Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

30 de novembre de 2020
0 comentaris

Fomentar l’esperit crític en nutrició és cabdal per a la salut en aquesta societat de la sobre(des)informació.

En els últims segles, en un context d’industrialització, globalització i urbanització, s’han succeït canvis profunds en la dieta. L’accés generalitzat a productes poc saludables, però barats i molt abellidors, a més d’una publicitat agressiva que condiciona fortament les normes socials, ens ha portat a un consum excessiu d’aliments amb un alt valor energètic però pocs nutrients [“calories buides”]. Això s’ha associat no solament amb una major prevalença de l’obesitat i malalties no transmissibles relacionades amb l’alimentació, sinó també amb efectes perjudicials per als recursos naturals mundials. Juntament amb estratègies educatives que fomenten el consum d’aliments saludables i sostenibles, s’haurien d’implementar mesures de salut pública amb un enfocament integral per a afavorir l’accessibilitat física i econòmica a les matèries primeres i aliments mínimament processats.” (“Diferenciar els fets de la ficció en nutrició. Cap a un consum sostenible i saludable en les societats industrialitzades”, Gómez-Donoso, C., Martínez-González, M.A. i Bes-Rastrollo, M., MÈTODE, número 106, 2020).

Ai, alguns negocis! Mal assumpte això que el benefici econòmic siga el motor productiu més important de les societats! On s’és vist que la salut, l’educació, l’alimentació i altres elements cabdals per a una vida bona es deixen en mans de mercaders, interessats sobretot en els diners? Encara més, com podem acceptar que aquests siguen una minoria de persones, que, per mitjà de robatoris, passats o presents, posseeixen la majoria del capital i el mitjans de producció del món? Aquest capitalisme forassenyat és el que ens imposen per la força els Estats que coneixem, al servei d’aquest 1 % injustament enriquit, que domina i explota matèries primeres arreu del món i persones empobrides, per a enriquir-se encara més; on la reducció d’impostos i l’evasió fiscal, de què gaudeixen aquest grapat de famílies privilegiades, és el súmmum vergonyós de tot plegat.

Sé que és difícil lluitar contra aquest “Leviatan” que ha agafat massa poder, però, vista l’opinió favorable a aquest estat de coses de tanta gent submisa, em faig creus que se’ns haja ficat tan a dins aquest adoctrinament, aquesta mena de “síndrome d’Estocolm” que suposa acceptar la nostra esclavitud de per vida, com a súbdits d’un rei o com a tropa sota les ordres d’un comandament enlairat, en la societat en general o a dins de les empreses capitalistes. Una cosa és que necessitem vendre la nostra força de treball a alguna empresa per a poder sobreviure, com hem fet la majoria, i una altra de ben diferent és que ens pensem que això és un mal menor o la millor opció possible. On és la dignitat que mereixem com a persones úniques, però iguals en drets i deures a totes les altres? On és el nostre recolzament, i el dels sedicents partits d’esquerres, a les empreses cooperatives, democràtiques i autogestionades, perquè esdevinguen una opció alternativa capaç de competir amb les empreses privades dictatorials?

Potser ens hem cregut que el consumisme frenètic que se’n deriva de l’statu quo actual és una cosa bona, quan realment és “pa per avui i fam per demà” –perquè s’està accelerant l’esgotament dels recursos naturals i la destrucció de la franja habitable del planeta– i bona cosa del que ens ofereixen els mercaders explotadors de ma d’obra barata, ací o a altres indrets del món, és de baixa qualitat i durabilitat, i en el cas de molts aliments processats, de baixa qualitat nutricional, comprometent la nostra salut present o futura.

El dels aliments ultraprocessats és un món que conec prou bé, on domina la presència d’additius i ingredients de síntesi de tota mena; perquè amb els objectius i mitjans habitualment emprats per la indústria –que manega volums de producció molt grans, costos ajustats i mètodes de fabricació ràpids, per a assegurar l’atractiu i una vida útil llarga i sense problemes sanitaris dels seus productes, i permetre la seua distribució i consum a centenars i milers de kilòmetres– han d’aplicar tècniques de conservació especials i fer servir substàncies conservants, colorants, saboritzants, aromes…, afegits a les receptes, a fi d’aconseguir l’objectiu tecnològic i econòmic desitjat, i emmascarar el resultat massa insuls que n’eixiria o el seu color pàl·lid, delator de la manca de l’ingredient principal. Perquè no és fàcil obtenir aliments industrials amb les característiques sensorials del menjar casolà al que volen assemblar-se, el qual s’elabora amb receptes tradicionals, ingredients i condiments naturals, en dosi suficient i un processat intens, i lent –fritura, concentració, torrat…–, que permet desenvolupar els colors, textures, aromes i sabors que ens agraden; però amb una vida útil breu. Per no parlar de “l’enginyeria declarativa” que massa vegades s’empra a les etiquetes dels aliments industrials, forçant, si cal, els límits legals al servei del guany contra la competència i a favor del benefici econòmic.

Certament i afortunada, hi ha una extensa legislació estatal i europea que vetla per la seguretat alimentària; però això no és prou per a assegurar una bona nutrició del personal, que actualment és sotmès a un bombardeig continu de productes i marques, i una publicitat  constant massa capciosa per a poder triar bé. Endemés, cal saber que les alimentàries són indústries que també munten “lobbies” a nivell estatal i europeu per tal d’influir en les legislacions corresponents. Un exemple és la seua negativa a incloure l’anomenat “semàfor nutricional” a les etiquetes dels productes alimentaris destinats al consumidor final, per a assabentar-lo de forma clara del contingut en nutrients essencials del producte i la seua valoració de cara a una dieta saludable, emprant els colors verd, groc o vermell, segons el cas.

Com a l’anterior apunt, la idea d’aquest d’ara també m’ha vingut de la lectura del número 106 de MÈTODE (“Bo per a menjar. Alimentació i salut en temps de sobreinformació”, volum 3, 2020), la meua revista científica de capçalera, que edita la Universitat de València sota la direcció de Martí Domínguez; concretament de l’article una cita del qual he triat per a capçalera. Els seus tres autors –dos catedràtics de medicina preventiva i salut pública, i una farmacèutica de la Universitat de Navarra– s’hi exclamen perquè “avui dia moltes dietes contenen poca fruita, verdura, cereal integral, fruita seca, llavor i llegum, i cada vegada més productes ultraprocessats”, i “els aliments poc saludables estan disponibles pràcticament a qualsevol lloc, són barats i tenen fortes campanyes de publicitat”, amb el resultat que aquestes “dietes subòptimes són responsables de més morts i discapacitats a tot el món que qualsevol altre factor modificable”.

Comencen referint-se a la transició nutricional, als canvis de dieta esdevinguts durant el últims segles, passant a analitzar la influència dels factors ambientals, culturals i socials presents en aquests canvis: el declivi de les botigues d’alimentació tradicional, les mancances socioculturals, les intenses campanyes publicitàries i els hàbits socials establerts, fent èmfasi en la publicitat del menjar porqueria, que supera en volum la de les campanyes públiques d’alimentació saludable (cas del Regne Unit); parant atenció a les guies alimentàries públiques, que no són prou clares, perquè utilitzen un llenguatge massa ambigu, massa “políticament correcte”, que és aprofitat per la indústria per a pressionar en contra de normatives assenyades i plantejar estratègies de comercialització enganyoses; en aquest sentit ressalten que el seu enfocament basat en nutrients en comptes d’aliments no hi ajuda gaire.

Al següent apartat posen en evidència que la independència de la salut pública està en risc, perquè, en el context actual, la indústria alimentària compleix inevitablement un paper fonamental en la recerca en nutrició, però no hi ha res que indique que els interessos d’aquesta branca de la salut pública estiguen alineats amb els de les indústries, que cerquen en primer lloc maximitzar la riquesa del seus accionistes. Posen com a exemple diverses recerques periodístiques que revelen com el patrocini de recerques en salut pública per part d’algunes empreses multinacionals ha distorsionat els seus resultats, en favor de solucions als problemes de salut que afavoreixen els seus interessos econòmics, orientant-les a esforços individuals o autoregulacions corporatives, en lloc de canvis sistemàtics, que els autors demanen als poders públics.

En acabant, citen les estratègies d’algunes grans empreses transnacionals per a afeblir les polítiques de salut pública més efectives, evitant la seua regulació mitjançant influències institucionals, financeres, ideològiques i culturals; destacant l’ús de pràctiques “agnogèniques”, és a dir, de producció de recerca que crea ignorància o genera dubtes més enllà de la mateixa incertesa científica.

A l’apartat final “Hem fallat en alguna cosa o encara ens en falten coneixements?”, indiquen que hi ha la idea errònia generalitzada, a causa de pràctiques agnogèniques, que la nutrició és un camp complicat i difícil; però la realitat és que ja existeix un corpus de coneixement consistent i convincent sobre la relació entre alimentació i salut, que dona suport a patrons alimentaris que prioritzen el consum de vegetals, peix i carn blanca, i minimitzen el de carn roja, carn processada, cereals refinats i aliments ultraprocessats. I insisteixen a dir que la prevenció és la millor solució, que calen iniciatives valentes de salut pública que ajuden els consumidors a prendre decisions saludables i faciliten el seu accés als aliments més sans i poc processats (mesures fiscals, regulació de la publicitat, normes d’etiquetatge, restriccions del consum de menjar porqueria a l’escola, polítiques agrícoles sostenibles, etc.). També demanen més i major formació a l’escola per a fer front a les actituds massa hedonistes que afavoreixen el consum excessiu d’aliments insans des de la infància. I finalment aporten dades per a afirmar que allò que és bo per a la nostra salut, com el consum prioritari d’aliments vegetals, també ho és per al planeta i, doncs, per al futur de la humanitat.

Moltes gràcies als autors per la saviesa que ens han transmès. Tanmateix, com raonava de bon començament, per a portar la població a un consum saludable i sostenible, i una salut i benestar integrals, em tem que no hi ha prou amb prendre mesures radicals dins del sistema actual; al meu parer, cal canviar també aquest sistema politicoeconòmic injust, que genera desequilibris malsans en molts aspectes de la vida de les persones de tots els continents.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.