“El teu gust”. La cultura, l’art i la creació en la novel·la pòstuma d’Isabel-Clara Simó (i 2).

A l’apunt anterior tractava de explicar la impressió que m’havia fet la lectura de la darrera i pòstuma novel·la de l’escriptora d’Alcoi (“El teu gust”, Isabel-Clara Simó, Bromera, 2020); una obra complicada que, com deia el seu editor, pertany al grup de les seues més desestructurades i salvatges. És una novel·la on es trasllueix el seu procés de lluita contra la malaltia degenerativa que l’acorava i on vessa bona cosa de les cites literàries que més li agradaven, a més d’expressar opinions sobre la cultura que ens conforma, sobre l’art que ens emociona, sobre el procés de creació pictòrica i literària; però també sobre molts altres aspectes transcendentals de la vida, com l’amor, la passió, el sexe, l’amistat, les relacions de parella, la soledat, la felicitat, etc. Per això, per la seua vàlua com a opinió d’una dona al cap de la seua fructuosa existència i com a homenatge a una de les escriptores més prolífiques i brillants que ens ha regalat la literatura catalana contemporània, he volgut extraure’n unes cites que, mitjançant la veu del personatge sense nom que la protagonitza o la d’alguns dels seus amics, ens mostren la seua saviesa sobre la vida. Per a facilitar-ne la lectura, les he agrupades per temes afins i m’he permès la llibertat de posar-les un títol descriptiu.

De la cultura:

(Pàg. 81, LA MISOGÍNIA RELIGIOSA CONFORMA ELS ROLS SEXUALS TRADICIONALS) “Deixa’m que insisteixi –vaig afegir–: tenim uns arcans, uns tòpics que penetren per sota la capa de racionalitat i ens fan esclaus? En som víctimes? Homes que violen dones només perquè en l’inconscient assimilen l’acte sexual a la virilitat? Dones que fan el ploricó i no denuncien agressions perquè aquest és el paper ancestral de la dona? […] totes les religions, no estan d’acord en la inferioritat de la dona? […] l’acte sexual és en definitiva, per al pensament atàvic, un acte humiliant. Un acte de submissió. En el llenguatge, quan insultem, sempre hi fem referència: la virginitat de la mare, la humiliació de posseir-te…/ Potser per això un homosexual és assimilat a una dona… Perquè es deixa penetrar. Si ho fa ha de ser tan inferior i esclavitzat com una dona.”

(Pàg. 100, SOM CULTURA) “En fi: som biologia. Però sobretot som cultura. Jo soc un artefacte cultural, oi que sí? I tothom ho és. Els prejudicis són culturals, la fe és cultural (la foscor li pot fer por a un cec?), fins i tot l’amor és cultural. Crida l’atenció que les nostres funcions més primàries estiguin tan recobertes de cultura.”

(Pàg. 108, LA INCULTURA ÉS MOLT ATREVIDA) “en pedagogia, qualsevol desgraciat et diu en quina llengua has de parlar o de quina manera has d’enfocar un tema, sense tenir idea de pedagogia. I a sobre, interferien en el dret dels seus propis fills a ser educats. Analfabets!”

(Pàg. 111, LA RELIGIÓ ÉS L’ENEMIGA DE LA CIÈNCIA) “Aleshores, amiga meva, hi ha la fe. Ah, sí, la fe! Creure que tenim ànima ha causat moltes dissorts. El concepte mateix de pecat… La religió és l’enemiga natural de la medicina, t’ho pots ben creure.”

(Pàgs. 174 a 176, LA CULTURA COM UNA ORQUESTRA) “La cultura és exactament això: una orquestra. Els creacionistes dirien que el director és Déu, però jo, que no en soc, crec que és el talent. […] Tot això és cultura. I nosaltres som l’orquestra que toca al compàs, en cada moment que pertoca. […] Som cultura. I formem part d’una orquestra que desgrana no música celestial sinó una cantata de Bach./ Som història, des de l’aixada a l’accelerador de partícules./ És cert: en nom de la cultura (o de la superioritat cultural d’uns envers uns altres) hem massacrat […] multituds./ I jo? […] formo part de la cultura, de l’orquestra: vesteixo com els altres, els meus àpats són semblants als dels altres, la forma de moure els braços, i, ai las, la llengua que configura el meu pensament, i la melodia de l’orquestra que segueixo perquè soc persona. […] La descoberta que formo part d’una orquestra m’apaivaga el neguit i els records es dobleguen com or fos i que regalima gotes daurades. Però sé que en aquesta orquestra tinc un solo a interpretar i no vull que me l’arrabassi ningú.”

De l’enamorament i l’amor:

(Pàg. 12, L’AMOR EXISTEIX?) “L’amor existeix? O és l’exaltació d’una necessitat, i en definitiva l’imperiós atavisme de perpetuar l’espècie? Després de l’exaltació què queda? Amistat, malfiança? Companyonia i, a la vellesa, necessitat mútua?”

(Pàg. 35, PERSONES QUE ET XUCLEN LA VOLUNTAT) “On era la dona valenta, decidida, llenguallarga i provocativa i tot el que sempre m’havia caracteritzat? Hi ha persones que et poden xuclar la voluntat?

(Pàg. 48, DESVELAR LA TRAMPA DE L’ENAMORAMENT) “Aleshores em passaren pel cap –com diuen que s’esdevé quan has de morir— totes les vivències desagradables: les humiliacions a què havia estat autosotmesa […], l’adulació que havia dedicat a un pinxo presumit i mediocre. Em sentia tant per sobre d’ell que les llàgrimes rajaven d’un penediment obscur i profund.”

(Pàg. 80, L’AMOR SEXUAL ÉS EL MÉS DIFÍCIL D’ASSOLIR) “L’amor sexual, estimat Pascal, és entre humans, l’exercici més arriscat, més alambinat, més difícil d’assolir, com si fóssim un funàmbul travessant l’espai aeri d’una ciutat. Tenir-lo com un amor inferior és propi de gent ximple, i perdona si sóc massa directa.”

(Pàg. 122, LA TOXICITAT DE L’ENAMORAMENT) “I jo intento, de vegades amb força interès, ser-li atenta i fer-li companyia, tot i que ell no me’n fa gens, i m’adono que m’estic aprofitant d’un bon home que sap que m’estic aprofitant i que no protesta. Està enamorat de mi? Quin tòxic (imaginari) és això de l’enamorament!”

(Pàg. 56, LES CRIATURES SÓN INCAPACES D’ESTIMAR) “Ho sap algú, que una criatura és incapaç d’estimar? Sap qui l’estima i per tant el necessita i fa gracietes amistoses: però ells no senten res, més que egoisme biològic.”

Del sexe:

(Pàgs. 10 i 11, LA FOLLIA DEL DESIG SEXUAL) “Desitjar algú és un patiment perpetu. […] El desig et destrueix el pensament racional i et fa fer passes perdudes com criatures abandonades enmig de vies fèrries i xiulets de trens./ Com es calma el desig? Només posseint […] i aleshores esdevé fum i remordiments. Totes les religions abjuren del desig. I, tanmateix, no seríem humans sense desig. // És la Follia d’Erasme el gran esclat del desig? ‘Car vull demostrar que ningú no pot accedir a l’egrègia saviesa, la ciutadella de la felicitat, tal com ells l’anomenen, sense el guiatge de la Follia.’”

(Pàgs. 66 a 68, EL SEXE ÉS VIDA) “Ah, el sexe! El dinàmic, vital, líquid sexe! Tots els colors del plaer, tots els caires de la voracitat, tots els tombants de l’avidesa! El sexe és vida, vida tremolosa i esclatant. […] El desig és reproducció? Elemental, potser. Però resta la pell. […] el plaer de dona ha estat pecat durant mil·lennis i en moltes cultures. Totes les religions ho sustenten. […] La felicitat comença sempre pel plaer. Si hi ha plaer, hi ha felicitat. Els diners, que són estupends, i les victòries, que són afalagadores, són, però, plaers coixos. El plaer és entre les cuixes, i arran d’aixelles, i entre els dits dels peus i en el clatell pelut i dolç entre les natges, i en tots els forats i tots els camins fressats o no fressats. El plaer és tangible. I té la gràcia de transformar-te en una criatura erecta i orgullosa. I et fa mirar la vida de cara, tota plena de coratge.”

(Pàg. 105, LA DELÍCIA DEL SEXE SENSE COMPROMÍS) “El sexe és deliciós quan s’actua amb llibertat, és a dir, sense compromisos que et lliguen a l’altre –o a l’altra–, un sentiment compartit de no dependència, de buscar només el plaer, de deixar-se anar entre gemecs. El moment de l’orgasme, creieu-me, és tan magnífic quan hi ha sentiments com quan no n’hi ha. És biologia, no compromís, és esclat de llibertat, no promeses de futur.”

De les relacions de parella:

(Pàg. 16, EL PACTE DE LA PARELLA) “Com podria conviure una parella, homosexual o heterosexual, tants i tants anys sense odiar-se? És com un pacte: ja no hi ha desig, i ara vaig amb altres parelles i tu també, i després xerrem les llargues nits d’hivern…”

(Pàg. 83 a 85, ELS INEXORABLES CANVIS EN LES RELACIONS DE PARELLA) “Perquè la relació entre les dues havia canviat. Com tothom –ai, las!, com tothom!–, primer, la fogositat d ela passió, i ara, una amable amistat i fins i tot complicitat. Molt agradable, això sí. El que passa és que inexorablement la tercera etapa és la necessitat mútua. Aquelles coses que a ella la indignaven. Tanmateix, estàvem tan bé! […] El desig, a mesura que l’alimentes, va minvant. Per fort que sigui. Per més astuta que et facis i et vulguis enganyar espaiant les trobades. […] Apareix de tant en tant, però aquell ardor, aquella necessitat física, no tornarà mai més i tu hauràs perdut el tresor més preuat de la teua vida. […] Desapareix i, el seu lloc, l’ocupa una amistat que sembla perenne, perquè us ho sabeu tot, l’una de l’altra. […] És la més confortable de les amistats. […] i saps que estàs acompanyada en aquella profunda soledat amb què naixem i morim. […] Un cau, sí, tancat i segur, agradable i ufanós quan acaba el dia i no tens més ganes de lluitar, contra coses i persones.”

(Pàgs. 87 i 88, LA DIFÍCIL CONVIVÈNCIA EN PARELLA) “Tanmateix, no es pot conviure sense enfrontaments i baralles. L’espai és compartit, i un individualisme primari i profund ens impulsa a sentir que l’altre ens està prenent part del nostre entorn. […] I ve la discussió. I paraules que no volíem dir o que no volíem escoltar. I alguna llàgrima o un sarcasme feridor. I més tard, molt més tard, sents una mà amiga a la teva esquena, o ets tu qui la poses en la seva. Els penediments, el furor antic que revifa, l’amor que s’encén com una brasa quan hi bufes. […] I la vida que llisca i que algun cop –de vegades sovint— no és plaent./ I començar a somiar aquella etapa en què tu et repenjaràs en ella i ella en tu, tot i que això vol dir vellesa i impotència.”

(Pàg. 149, LA BONDAT DE COMPARTIR CASA SENSE SER PARELLA) “Era rar, però confortable. Mai no hi havia baralles. La possessió ho enverina tot. Si en alguna cosa no estàvem d’acord, el sexe no era ni una purificació ni un instrument de tortura. […] jo no el veia com a parella. Ni ell a mi./ La nostra fórmula era un èxit, i fins i tot ens preguntàvem per què semblava tan estrany: perquè aquest era el parer dels altres. És l’educació i el costum. Érem anormals.”

De l’amistat i la soledat:

(Pàg. 54, QUAN ET QUEDES SOL, EL TEUS AMICS TORNEN) “Tenia amics que abans ignorava que tenia. Amics divertits. Amics cultes. Amics estimulants. Perquè el secret és no haver de compartir la pesantor els uns dels altres, sinó xerrar, fer anar l’enginy, acariciar una galta sense sensualitat o deixar-se fer un petó lleuger als llavis. […] I res de maldecaps íntims.”

(Pàgs. 55 i 56, ELS AVANTATGES DE LA SOLEDAT) “Començar a assaborir la soledat és un procés. […] Parlo en veu alta com es veu que he fet tota la vida. […] Tenir la casa neta sense exagerar, i les coses que necessites tu, a la mà. I les altres, guardades al fons dels calaixos. Fer la compra i comprovar que barata ets, tota sola. […] Llegir a deshora. Poder restar al llit una estona més si et vaga, […] Tot el temps dominat per tu i al teu servei. Com és que la gent necessita olorar el tuf de peus aliens o la pudor d’un vàter que no has gastat tu? […] No tenir la necessitat de tenir raó, ni imposar res a ningú ni la il·lusòria possibilitat que algú vulgui imposar-te la seva raó. És el paradís. […] solidaritzar-te amb tothom quan uns bàrbars ataquen o quan algú es pixa en la teva llibertat./ És el meu admirat Montaigne qui diu: ‘En certa manera, trobo més suportable estar sempre sol que no poder estar-ho mai’.”

De la felicitat:

(Pàgs. 103 i 104, QUÈ ÉS LA FELICITAT?) “Què és la felicitat? Els ingenus creuen que es tracta de tenir diners, afecte i un cercle d’amics en qui dipositar els nostres neguits. No funciona. Els diners fan falta, sens dubte, i els afectes, però no en són la clau. Jo crec que es tracta sobretot de saber i poder viure en una autonomia no dependent i de tenir alguns ulls i algunes orelles en qui dipositar els nostres neguits. M’he fet estoica? Déu me’n valgui, no!”

(Pàg. 126, LA FELICITAT ÉS EN ELS PETITS PLAERS) “Això és tot? Això és la felicitat? Una menja ben agradable, un acoblament perfecte i uns riures suaus, i algun cop estridents, d’aquells que ofegues en el coixí, com si els veïns estiguessin amb l’orella parada, sospesant el nostre coit com si fos una representació teatral.”

De l’art i la creació artística:

(Pàgs. 123 i 124, L’INDIGNE MERCADEIG DE L’ART) “Les arts, amics meus, no són estris, ni serveixen de res. Són art. Allò que et talla la respiració davant d’un llibre, d’un quadre o d’una simfonia. Sense cap utilitat. Els útils són per construir cases o nines, castells o cromos./ la dignitat de l’art ha estat esborrada pel mercadeig i per simuladors que escriuen, pinten o componen per fer bonic. I no és això.”

(Pàg. 126, LA CREACIÓ ARTÍSTICA TAMBÉ ÉS COSA DE QUI LA MIRA) “La creació –pomposa paraula, a fe— comença en tu i acaba en tu. No, no. No. Sartre diu a Qu’est que ce la littérature, que quan acabes un llibre i hi poses la paraula ‘FI’, el llibre no està acabat: falta que el llegeixi algú i que l’interpreti. Igual, n’estic convençuda, que passa amb la pintura o amb la música.”

(Pàgs. 138 i 139, L’ART ÉS EMOCIÓ) “Reina. Pinta des dels ronyons, des de les vísceres, i deixa que allò que fas passi pel cervell, ni que sigui per cortesia. […] Si pintar no és una revolució, senzillament, és un ornament per fer bonica una sala d’estar. […] Burla’t tant com vulguis. Però pinta de nou. Sentint que el sexe et bull i el cap el tens clar.”

(Pàgs. 178 i 179, EL PROCÉS CREATIU VOL FE I DISCIPLINA) “Els progressos eren evidents, i jo cada dia estava més absorbida per la novel·la. Esborrava moltíssim. Cada dia repassava el que havia escrit el dia anterior i sense compassió retallava, canviava, ponderava. Quan em desanimava deia, per què has de patir tant? Segur que interessarà a algú? Però estava convençuda que anava pel bon camí./ Hi havia dies que escrivia molt més de tres pàgines, i hi havia altres que em costava fer els deures, amb el convenciment que l’endemà ho esborraria tot. […] de fet fruïa patint: era material literari. Una vida plàcida, de què serveix?/ I aleshores em sentia tota una vencedora, i m’enorgullia de la meva habilitat amb les paraules, amb els conceptes, amb allò tan difícil d’assolir, que és el tempo./ I en tot moment, […] em vaig adonar que ja havia començat el meu solo.”

(Pàg. 182, LA FORÇA DE LA BELLESA) “La bellesa, vet aquí la força de la vida, vet aquí el miracle. Els animals mai no han tingut bellesa, ‘instints sexuals, sí, però això és tota una altra cosa’, i l’home comença a ser-ho pintant bisons en les coves o segurament cantant nanes a les criatures.”

De la societat i la política:

(Pàg. 37, CAL PLANTAR-SE DAVANT L’OPRESSOR) “Avui, quan ho recordo, em sembla impossible reconèixer-me. […] Com ho havia fet? […] Per què jo obeïa? Aquest és el gran interrogant de cultures senceres, sotmeses i sentint-se inferiors tota l’estona. […] i si ens plantem, pacíficament, i diem prou? No hi ha poderosos que puguin anul·lar la nostra ànima més que matant. Matant-nos, es queden sense esclaus.”

(Pàg. 72, ELS PARTIST POLÍTICS FAN COM LES EMPRESES) “Ai, els partits polítics, reina! Són, ara mateix, la viva imatge del capitalisme. El triomf per sobre dels principis.”

(Pàg. 104, VERGONYA DAVANT L’EUROPA ‘CIVILITZADA’ INDIFERENT AL MAL) “La civilització vol dir indiferència? L’altiva Europa, no és objectivament una enemiga dels immigrants? Com permet tantes morts en el mar? La cultura i la bondat –ai el meu Plató!— no poden estar unides?”

(Pàg. 124, TOTS ENS ASSEMBLEM) “Som animals socials. I som història. Formem part d’un teixit biològic i social. I som semblants, els uns als altres, tot i que hi hagi tanta gent –genteta— que es creuen superiors. Que consti: admiro la intel·ligència. I sobretot la creativitat. Hi ha poca gent així, […]”

(Pàg. 167, BÀRBAR O SALVATGE?) “’Però l’home pot fer-se la contra a si mateix de dues maneres: com un salvatge, quan els seus sentiments són més poderosos que els seus principis, o com un bàrbar, quan els seus principis malmeten els seus sentiments’. [Schiller]/ I jo què era? Una salvatge o una bàrbara? Primer els principis que els sentiments o primer els sentiments que els principis?”

De la vellesa i la mort:

(Pàg. 162, CARPE DIEM/ APROFITA CADA DIA) “Envellir. Veure les fulles caure, mirar la cara dels amics, algunes com tu, quasi putrefactes. Anar al metge amb freqüència. Tenir por. Veus procedents dels joves, que gairebé es mofen de tu. […] Entrar a les botigues on ni tan sols et tenen respecte. […] ‘Aprofiteu el temps; passa tan ràpid!’ diu el dimoni de Faust, Mefistòfil, en un dels llibres més ben parits que s’han escrit.”

(Pàg. 165, LA MORT COM A FET SOCIAL) “B. encarava la mort com un fet social, i òbviament es mofava de les teories de la salvació. On som abans de néixer? Per què hauria de ser diferent després de morts? (excepte perquè les religions controlin la nostra conducta…). Nosaltres no escollim ni l’arribada ni la partença. En tot cas, ens inserim en una comunitat que ja ho era i que continuarà després de nosaltres./ A més, no som conscients de la pròpia mort, sinó tan sols de la dels altres. La mort no desintegra la societat, perquè cada generació és una baula envers les altres. […] Només les superxeries de l’individualisme fan de la mort un acte individual. Les doctrines salvífiques són totes elles falses. I ni tan sols un consol.”

Moltes gràcies, Isabel-Clara, que la terra et siga lleu!

Afegeix un comentari