Observar, llegir, escriure

La darrera setmana hem viscut immersos en un confinament entre obligat i autoimposat, el qual hom preveu que s’allargarà setmanes enllà, per mor d’una pandèmia que no ens imaginàvem que viuríem en carn pròpia; perquè les altres de semblants d’aquest segle XXI –Ebola, SARS, MERS– les vèiem com a espectadors, sempre massa allunyades de nosaltres: sia a l’Àfrica (on, “pobrets”, no tenen prou cultura ni mitjans per prevenir-les ni combatre-les; oblidant-nos del seu espoli per part nostra) sia a l’orient (llunyà o mitjà, que pensàvem derivades d’uns costums massa estranys per a un occidental supremacista “com cal”).

A hores d’ara ja es troba sobrepassat el nostre retallat sistema de salut pública, per a tractar dignament aquesta invasió vírica aguda, que la “reeixida” mundialització neoliberal –-hiperconsumista, hipercomunicada, responsable també de les privatitzacions sanitàries i les retallades que ara deplorem— ens ha portat des de la Xina en qüestió d’hores de vol, i ens trobem tancats a casa nostra tot esperant la Ciència, la que fan servir els equips de científics que ací i arreu del món estan treballant per aconseguir fàrmacs retrovirals i vacunes per combatre-la.

Sort hem tingut perquè, malgrat les retallades, algun centre de recerca biomèdica ja estava treballant en projectes per combatre els Coronavirus, perquè hom ha anunciat que en poques setmanes tindrem medicines i vaccins contra el virus causant de la COVID-19 (l’anomenat SARS-CoV-2), a punt per a provar-les en humans; cosa que farà que, després dels assajos clínics corresponents, en cosa d’un any –que ja és córrer molt– les tindrem disponibles per a tothom.

Avui el gruix de la gent està copsant l’enorme vàlua i coratge dels nostres professionals sanitaris, especialment els dels hospitals públics, per preservar la vida de tothom amb força limitacions de mitjans i arriscant la pròpia vida, però també la importància cabdal dels nostres recercadors científics, que estan fent hores extres per trobar una solució ràpida a aquesta calamitat vírica –tot sabent que Ciència i rapidesa no s’hi avenen!–; un col·lectiu manta vegades invisible i incomprès, que les darreres dècades, com la sanitat pública, ha sofert tot tipus de retallades per part de governs miops –sobretot de dreta, però també d’una suposada esquerra–, fins al punt de posar en perill la seua tasca, ara reconeguda com a fonamental per a preservar i millorar la vida.

Ara que “hem vist les orelles al llop” ens hem adonat –o caldria que ens n’adonàssem– de la necessitat urgent de disposar d’un sistema de salut pública i d’una xarxa d’instituts de recerca científica ben dotats en mitjans i personal. És el que ja sabíem: l’educació i la sanitat públiques haurien de ser ateses per damunt de qualsevol altra prioritat, amb escreix i tot. Cal aprofitar l’avinentesa per pressionar els polítics –aquells assalariats que diuen representar-nos, però que tan sols es belluguen pels vots i per acontentar les elits— a fi que deixen de malbaratar inversions en activitats sobreres o secundàries, com les de propaganda i distracció de les malifetes d’un sistema injust i corrupte (esports de masses, festes religioses, mitjans d’incomunicació, compra d’armament, institució monàrquica, etc., etc.), i les destinen al que de veritat importa pel bé de tothom. I que facen cas als vertaders experts en les qüestions sobre les que han de prendre decisions, com, en el cas greu que ens ocupa, als reconeguts especialistes en pandèmies, que ara mateix demanen al govern mesures mes dràstiques de confinament.

Cal tenir en compte que la recerca científica necessita prou mitjans, temps i multidisciplinarietat; és a dir, les troballes demanen molts projectes i assajos previs, durant anys i anys, basats en recerques que abasten tot l’arbre de la Ciència: física, química, biologia, matemàtiques…, tant bàsiques com aplicades als diversos usos pràctics. Llavors, per avançar en Ciència cal invertir en recerca i crear equips especialitzats en totes les àrees del coneixement. I això demana una inversió a mitjà i llarg termini que actualment tenim massa minvada.

L’Estat espanyol és ara mateix a prop de la cua de la inversió en R+D (Recerca i Desenvolupament) de la Unió Europea, on resulta la meitat que aquesta: de l’ordre de l’1 % del PIB front a un 2 % de mitjana i un 3 % en països com Alemanya; amb l’agreujant que part d’aquesta inversió se’n va a la recerca militar (és a dir, al desenvolupament d’armament, que va contra la vida de persones; malgrat el que vulguen fer-nos creure amb l’actual i descarat “blanqueig” de l’exèrcit). Una vergonya i un perill –com estem veient ara mateix, quan estem necessitats de solucions urgents—, tant per als espanyolistes indocumentats que lloen la “marca espanya”, com per a la resta de súbdits d’aquest impresentable Estat en què ens ha tocat viure, mentre no hi posem remei.

En plena crisi sanitària i social, l’actual ministre de Ciència i Innovació ens promet capgirar aquest menysteniment de l’R+D i fins i tot vol arribar a la inversió dels països més desenvolupats en poc de temps. Ara és una pandèmia, però més endavant podria ser una crisi mundial o regional pel canvi climàtic, el cas és que necessitem la dedicació dels nostres científics a qüestions de recerca puntera i que els millors i més motivats cervells no hagen de fugir de casa, perquè no hi troben feina en el que més els agrada fer. Restem alerta i fem el seguiment d’aquesta qüestió en mitjans confiables. Perquè en això ens va la nostra vida i la dels que heretaran aquest planeta esgotat. Defensem la sanitat, l’educació i la R+D públiques i de qualitat!