Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

25 de febrer de 2019
0 comentaris

Estan deixant que el feixisme s’apodere del debat polític. Aturem el perillós ascens de l’extrema dreta.

Portem mesos olorant la pudor de corrupció i resclosit que ens arriba des de tots els racons de l’Estat, mitjançant els seus oficiants (polítics i jutges sobretot), acòlits (forces repressives) i portantveus (els mitjans de propaganda, d’incomunicació i/o d’intoxicació), que davant l’admirable coratge del poble català, exigint el respecte a les seues decisions democràtiques i demanant un diàleg que se’ls nega, imposen una concepció vuitcentista i neofranquista d’aquest Estat, un fanatisme feixistitzant de bons i dolents, on els qui no pensen com ells són tractats d’enemics, en lloc d’oponents polítics que mereixen ser escoltats i respectats, com exigeix qualsevol democràcia de debò.

I ara som justament a l’inici d’un judici injust, d’excepció, que és una vergonya mundial per al règim que el permet, on uns dirigents polítics triats democràticament pel poble català, que tan sols han emprat la força de la paraula, per defensar un dret democràtic tan bàsic com és el dret a decidir el propi futur, es troben sotmesos a l’escarni d’un judici polític, com si es tractàs d’una dictadura qualsevol; la qual cosa ens revela el tarannà d’aquesta espanya arnada de la caverna: supremacista, tancada, cobejosa, fosca, intolerant, venjativa i fastigosament incorregible, que no ha deixat de manar des del colp d’Estat sagnant de juliol del 1936 i que un 23 de febrer d’ara fa 38 anys va portar a terme un altre colp violent, que dissortadament va reeixir en allò fonamental, com les retallades en els drets laborals o els nacionals de les altres cultures diferents a la castellana, la seua dèria secular . Després de tants anys, he de confessar que ja n’estic fins al capdamunt d’aquesta colla i em disgusta tant aquesta funció d’ara, que faré per mantenir-me’n tan allunyat com puga. Quina vergonya haver d’escoltar tot un reguitzell d’acusacions sense sentit en un règim que s’afigura democràtic, on el poders fàctics del qual celebren afirmacions que serien escandaloses per a qualsevol demòcrata de debò, com la del cap d’estat d’ara, que, al començament d’aquest judici contra els presos polítics catalans, deia que la llei (qualsevol llei?, franquista també?) està per damunt de la democràcia.

Quina vergonya també la incompetència dels partits polítics d’àmbit estatal i els seus representants, especialment els autoanomenats d’esquerra (com és possible tanta indigència, tanta baixesa?), per gestionar una qüestió democràtica com és la del dret a decidir, sotmesos al vaivé de l’opinió dels mitjans d’incomunicació i la por de perdre vots i canongies; deixant que l’extrema dreta s’apodere del debat polític, posant la unitat d’espanya en el centre de tot, desaprofitant l’avinentesa per plantejar un seriós debat sobre aquest concepte de nació tan caduc i perillós, i bandejant altres problemes més peremptoris, com els atacs legals a la llibertat d’expressió o l’infrafinançament de la sanitat i l’educació públiques, entre d’altres.

Molts de nosaltres ens preguntem com és possible que actualment hom faça apologia d’unes senyes d’identitat com les que representa l’estanquera (o qualsevol altra senyera amb molts anys de lamentable història), especialment companys de classe assalariada, que cauen a l’envescada tan bon punt escolten els “cants de les sirena” al servei del seus explotadors, que els adoctrinen, els adormeixen i els envileixen cada dia. Analistes polítics honestos i independents han estudiat les causes arrel que expliquen el perillós ascens pendular dels partits que defensen aquests contravalors, anomenats d’extrema dreta, que constitueixen l’alternativa més violenta del capitalisme i que ens faran viure pitjor. He parat atenció a algunes d’aquestes anàlisis i, amb la meua humil aportació, heus ací una visió resumida sobre la qüestió.

Si m’heu llegit alguna vegada, no us sorprendrà que de bell antuvi pose èmfasi en el que considere l’autèntic promotor d’aquestes idees nefandes, que no és altre que el sistema econòmic i social imperant: el capitalisme i l’heteropatriarcat, és a dir, el lucre i el domini d’uns pocs mascles (masclistes) com a (contra)valors suprems, com a (immorals) motors socials. Al meu entendre, és aquest sistema injust, egoista i esclavitzant, en què ens ha tocat viure (imposat per l’Estat), el que fa servir les alternatives feixistes quan li convé –tàcticament–, bé com a espantall, bé com a parany, bé com a càstig.

Cíclicament, el que anomenem la dreta i la dreta extrema pugen el to de la seua demagògia, centrant el seu discurs populista en el rebuig a la immigració (amb matisos, ja que amb la “boca petita” “perdonen” aquells pocs que venen carregats de poder i diners), adobat d’un nacionalisme arnat, trampós i excloent (un adjectiu redundant quan parlem de nacionalisme); tractant de fer-nos veure que els migrants consumeixen els nostres magres recursos (que verament ens furten els poderosos, els capitalistes) i ocupen els escassos llocs de feina que ens ofereix el sistema econòmic (que tots els partits de govern ens han imposat i ens imposen sense el nostre permís: el capitalisme). Els motius del seu rebuig són, doncs, falsos i és cosa nostra voler-nos empassar aquesta bola de l’alçada d’un campanar; a la qual les institucions europees hi col·laboren, amb la seua política assassina de tancar fèrriament les seues fronteres exteriors. Fan servir els immigrants de boc expiatori innocent per desviar l’atenció sobre qui és el màxim responsable de la situació: l’actual sistema econòmic i social, corrupte i enredaire, o, més verament, els seus gestors i aprofitats.

Certament, el capitalisme cerca l’acumulació de diners en poques mans (maximitzar els beneficis dels accionistes de les empreses) i l’importa ben poc assegurar que tothom tinga de bestreta les necessitats bàsiques satisfetes ni tan sols una feina ni que aquesta siga lliurement triada. Als qui posseeixen els mitjans de producció ja els hi va bé un excedent per la banda dels qui hem de vendre la nostra força de treball per subsistir. Els hi va bé que hi haja atur per fer-nos por i així abaratir, “depurar” i esclavitzar el que anomenen el “mercat de treball”: la mercaderia dels qui hi cerquen feina. Els hi va bé també per tal que els més desesperats i desorientats abracen les idees més violentes, mitjançant les opcions més xenòfobes, més masclistes, més reaccionaries, al cap i a la fi, més capitalistes; opcions que no resoldran pas la manca de feina ni a llarg ni a curt termini i que ho complicaran tot, introduint-hi un dissortat discurs de l’odi, que ens dividirà i esgotarà, per tal que no avancem, com ells volen.

Tant la crisi econòmica que ells han creat (i hom preveu que es repetirà cíclicament) i la creixent automatització de les empreses fan preveure que el problema de l’atur s’agreujarà com més va més. Davant la ineficàcia per solucionar-ho del partits tradicionals (tant de dreta com d’esquerra, lligats de peus i mans als interessos capitalistes), que, després de tantes falses promeses, ja no són capaços d’engrescar la seua feligresia, els poderosos comencen a finançar també altres alternatives de partits, que surten dels seus terribles “think tanks” i que, per desorientar el personal, els posen noms eufemístics que no recorden els dels partits clàssics (“Ciutadans per la llibertat”, “La veu del poble” o altres de semblants), el discurs dels quals, però, és més vell que l’arna i, si aquestes opcions surten elegides, faran més mal que una pedregada (sobretot als més vulnerables i afeblits). Per altra banda, quina poca vergonya la d’aquesta gent, que gallegen de cristians catòlics, però que no segueixen els manaments de la seua religió, que, entre d’altres, els obliga a escampar l’amor fratern. En realitat són uns mentiders (“sepulcres blanquejats” els anomena la seua bíblia) i un mal exemple que ens obliga a fugir d’aquestes creences.

Els falsaris de sempre promouen un rebuig inhumà i irracional als immigrants i als qui no són de la seua cultura, quan en realitat aquests aporten saba nova a una població envellida, nous recursos econòmics amb el seu treball i una nova visió de les coses que pot renovar projectes; que pot contribuir, en definitiva, a una major riquesa cultural i material de tots plegats.

Una oportunitat perduda, un rebuig irracional que arrela i creix massa fàcilment a les ments adoctrinades per mor de la deformació (educació sense esperit crític; “educastració” m’agrada dir-ne) que hem sofert a les escoles (d’orientació confessional catòlica) i que més avant s’han encarregat de recordar-nos, de forma abassegadora i insistent, els mitjans de manipulació informativa del règim (ocultant o deformant dades, escampant notícies falses…) i, a les seues campanyes de propaganda buida i programes incomplits, els partits polítics que segueixen les regles de joc de l’actual règim monàrquic del 78. L’actuació irresponsable de la major part d’aquestes institucions privades i governamentals en la (manca de) formació i informació de les ments que seran receptores del missatge feixista, també forma part de les causes arrel de l’actual ascens d’aquesta plaga violenta, que per a escàndol de la bona gent, sempre hem vist massa consentida en aquest País Valencià nostre.

Aquests vells fanàtics amb faç jove i rictus somrient volen imposar-nos, amb més força si cal, la cultura de la competència, de la submissió, de la por, de la malfiança entre companys, de la falsa seguretat, de la llei del més fort, del masclisme, de la militarització dels cossos i les ments, del nacionalisme més excloent; imposant uns (contra)valors militars a la societat civil, en lloc d’una cultura del diàleg, de la convivència en la diversitat, de l’esperit crític, de la democràcia real, de la igualtat d’oportunitats, del suport mutu; en definitiva, de la pau sense fronteres.

Hem d’aturar el perillós ascens pendular de l’extrema dreta, desemmascarant el seu discurs, mostrant el seu vertader rostre i qui està al darrere; però també i sobretot recolzant alternatives al sistema imperant, actuant localment i pensant globalment, tant a nivell educatiu, com informatiu, econòmic i social; en definitiva, polític. Participant sempre que siga possible en accions reivindicatives no violentes, en empreses de caràcter cooperatiu, autogestionat, d’economia social i solidària, no sotmeses a interessos capitalistes; sostenint mitjans de comunicació que ho siguen de debò com aquest en què escric, etc., sempre amb esperit crític.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.