Observar, llegir, escriure

Aparentment superficials o lleugeres, aquestes obres de què us parle no semblen tenir grans pretensions alliçonadores ni ideològiques; són més aviat existencialistes —tanmateix, l’existencialisme és una filosofia—; ens parlen de la vida: de l’amor, del plaer, de la mort, de la por, del dolor, de les limitacions humanes, de l’ètica, de la responsabilitat, de la llibertat… Som nosaltres, en llegir-les, qui extraurem conclusions. Potser siga això el que pretén l’autor a través del seus personatges i les històries que conta. Potser ens ho afigurem nosaltres.

El fet és que arribes a estimar tots dos inspectors, en Miquel Mascarell i en Hilari Soler, pel seu valor, la seua responsabilitat i la seua ètica en enfrontar-se amb els assassins més corruptes; així com la seua comprensió envers altres “assassins” —o millor executors— que han estat objecte d’injustícies ben inhumanes.

Tots dos personatges representen uns antiherois —és a dir, uns policies normals i corrents, que decideixen ben poca cosa als seus departaments— i allò que més els identifica és la seua professionalitat i el seu humanisme, un bé ben escàs en la seua professió —abans i ara. Són uns “polis” “bons” actuant en una societat malalta, inhumana, hipòcrita i corrupta fins al límit, la feixista del règim franquista. Ells coneixen les seues limitacions, però volen que es faça justícia i protegir els més febles.

Volia enllestir aquest apartat d’impressions directes, derivades de la lectura de “La mort del censor”, amb un resum de totes quatre novel·les anteriors a aquesta, pel fet que hi estan fortament relacionades:

Ø      “Quatre dies de gener”, Rosa dels Vents, març del 2008. Novel·la negra curta ambientada en els dies anteriors a la presa de Barcelona per les tropes franquistes. Convincent recreació de la situació des d’una òptica antifeixista.

Ø      “Set dies de juliol”, Rosa dels Vents, març del 2010. Novel·la negra ambientada durant set dies en plena postguerra franquista on se’ns mostra la resolució d’un cas per part d’un expolicia republicà represaliat. L’ex-inspector Mascarell es fa estimar enmig de les males herbes feixistes.

Ø      “Cinc dies d’octubre”, Rosa dels Vents, març del 2011. Magnífica tercera novel·la negra amb l’exinspector republicà Mascarell com a protagonista, ambientada al començament del franquisme, on ens mostra la resolució d’un cas d’assassinat. Quin fàstic de feixistes i aprofitats! Com ens fa comprendre el present!

Ø      “Dos dies de maig”, Rosa dels Vents, març del 2013. Quarta novel·la negra protagonitzada per l’exinspector republicà Mascarell, que fica el nas en una conspiració per ajusticiar el dictador Franco, per tal de saber qui ha mort el seu excap jubilat —el d’en Mascarell— i per què.

Per altra banda, “Negra i rosa” és el títol que tenia pensat posar-li a aquest article meu d’ara, si l’haguera classificat dins de la secció ”Idees”. Veureu per què.

 Les cinc narracions que he comentat ací pertanyen al gènere anomenat novel·la “negra” —nom triat per editors americans i francesos a començament del segle XX—, ja que s’avenen d’allò més bé amb el que hom hi entén per aquest subgènere literari: de voluntat realista i sovint crítica, no defuig els aspectes sòrdids del crim i el tracta com a símptoma de la societat que el fa possible (vegeu novel·la detectivesca). El “rosa” el volia posar per la semblança que he trobat en aquestes obres amb l’anomenada novel·la “rosa”, no tant pel seu ingredient d’amor romàntic, sinó sobretot pel seu final positiu, que remarca el triomf de la relació —amorosa en aquell cas— malgrat els entrebancs; un “final feliç” que —per empatia— provoca en el lector un sentiment de benestar.

Amb això vull dir que aquestes històries de “polis bons”, que protegeixen els més desvalguts, són d’un romanticisme equívoc; perquè, si arribem creure que la major part dels policies són així —la qual cosa demostraria tenir una ingenuïtat evident—, en alguna avinentesa de la vida ens podrem trobar sorpreses força desagradables, quan no directament perilloses. A tots ens agraden aquest tipus d’històries; ens fa feliços saber que l’ètica i la justícia guanyen al món —per això mateix l’autor les tria. Gaudim-les, doncs; però no ens autoenganyem.

No vull dir amb això, ni de bon tros, que no n’hi haja “agents de l’autoritat” ètics i respectuosos, el que passa és que són una excepció. La realitat pel que fa a les anomenades “forces de seguretat de l’Estat” és dissortadament ben diferent.

La meua experiència personal amb aquest tipus de “professionals” ha estat més aviat desplaent. En general, tenen una actitud fatxenda, masclista i poc respectuosa amb la gent; te tracten com si hagueres comés algun delicte, com a mínim el de “resistència a l’autoritat”. En aquest cas, això d’”autoritat” és un eufemisme; evidentment es tracta d’abús d’autoritat. Malauradament, no cal anar gaire lluny de casa per trobar-te un “espècimen” així.

És evident que mentrimentres no visquem en una societat lliure, igualitària i solidària, caldrà mantenir algun tipus de “professió” que ens protegesca dels excessos d’alguna gent necessitada, pertorbada i/ o immoral. És possible també que, en algun cas concret, la intervenció d’algun agent de policia ens haja estat útil per salvar-nos la pell, i no ho negarem. Però no hem de perdre de vista quina és la missió més important que porten a terme aquest tipus de “cossos de seguretat”, malgrat el que diguen els seus estatuts.

Com a adults amb ús de la raó que som, hauríem de saber que la seguretat que garanteixen aquestos professionals de la repressió del delicte no és pas la nostra, sinó sobretot la dels membres de les elits —els amos de les grans corporacions i les “autoritats” de tota mena que els/ les representen—; els quals usen la presència i la força d’aquests agents —amb les seues armes, la seua agressivitat, la seua prepotència…— per intimidar el poble, per imposar-li el seu poder. No ens volen protegir a nosaltres; sinó a ells, i si passa el contrari és de forma “col·lateral”. Els poderosos tenen por de la gent desperta i amb esperit crític, que sap per on va la cosa malgrat les mentides que ells llancen a tort i a dret. Tenen por que no els deixarem actuar com han fet sempre, és a dir, corruptament. Són estafadors i covards; per això envien la policia. Ja no valen “perfums” per tapar la “pudor” que fan, cal fer-los fora i obrir les finestres.

El poder sempre ha actuat així, per tal de perpetuar-se. Ho fa usant tots els mitjans al seu abast de forma sinèrgica, entre d’altres:

Ø      Mitjans d’adoctrinament: formació reglada durant l’etapa escolar (el poder s’assegura que no tinguem llibertat de pensament mitjançant l’educació, va dir molt encertadament el nostre estimat José Luis Sampedro), informació controlada als mitjans de difusió de notícies (gairebé tots estan controlats, d’una forma o altra), recolzament a les institucions que hi col·laboren (subvencionant-les) i càstig a les crítiques amb el poder (sancionant-les), etc.

Ø      Mitjans de distracció (i alhora amb altres efectes subliminals al seu favor): esdeveniments esportius (competitivitat, nacionalisme), festes oficials de caràcter folklòric (religioses o no), etc.

Ø      Mitjans d’autoprotecció: lleis a mida (llei de seguretat ciutadana, actual reforma del codi penal…), sistema judicial corrupte (jutges manipulats, dificultat creixent d’accés dels ciutadans i les associacions a la justícia…), etc. Tot un atac a la democràcia que la dreta que ens governa està desplegant actualment sense cap mena de vergonya. Un escàndol!

Ø      Mitjans de repressió: Si no els hi funcionen els mètodes de control anteriors (aparentment més discrets), recorren a la violència directa contra el poble, sense cap mena d’escrúpol, basant-se en les lleis injustes que ells mateixos han creat. Ací és on entren en acció els nostres “polis”, els “bons” i els roïns.

El poder, la seua concentració i la seua perpetuació són el problema, a tots els nivells: polític, econòmic i social. Si no li’l retornem de veres a la gent —a tots nosaltres— i no fem que canvie de mans bastant més sovint que ara, no resoldrem la corrupció que se’n deriva i que veiem a tot arreu. I també necessitem que millore el nivell de formació i informació del personal, per tal que desenvolupe el tan necessari esperit crític. Per això conclouré aquestes ratlles amb un lema que s’ha cridat força i amb força en algunes “manis” estudiantils: Menys policia i més –bona– educació!