Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

30 de maig de 2022
0 comentaris

Benvingut el periodisme compromès amb la millora social.

Hem de començar a girar la roda del capital cap a un altre centre, que de fet és el més important: les persones, i per tant, la vida.” (Arcadi Oliveres, citat al pròleg de l’Anuari Mèdia.cat 2021).

El paper del periodisme és fonamental en a una societat democràtica, com a intermediari entre allò públic i allò privat, com a formador d’opinió, com a transmissor d’aquesta opinió, com a intercomunicador. Quan aquest procés informatiu es corromp, també ho fa la societat mateixa. Avui més que mai el panorama informatiu és ple de silencis i sorolls que no ens deixen copsar el que hi ha de debò. Com abans de l’era digital, quan tractàvem de sintonitzar una emissora de ràdio, i havíem de passar per un seguit de silencis i sorolls fins a trobar-la, ara els mitjans informatius no ens ho deixen fer o ens ho compliquen de valent. La faramalla desorientadora que escampen la majoria de les empreses de comunicació, estructures jeràrquiques al servei dels seus amos, ens dificulta la sintonització amb els esdeveniments realment importants per a la millora personal i social, ocultant-los o alterant-los, amagant les seues causes i efectes principals, desviant l’atenció sobre els vertaders interessos que hi ha en joc, confonent-nos en la presa de decisions. Hi fan servir un periodisme que no mereix aquest nom.

Els aparells electrònics d’alta connectivitat que han envaït la nostra vida, fins al punt de tothora portar-los damunt, han permès un periodisme de present continu, que s’aprofita de la nostra infatigable curiositat, per a omplir els seus mitjans de notícies puntuals o anècdotes escandaloses o insubstancials, per un temps limitat; tractant de produint-nos una continua sorpresa, de retenir la nostra atenció; per a rendibilitzar la seua feina, recuperar la inversió feta. Si en fem cas, el cap se’ns omplirà de banalitats, perdrem el seguiment de les notícies d’interès; mentre se’ns dilueix la memòria, el passat, l’anàlisi assossegat, de conjunt. Al cap i a la fi, se’ns entrebancarà el pensament crític i ens mantindrem sotmesos al sistema imperant.

Si us he de ser sincer, com a conreador de l’esperit crític, ja soc massa gran per a suportar segons quines coses: fa molts anys no veig televisió i entre ràdios, periòdics i xarxes socials digitals que sovintege, per a informar-me i entretenir-me, de forma selectiva, no passaran dels dits d’una mà. I aquest en què escric, VilaWeb, n’és un d’ells: un periòdic digital pioner en internet, amb vocació oberta, progressista, democràtica i independent, que amb el temps ha guanyat en subscriptors i qualitat. Vint-i-set anys informant de quasi tot en les diverses varietats cultes del català, amb una visió sencera del nostre país de països, normalitzant la vida dels afligits per “nacionalitis”, resultat del maltractament secular espanyol i francès, encoratjant i recolzant les lluites per la nostra dignitat cultural i política, pel dret democràtic a decidir el nostre futur. Per molts anys VilaWeb i per pocs l’alliberament!

Benvingut, doncs, el periodisme que ens connecta amb la realitat. Benvolgut el periodisme honest i combatiu que recerca, que tracta d’esbrinar les respostes a les preguntes: qui?, què?, on?, quan? i per què?, amb dades a la mà.

En aquest context, s’agraeixen també iniciatives com L’Anuari Mèdia.cat, que publica l’Observatori Crític dels Mitjans. M’és força grata la seua petita contribució al periodisme de debò, compromès amb la transformació social. La seua publicació anual em representa una mena de petit oasi, dels pocs que tenim en aquest desert informatiu espanyol; un desert ple d’arbratge, d’aquells en què “els arbres no ens deixen veure el bosc”.

L’Anuari és una mena de revista anual que recull una sèrie d’articles que destapen alguns silencis mediàtics o el marro que s’amaga dins d’alguns dels sorolls mediàtics, en l’àmbit informatiu dels Països Catalans. Una tria de silencis i sorolls que estan perjudicant la majoria social i, especialment, les persones més vulnerables, més explotades i oprimides pel sistema econòmic i polític actual. Els articles es complementen amb infografies ben aclaridores i fàcils de seguir sobre el tema en qüestió. També hi ha els ja clàssics “Desinformatius” d’en Joan Canela, píndoles de saviesa que ens alerten dels biaixos informatius que omplen els mitjans convencionals i que alteren la comprensió de determinades notícies o fan un mal injust a col·lectius vulnerables. En aquest cas, tracten de l’ampliació de l’aeroport del Prat, les metàfores que fan mal a la salut mental, la deshumanització dels migrants i la mala informació en cas d’agressió sexual.

De l’Anuari del 2021 destacaria molts dels temes tractats, començant pel dossier que ben encertadament ens posen en primer pla d’atenció, on s’analitzen els més d’un centenar d’incidents contra periodistes dels Països Catalans, esdevinguts en 2021 i protagonitzats pels cossos policials: agressions físiques, amenaces, intimidacions i sancions en aplicació de la “llei mordassa” (la que prometia derogar el govern “més progressista de la història d’espanya” i encara no ho ha fet), que vulneren el dret a la informació de tothom.

Seguint amb els atacs a la llibertat d’expressió de periodistes —i, doncs, del nostre dret a la informació—, però en un altre país de dissortada actualitat, també hi podem llegir una entrevista a l’activista russa Maria Aliókhina, membre del grup musical dissident “Pussy Riot” i fundadora del mitjà rus independent Mediazona, especialitzat en periodisme de tribunals, que es dedica a desvelar les injustícies que comet l’Estat rus. Ara és a la presó.

També m’han despertat un enorme interès —i indignació— les dades que hi presenten sobre inversions sanitàries amb fons europeus postpandèmia per al Principat; perquè la distribució dels “Next Generation EU”, que s’ha atorgat en exclusiva l’Estat, tenen com a màxim beneficiari la indústria farmacèutica. I no pas la sanitat pública, on els centres d’atenció primària no donen l’abast i els hospitals no disposen de llits suficients per a desblocar les llistes d’espera —i amb el personal sanitari esgotat per la Covid! Però n’hi ha més: aquest finançament d’activitats privades amb fons públics —aquesta sagnia de la sanitat pública, que és el mateix— és habitual els darrers temps no sols a l’Estat, sinó també al Principat, no sols per part de governs conservadors —conservadors dels privilegis de les elits—, sinó també de partits que porten al seu nom paraules com “socialista” o “esquerra”. Ens “prenen el pèl”?

Un altre treball periodístic ens hi mostra la vulneració de drets laborals, sobretot de persones migrades, que està accentuant la presència cada vegada més majoritària d’empreses intermediàries de col·locació digital, dedicades a oferir feina de cures, normalment a la llar. Una precarització que agreuja encara més les baixes condicions salarials i l’alta dedicació d’aquest tipus de feines.

Una altra col·laboració hi posa l’accent en el paper dels periodistes en el tractament de la violència contra el col·lectiu LGTBIQ+, analitzant el cas d’un assassinat homòfob esdevingut a Galícia. L’autor hi reflexiona que cal esforçar-se per a anar més enllà de cada cas concret i abordar les estructures masclistes i homòfobes que l’han fet possible. Això és quelcom més difícil, requereix temps i anàlisi, recollir dades i testimonis d’especialistes; però cal saber que aquesta atribució de responsabilitat col·lectiva és el que empeny els canvis socials més profunds.

També hi podrem trobar anàlisis com el que posa en dubte el rigor dels mitjans periodístics en tractar l’emergència climàtica en què estem immersos, quan aquests mantenen la publicitat d’empreses contaminants.

Un reportatge hi repassa els perills per a la privacitat i l’augment de les desigualtats que suposaria l’obligatorietat del pagament per targeta. Altre posa el focus en l’endemà dels desnonaments, els patiments dels afectats, la barra dels bancs, la manca de recursos públics per a oferir-los una solució digna i com associacions com les PAHC (Plataforma d’Afectades per l’Habitatge i el Capitalisme), basades en l’autoorganització i la solidaritat veïnal, hi són l’única sortida, precària però possible. Altre destapa el “greenwashing” de les grans marques de roba “sostenible”, en el qual col·laboren els mitjans convencionals, que els hi fan publicitat. I encara n’hi ha més.

Comptat i debatut, una desena de reportatges, quatre anàlisis, quatre infografies, quatre desinformatius i una entrevista que paguen la pena llegir i recolzar.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.