“Escac al destí”: una vida noble entrampada en la teranyina del poder de l’església catòlica.

“[…] Sostenia que amb el domini de la moral, la subjecció de la cultura i l’exercici del poder religiós en totes les seves variants, des del sagrament de la confessió com a font d’informació i coacció fins a la necessitat de les testes coronades a ser legitimades pel Papa, de fet, controlàvem el món… i, d’alguna manera, les seves riqueses. (“Escac al destí”, pàg. 219).

Magnífica novel·la la darrera d’en Lluís Llach (“Escac al destí”, Univers, 2020), que el confirma una vegada més com un gran escriptor. El més important de tot és que està força ben composta, amb situacions i descripcions que en fan molt versemblant la trama, i que, complot rere complot, misteri rere misteri m’ha seduït fins al punt de no poder-la deixar fins al final. Enhorabona a l’autor i agraïment per haver-me permès gaudir d’unes grates i inoblidables hores de lectura. Per molts anys!

En cap cerimònia ni pràctica sacerdotal se sent tan ungit per Déu com quan seu en el setial de les confessions. Pensa que res, ni tan sols l’espasa, manifesta tant poder com el senyal de la creu quan absol els pecats d’un creient. A un feligrès que ha d’esquivar la fam, la pobresa, la malaltia i la crueltat dels altres humans, el sagrament de la confessió li assegura la salut de l’ànima, única propietat perdurable d’un ésser esporuguit.” (op. cit., pàg. 56).

De bell nou, Lluís Llach ens regala una novel·la d’intriga que mostra la vida convulsa dels poderosos, amb elements que, salvant les distàncies, em recorden la novel·la negra o la tragèdia grega. A “escac al destí” ens presenta una trama de misteri ambientada en un temps que ens fa pensar en l’edat mitjana, en un petit país imaginari que podia ser el nostre de llavors, potser al nord de l’Albera, on el personatge principal és un jove prevere, fill bastard del monarca, que acaba d’arribar de Roma, on s’ha format com a capellà, i els personatges que l’envolten, que són els que hi retenen més poder, membres de la cúria eclesiàstica, la casa reial i la noblesa, i alguns dels seus serfs, escuders, cuineres i altres servents.

A vegades, quan estudiem els comportaments religiosos o polítics de les personalitats, no es tenen en compte unes feres que tot humà dissimula dins seu: les passions. I, sovint, aquestes regeixen les vides per damunt del raciocini. El sexe, l’enveja, la rancúnia, l’ambició i un llarg reguitzell de feres que acaben per encegar les decisions dels qui han de resoldre els afers més importants.” (op. cit., pàg. 213).

Amb un gran respecte i comprensió de les febleses humanes, de vegades guiades per l’amor més sincer i d’altres per les passions més inconfessables, que en aquell regne imaginari desfermen una guerra, diverses conspiracions i crims per resoldre, l’autor teixeix una trama dramàtica que té com a element central la narració dels fets, converses i reflexions del noble bastard nouvingut amb la resta de protagonistes, el qual rep del seu rei i pare l’encàrrec de trobar els autors i esbrinar les causes dels crims, mentre s’esdevenen uns canvis substancials i inesperats en la seua jove carrera vital i clerical; activitat fiscalitzadora que compta amb l’ajut extraoficial d’una jove i intel·ligent serventa del palau reial, que li professa una gran admiració i estima.

A Roma l’instruïren per captar els estranys equilibris entre el cel i la terra; unes complexitats difícils de comprendre per als que viuen lluny dels vèrtexs de poder; uns espais misteriosos on es confonen ambicions, drets, vileses, deures i en els quals el poder de Déu i els dels reis juguen partides impenetrables: Un joc que determina la vida dels pobles sense que aquests en sàpiguen res. (op. cit., pàg. 93).

La condició “sagrada” de bisbes i reis els obliga a organitzar, en dates concretes o circumstàncies excepcionals, actes públics o cerimònies religioses d’exhibició del seu poder, amb ostentació d’indumentària rica i exclusiva, presència d’autoritats, desfilada militar, discursos solemnes, acompanyament musical o d’altres rituals ben assajats, la descripció dels quals demostra dominar l’autor i endevine que potser en frueix; fastos amb força parafernàlia que servaven les aparences del seus estatus, mentre que per sotamà dirigien tot de conxorxes d’allò més diabòliques, de les quals, com més avança la novel·la, l’innocent i adoctrinat protagonista se’n va adonant, malgrat la seua fe en un món i un cel ideals en què hi creu fermament.

Dius paraules belles, Orenç, molt belles. Però si fas memòria dels teus anys a Roma i recordes la realitat, més enllà dels llibres, teories i sermons, m’acceptaràs que tot es fa en nom seu, però del Crist profund n’hi queda ben poc. El luxe, el despotisme, el vici, la conspiració, el poder, són el nou evangeli. Posar el regne sota protecció de Crist vol dir obeir una Roma amb tanta ambició terrenal com el pitjor de nosaltres. Consagra reis… també els mata. Conquereix territoris… també els ven. Per favor, no cal que ens enganyem.(op. cit., pàg. 163).

Aquest “Escac al destí” no és pas un libel contra la corrupció secular de l’església catòlica i les monarquies que aquesta ha beneït, però l’autor no pot evitar –i endevine que no li faria nosa— que llegint-la, a més de gaudir d’una bona literatura, no ens deixem enlluernar per las paraules buides d’aquells capitosts, sinó més aviat ens escandalitzem i rebutgem aquest tipus de societats jeràrquiques, dinàstiques, de manteniment dels privilegis d’uns pocs, explotadores, socialment injustes, masclistes, homofòbiques, cruels, que promouen la ignorància dels més desafavorits, on els que naixen subordinats són privats de la seua dignitat, sotmesos a la voluntat del seus caps per a poder salvar la vida, on la mentida de la religió institucional ostenta un poder immaterial i material immerescut…, massa semblants a la que patim en aquest malson d’Estat. La bellesa literària orna però no amaga les baixes passions, la doble moral, la força incontenible de la carn, la repressió de la qual per part de la moral catòlica imperant degenera en autèntica depravació (la pederàstia d’alguns clergues, la infidelitat dels nobles esposos casats per conveniència, l’assetjament sexual als serfs…) o l’ambició insadollable de poder i riquesa dels clergues, prínceps i reis, que no reparen en crims per a satisfer-la o defensar la seua posició social, començant per qui més exemple hauria de donar, la cúria vaticana.

“[…] heu de saber que no sols estem al servei de la corona. També servim humilment els designis de les més altes instàncies de Roma. […] Roma, còmplice d’assassinats? Recorda que a Sant Joan de Laterà sentia malparlar d’homicidis entre bisbes i papes per un bocí de poder, però la fe en el missatge de Crist li prohibí de creure-ho” (op. cit., pàg. 293).

“Escac al destí” ficciona la vida d’un personatge de la noblesa a l’edat mitjana, entrampat en la teranyina del poder implacable de l’església catòlica. És també o sobretot una novel·la on el sexe, l’amor i l’amistat tracten de surar enmig del poder diabòlic d’una societat autoritària i criminal amb aparences de noblesa i virtut. De lectura molt recomanable.

Afegeix un comentari