Observar, llegir, escriure

L’amor i sobretot l’erotisme, el desig carnal, és un dels distintius temàtics del poeta nostrat, el centenari del naixement del qual celebrem enguany.

Tant per la seua presència insistent en els seus poemes —perquè ja des d’un primer moment en plena postguerra, en la seua tria adolescent considerava el sexe com la cosa més bella de la vida—, com també per la naturalitat amb què hi tracta aquest tema, considerat tabú en tots els temps i cultures, i més encara en plena dictadura nacionalcatòlica, que exigia una estricta castedat pública i privada. Una naturalitat sense èpica ni massa eufemismes políticament correctes, que sense temor a equivocar-nos podríem assignar al seu gènere masculí dins l’heteronorma imperant, llavors present amb més intensitat que avui; però també a la seua gosadia personal, a la seua voluntat de transgressió de la impúdica doble moral catòlica que l’ofegava.

Estellés, malgrat l’opressió social del feixisme, la falsa espiritualitat que s’imposava, volia abraçar-se a la vida material, als seus plaers, com els de la gola i el sexe. Així, als seus poemes ens convida a la promiscuïtat sexual com a valor vital. Les escenes eròtiques ameren els seus versos, des d’evocacions volcàniques de relacions sexuals de novençà fins a descripcions planeres de la intimitat conjugal ja més gran, sense oblidar el seu ús metafòric com a crítica del règim franquista. A més, com a persona sensible a la injustícia social, l’erotisme estellesià no se circumscriu a l’àmbit privat, sinó que mostra empatia cap al que es desenvolupa al carrer per necessitat, on els i les protagonistes arrisquen la llibertat, la salut i fins i tot la vida, en forma de prostitució o trobades fora de norma. Tot plegat, evidencia la seua voluntat de transgressió del matrimoni catòlic, perquè mata el millor de la vida. La seua poesia amorosa no és pas espiritual sinó material, centrada en el cos i la seua naturalitat, sense eufemismes, amb un llenguatge col·loquial, de vegades vulgar.

Tanmateix, no hem d’oblidar que, com a mascle del seu temps, en massa escenes el seu erotisme traspua masclisme, en donar una imatge de la dona com a objecte passiu, servidora de l’home, vestida dels rols típics del patriarcat i el seu, pretesament natural, binarisme de gènere. Un element dissonant però comprensible en el context del temps en què el poeta va viure. Element que hem de tenir en compte per a donar-li als seus versos una mirada més actual, més feminista i sexoafectivament igualitària, aprofitant el que de positiu té la seua visió transgressora de la sexualitat normativa. Perquè Estellés mateix es considerava un ésser humà corrent i, per tant, imperfecte.

“[…]
Acabada la guerra, fou allò de la postguerra.
S’apagaren els riures estellats en els llavis.
I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.
S’anunciaven els pits, punyents, sota les teles.
Un bult d’amor creixia, tenaç, a l’entrecuix.
Eren temps de postguerra. S’imposava l’amor;
brutalment s’imposava sobre fam i cauteles.
I fou un amor trist, l’amor brut, esgarrat.
Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa
que vàrem perpetrar, innocents i cruels,
plens ja de cap a peus d’obscenitat i fang.
Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra…
¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure.
I després de palpar-nos feroçment, brutalment,
arribàvem a casa i dúiem les mans buides,
i encara ens mirem ara les mans buides a voltes,
i ara sentim l’espant que llavors no sentíem
i plorem per aquella puresa que no fou,
per aquella puresa que mai no hem pogut viure,
que no hem pogut tastar en cap banda, mai.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, “Per exemple”, Llibre de meravelles, 1971.

Fonts consultades:

*Sanz Arnau, Vicent: “Seminari ‘El gust per la lectura’: Vicent Andrés Estellés”. Departament d’Educació, Generalitat de Catalunya, 2007-2009.

*Frasquet Porta, Lourdes: “Estellés: Pecar per existir plenament”. La Directa, SCCL, juliol 2024.