Observar, llegir, escriure

“Els membres d’un grup poden ‘sentir-se amb poder’. Els d’un grup espiritual, per exemple, poden dir que se ‘senten amb poder’ després de participar en una cerimònia religiosa. Les persones que s’apleguen en grups terapèutics, després de parlar de les seues addiccions, també se ‘senten amb poder’. Els membres d’un grup reivindicatiu poden ‘sentir-se amb poder’ després de manifestar la seua ràbia en accions de protesta. Fins i tot els qui fan servir les panacees de l’autoajuda espiritual se ‘sentiran amb poder’ després de salmodiar-se ‘afirmacions’, tancant els ulls, somniant desperts mitjançant exercicis de ‘fantasia guiada’. El poder, tanmateix, no pot obtenir-se somniant desperts ni mitjançant rituals, ni tan sols amb accions directes l’objectiu de les quals es limite simplement a protestar. S’hi podrà aconseguir una sensació plaent o fins i tot un aparent ‘sentiment’ de poder, però segur que no s’hi obtindrà poder social o polític real. El poder no és senzillament un sentiment psicològic o espiritual. És una realitat social sòlida i tangible que cal ser concebuda com a tal ―la força i la violència exercides a hores d’ara pels Estats-nació i per les grans corporacions són precisament els fonaments del poder institucional, amb el recolzament de policia, tribunals i exèrcit. Ignorar la base real del poder és dir adeu a la realitat i fer cap a un nirvana psicològic o eteri.” (Traduït de “Las políticas de la ecologia social”, Janet Biehl i Murray Bookchin, Virus, 1998, pàg. 130).

“Empoderar/ apoderar: “Dotar una persona o un grup social dels mitjans per a incrementar la seva força o la seva capacitat per a actuar en l’àmbit polític o social.” (Diccionari de l’IEC, 2ª ed.).

Conceptes clau com “empoderament/ apoderament” cal definir-los abans de parlar-ne, perquè estan molt prostituïts, precisament per la seua importància cabdal en les nostres vides. La plaga del màrqueting i la publicitat, que empesta la nostra vida moderna, mai no s’atura d’oferir-nos dubtosos apoderaments a canvi de diners: inversions fàcils, jocs d’apostes, autoajuda psicològica, conreu del cos, guariment espiritual, estris diversos… O falsos apoderaments a canvi de vots: promeses electorals de partits polítics, que passades les eleccions trenquen fàcilment i no els hi passa res —si més no, en els anys de legislatura. Tots hi tenim prou d’experiències ingrates —ara mateix en tenim de flagrants, amb el govern central i els autonòmics— amb aquesta democràcia de fireta a què ens deixen jugar les elits que retenen el nostre poder.

El sistema polític que ens imposen tan sols ens porta apoderaments breus i parcials o succedanis de poder —que fan sentir-nos amb poder, però no ens deixen tenir poder de debò, com encertadament precisa la Janet Biehl al paràgraf de capçalera. Aquest joc pervers de poder ens porta tantes decepcions que sovint en provoca una perillosa deserció de la política. El sistema polític actual dels països més avançats —la democràcia formal o liberal— ens tracta com si fossem infants, disminuïts mentals o incompetents (com els que ben sovint omplen la política professional i ens fan passar vergonya; no debades, són titelles d’altri més poderós). La veritat és que tothom es capaç —i més si en rep la formació bàsica i en fa pràctica sovint— de decidir entre diverses opcions per a la seua vida o la comunitat en què viu, atenent les propostes i valoracions que els presenten, amb llenguatge entenedor, tècnics experts i independents, que són els qui finalment administraran, faran real, la nostra decisió majoritària. No necessitem pas polítics professionals que ens representen, que interpreten la nostra voluntat; si de cas, delegats que transmeten les nostres decisions, sense canviar-les i amb possibilitat de revocació en cas d’incompliment. No necessitem cap jerarquia, sols transmissió d’informació en una xarxa horitzontal. Això és democràcia de debò; l’altra, no. O no mereix aquest nom, malgrat la tornada insistent dels defensors del “sistema polític menys dolent de la història”, els quals fan servir l’espantall del feixisme —una amenaça encara més autoritària, criminal, sense eufemismes democràtics— per a sustentar el seu règim liberal; però amagant-nos que aquestes tiranies feixistes també defensen els mateixos poders fàctics que les democràcies formals. Més encara, aquests règims sanguinaris són l’alternativa autoritària d’aquests poders corruptes, quan veuen perillar els seus privilegis en aquest règim que ens fa jugar amb les cartes marcades.

La meua dèria per l’esperit crític m’ha portat durant dècades per viaranys de casolana i limitada recerca històrica, a contracorrent del flux general i del meu desinterès en la ciència historiogràfica, per manca de formació personal en aquesta matèria i confiança en les fonts en què aquesta es basa —hom coneix que la Història, en general, la escriuen els vencedors. Han hagut de passar llibres i anys fins que fa relativament poc vaig topetar amb joies com “El comú català” de David Algarra (Potlatch, 2015, https://blocs.mesvilaweb.cat/ildecp/david-algarra-el-comu-catala-illuminar-ledat-mitjana-per-posar-la-al-servei-del-nostre-futur/) o “Komun. Assemblearisme i comunalisme populars a Euskal Herria” de Pablo Sastre (Col·lectiu Bauma, 2018, https://blocs.mesvilaweb.cat/ildecp/pablo-sastre-aprimar-lestat-amb-assemblees-populars-i-sobiranes-una-proposta-de-gestio-democratica-del-comu/), que m’il·luminaren el camí per a assolir una societat democràtica com cal. Però ha estat el professor i activista estatunidenc en Murray Bookchin (1921-2006), amb el seu comunalisme, municipalisme llibertari o confederalisme democràtic —inspirat en les assemblees democràtiques i populars que s’han creat al llarg de la Història i que ara es practiquen a Rojava, el Kurdistan sirià—, qui m’ha marcat definitivament el camí —fins ara.

Tant a l’àgora de l’Atenes grega com a les places d’alguns pobles i ciutats de l’Europa medieval, de la Nova Anglaterra nord-americana del XVII o del París de la Comuna revolucionària, entre d’altres, els seus habitants es congregaven per a enraonar i decidir sobre els temes importants de la seua comunitat. I això fou fins que capitosts militaritzats —prínceps, reis…—, amb la benedicció de líders religiosos —papes, patriarques…—, aliats més endavant amb la burgesia benestant, aconseguiren arrabassar-los el poder i els recursos comunitaris; un poder que així esdevenia absolutista, abolia els usos i costums comunals —les lleis del poble—, sotmetent-los al caprici dels nous amos, que dictaven noves lleis per als nous Estats-nació, creats a major glòria i benefici de les nissagues usurpadores. Sabem del cert que cap dels exemples històrics d’assemblees democràtiques i populars és perfecte, si més no per l’heteropatriarcat i el classisme llavors dominants; però podem fer-los servir, mutatis mutandis, de model vàlid per a avui, per a superar els ineficaços parlaments, burocràcies, centralismes i professionalització de la política moderna i retornar el poder al poble sobirà.

La proposta d’en Bookchin consisteix a donar més poder a les municipalitats actuals, fins que l’alternativa democràtica municipalista supere en suport popular l’statu quo Estatal i permeta l’embat final contra aquest; on el terme “municipalitat” fa referència a una entitat local composta per un grup humà, de proximitat i població adients per a fer viables les assemblees presencials; per exemple: un poble petit, el districte d’una ciutat petita, el barri o una illa de cases d’una de gran, etc. Municipalitats que es podrien coordinar confederalment per a les funcions i l’abast que calguessen per decisió popular.

El moviment anarquista o llibertari, d’on prové l’autor de la proposta, mai no va veure amb bon ull la participació en les eleccions polítiques dels Estats, pel que suposa de reforçament de les seues estructures opressores; tanmateix alguns dels seus companys antijeràrquics n’han dubtat quan es tractava de triar els regidors locals, per la major facilitat d’aplicar-hi la democràcia directa. Bookchin agafa el seu testimoni i es mulla amb la seua proposta de participació local, per a democratitzar les municipalitats i oposar-les a l’Estat. Així, proposa presentar candidatures a les eleccions municipals, amb objectius clars tant a curt com a llarg termini, és a dir, amb un programa no sols de mínims, sinó també de màxims; perquè amb el “curtterminisme” —habitual dels partits polítics, que tan sols cerquen el vot— estarem apuntalant encara més el poder de l’Estat (és el cas, per exemple, dels Verds alemanys, que començaren anticapitalistes i finalment hi han acabat ben integrats en el sistema). Un programa, doncs, més revolucionari que no pas reformista. Seguint campanyes que s’han d’aprofitar sobretot per a l’educació pública, per a canviar la consciència política i democràtica de la gent. Campanyes no gaire ambicioses, atès que el creixement dels conscienciats de veritat sempre ha estat prou lent —“anaven lents, perquè anaven lluny”. Una candidatura municipalista llibertària guanyadora només fora desitjable si la societat hagués arribat a la massa crítica necessària per a fer possible el canvi alliberador. Cal no oblidar, a més, el poder sensibilitzador de les assemblees municipals extralegals, que farien un paper més moral que real, fins que aquest esdevingués legal i estructural. A l’apèndix del llibre que us ressenye hi ha un exemple de programa electoral: el dels Verds de Burlington (Virgínia, EUA) per a les eleccions municipals de març del 1989, ciutat on vivia en Bookchin.

I ha estat gràcies a la seua íntima col·laboradora Janet Biehl, que ens ha regalat una magnífica introducció a les idees d’en Bookchin, que he pogut comprendre-les i gaudir-ne. El seu “The Politics of Social Ecology. Libertarian Municipalism” (traduït al castellà i editat per Virus el 1998 i reeditat el 2018) és el llibre que, si no recorde malament, més i millor m’ha ensenyat de política. Els seus quinze llegidors capítols es completen amb una entrevista impagable a en Bookchin, on fa incidència en els aspectes més crítics o polèmics de la seua proposta: com evitar que les municipalitats confederades no siguen posades al servei de les corporacions capitalistes com ho està l’Estat, com contrarestar la immensa pressió cultural contrària dels mitjans de comunicació de masses, com conjuminar l’assistència a reunions públiques amb la vida tan atrafegada que portem, com motivar la gent perquè acudisca a les assemblees, com fer que les cooperatives no siguen absorbides pel sistema capitalista, com explicar la preferència d’un control municipal de les fàbriques en comptes d’un control obrer, com valorar el paper dels líders i la intelligentsia en aquest moviment, com podria ser el programa electoral d’una candidatura municipalista com aquesta. I una vegada assolida una societat municipalista llibertària, quin tipus d’estructures caldria engegar-hi per a fer complir les normes comunes. O què fer quan un Estat prohibeix engegar una assemblea de ciutadans. Les respostes, les trobareu al llibre, una joia de saviesa política condensada.

Acostumat per la meua professió a no presentar problemes a les empreses on treballava, si no hi adjuntava la proposta de solucions, he trobat, en l’aportació d’aquest historiador i ecologista inspirat, una manera pràctica, raonable i raonada de ser més amos del nostre camí existencial i alhora salvar l’amenaça actual que planeja sobre la nostra espècie i la resta de companys del planeta. Habitem una petita escorça de terra, mar i aire, fràgil i singular, que ens acull, ens alimenta i ens fa gaudir d’aquesta meravella única i diversa que és la vida, sobretot quan és compartida —millor diversos que homogenis, millor compartir que competir—, que el capitalisme, desfermat per un grapat de cobdiciosos eixelebrats, amb l’ajut dels Estats, està malmetent sense retorn; explotant i espoliant les matèries primeres, contaminant a tort i a dret, esclavitzant la major part dels habitants. El de l’alliberament és un camí potser difícil, tal vegada utòpic, per l’aferrissada oposició dels privilegiats; però perfectament possible i engrescador si ens ho proposem i anem per feina sense defallir. A poc a poc, però amb pas ferm.

“De forma breu, el municipalisme llibertari pretén reanimar les possibilitats latents en els governs locals ja existents i transformar-los en democràcies directes. Aspira a descentralitzar aquestes comunitats polítiques, perquè siguen d’escala humana i estiguen adaptades al seu entorn natural. Pretén recuperar les pràctiques i qualitats de la ciutadania, perquè homes i dones puguen assumir col·lectivament responsabilitats per a governar les seues pròpies comunitats, d’acord amb una ètica de compartir i cooperar, abans que dependre d’una ‘elit’. Una vegada hagen estat creades les democràcies directes, els municipis democràtics podran unir-se en confederacions, les quals podran presentar un envit al capitalisme de l’Estat-nació i portar-nos cap a una societat lliure, no jeràrquica, ecològica i racional.” (op. cit, p. 6-7).

Thank you very much, Janet, i gràcies també a l’editorial Virus!