Observar, llegir, escriure

Aquest estiu he gaudit de la bellesa de les darreres troballes de la ciència, mitjançant la passió, la claredat i la senzillesa amb què acostuma a fer-ho en Carlo Rovelli, Físic teòric i divulgador científic italià. És una petita joia que enriqueix el nostre coneixement del món i de la vida.

Al seu “Set lliçons breus de Física” (Anagrama, 2016, traduït per Laia Font), fa una ràpida repassada a les fites assolides en la Física del darrer segle. Uns temes vertaderament complexos d’entendre per a les nostres ments avesades a l’anomenada Física clàssica, que és la que brolla naturalment de la nostra limitada experiència sensorial. En unes poques planes ens esbossa la Relativitat, la Mecànica Quàntica, l’estructura del més gran (l’univers) i del més petit (l’àtom), i la darrera teoria que pretén unificar-ho tot, anomenada Gravetat Quàntica, de la qual l’autor del llibre és un dels seus compositors principals.

Amb una mestria envejable, bellugant-se pels marges del que sabem i comprenem, on la ciència frega la filosofia i potser la poesia, en Carlo Rovelli ens va dosificant les dades i reflexions justes per poder copsar, sense gaires interferències, cada fita aconseguida per la Física teòrica i justament confirmada per algun experiment real; elements necessaris que finalment fa confluir per confegir la seua teoria unificadora, també anomenada Gravetat Quàntica de Llaços. Una visió inspiradora que ens permet fer una passa més enllà, per poder “veure” fins i tot abans del “gran esclat” primigeni, el qual sabem que va generar el nostre univers.

Ens adonarem, per exemple, que això que capten els nostres sentits, aquestes formes i colors, no són així per si mateixes, sinó que són producte de la interacció amb nosaltres, en concret amb els elements físics del nostres ulls i el nostre cervell. El que sentim com a experiència del món és un efecte de la nostra visió borrosa, desdibuixada, limitada d’aquest, a causa del curt abast dels nostres detectors sensorials. L’espai no són objectes, plens o buits, l’espai es crea en la interacció. Dit d’una altra manera: al món, en lloc de coses, hi ha esdeveniments. La realitat és interacció.

Ens sorprendrem amb l’afirmació que l’espai buit no existeix, sinó que és ple d’ones interactuant, que creen i destrueixen i partícules contínuament. La Teoria de la Relativitat General ens diu que el mateix camp gravitatori, que no veiem, és l’espai mateix.

Comprendrem que el temps tampoc no existeix com a tal. És una experiència resultat de la termodinàmica (perquè el flux de allò calent cap a allò més fred defineix un abans i un després) i de la probabilitat dels esdeveniments, que veiem sotmesos a l’atzar en no podem captar-los en la seua realitat més íntima.

En definitiva, espai i temps, tal com sempre els hem conegut, són miratges creats per la nostra ment, en estar informada per uns sensors que no poden detectar el que veuen i senten en tota la seua complexitat. Tanmateix, per altra banda, aquesta mateixa limitació és la que ens permet gaudir de l’experiència de la llibertat, sentiment cabdal en la nostra psicologia humana.

Albirarem les derivacions de la seua darrera proposta quàntica unificadora, on tot l’univers està compost de petits trossets o quàntums, de massa i/ o d’energia, vibrant com ones i enllaçats entre ells (d’ací el renom “de Llaços”). Aquesta teoria ens permet reconstruir la història de l’univers i situa el seu origen en un “Big Bounce”, un “gran rebot” anterior el conegut “Big Bang”, que en aquesta visió seria una etapa d’un cicle sense fi: “El nostre univers podria haver nascut d’un univers precedent que es devia contraure pel seu propi pes fins a aixafar-se en un espai molt petit, fins que va “rebotar” i va tornar a expandir-se i va esdevenir l’univers en expansió que observem al nostre voltant. […] El nostre univers pot haver nascut del rebot d’una fase precedent, passant per una fase intermèdia sense espai i sense temps.”

També coneixerem alguns dels límits d’allò que actualment les Ciències Físiques poden entendre. Menats per la seua dèria simplificadora i embellidora, als Físics teòrics com en Rovelli encara els manca molta feina a fer en aquesta direcció, per exemple: al Model Estàndard de Partícules li manca la senzillesa que es cerca en una teoria universal, malgrat que en la pràctica funciona força bé (experiments i tecnologies que se’n deriven); o, pel que fa als tres grans elements del saber fonamental de la Física: la Mecànica Quàntica (pel més petit), la Gravitació Quàntica (pel més gran) i la Termodinàmica (o ciència de l’intercanvi de calor), l’últim encara no s’ha pogut unificar amb els altres dos; la qual cosa té derivacions importants, com la dificultat de comprensió de la realitat del pas del temps. Canviant al camp d’estudi de les neurociències, on tantes fites importants s’han assolit en els darrers anys, els Físics teòrics tenen per endavant altres reptes tan apassionants com els citats abans, per exemple: saber què és i com es forma la consciència al nostre cervell o la natura del lliure albir, dels pensaments i les decisions que creiem determinades lliurement.

En poques paraules, tastarem la matèria de què estan fets els somnis d’alguns d’aquests gegants intel·lectuals que, com en Carlo Rovelli, han sabut pujar als muscles d’altres gegants que els van precedir.

I tot això assaonat amb fervor per la ciència, estimació pel reptes que aquesta presenta i “propaganda pel fet”, que s’encomanen:

“Einstein va trobar la Relativitat resolent un aparent conflicte entre electromagnetisme i mecànica. Un físic, doncs, és feliç quan topa amb un conflicte d’aquest tipus entre teories d’èxit: és una oportunitat extraordinària. […] Aquí, sobre el terreny, més enllà dels límits del saber actual, la ciència és encara més bonica. En la forja incandescent de les idees que neixen, de les intuïcions, dels intents. Dels camins empresos i després abandonats, dels entusiasmes. En l’esforç d’imaginar el que encara no s’ha imaginat.”

Abans de cloure l’obra, ens adelitarem amb un capítol dedicat a nosaltres, la seua espècie, on hi fa una reflexió esperançada, no exempta de lucidesa:

“Pertanyem a un tipus d’espècie de vida curta. Els nostres cosins ja s’han extingit tots. I nosaltres provoquem danys. Els canvis climàtics i ambientals que hem desencadenat han estat brutals i difícilment ens perdonaran. Per a la Terra serà una petita incidència irrellevant, però no crec que nosaltres en sortim indemnes; encara més tenint en compte que l’opinió pública i la política prefereixen ignorar els perills que correm i amagar el cap sota l’ala. Potser som l’única espècie de la Terra conscient de la inevitabilitat de la pròpia mort individual: em temo que aviat també haurem de ser l’espècie que veurà conscientment com li arriba la pròpia fi, o si més no la fi de la pròpia civilització. […] Aquesta és la nostra realitat. Per a nosaltres, just per la seva naturalesa efímera, la vida és preciosa.”

Moltes gràcies, Carlo, i bona lectura a tothom!