novel·la històrica contemporània i, efectivament, la corrupció del sistema econòmic, polític i social a tots els nivells –especialment dels que toquen poder–, deguda a la manca d’ètica de tots plegats, malauradament està més “de moda” que mai. Tanmateix, els embolics que es destapen tot sovint són de tal gruixària i brutalitat que són arquetípics de la novel·la negra. Novel·la històrica i negra, doncs.

L’obra, a més a més, ens ofereix més elements per gaudir-ne: una escriptura particular, esplèndidament composta, de lectura accessible i enriquidora –en anar farcida de mots i girs mallorquins–; i uns petits regals en forma de reflexions sobre la vida; tal vegada massa individualistes i nihilistes. Heu-ne ací un parell de tastets:

1. El periodista jubilat i sibarita, Mateu Llodrà, viatjant de Barcelona a Palma, ens commou sentint i expressant la fragilitat de la felicitat:

“Sempre procurava agafar finestreta. Feia una tarda clara, surava pel cel una llum feliç que vessava damunt de la mar, de les muntanyes de la Serra de Tramuntana, de les badies del nord-est, de les planes centrals de l’illa. Aspergia arreu del món una jovialitat lleugera. Ell se’n sentia amarat… M. Llodrà se sent beneït intermitentment per l’instint de la felicitat. Tanta bellesa no em cap dins del cor. No cap ni dins el món sencer. Aquesta llum, aquesta noia… Fa quatre dies que ell sortia amb noies així. No se’n sent trist, però tampoc no es vol reconèixer obertament feliç, creu que els instants feliços són tan fràgils que els trenquen si els verifiques”.

2. El president de la Comunitat, J.A. Bergas, acudint a una cita amb un mafiós, ens obre els seu negre cor autoritari, ara amenaçat:

“Se’n lamentava, se li havia anat diluint darrerament… l’antiga, confortant sensació de poder que el recorria de dalt a baix i de baix a dalt en onades que li arribaven a procurar un plaer genuí”. La impressió de poder intervenir en el curs de les coses… li havia canviat el sentit de la vida. L’emprava d’escut contra els envits de l’oposició i contra les crítiques d’alguns periodistes. Els compadia perquè mai no podrien tastar les sensacions de ser una persona al marge de les altres persones, uns escalons més amunt dels seus conciutadans. ¿Ho saben prou? Ell s’encarregava de proclamar-ho en el seu posat, en l’expressió del rostre, en la manera de vestir, de parlar i de caminar… Però aquella seguretat, la certesa de la seva preeminència, no havia crescut, ara ho veia, a partir d’uns fonaments sòlids”.

Bona lectura!