Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

28 de setembre de 2020
0 comentaris

Temps d’impostors. A propòsit de l’última novel·la de Pilar Romera.

Però qui no era un monstre en aquells temps? Qui no era un traïdor a alguna cosa? Qui no fingia, qui no ocultava? Qui no callava per prudència? Qui no havia girat la cara a algun amic, marcat com a roig? Qui no havia estat un covard, al final? Tots eren impostors. Tots eren uns covards. Però potser el temps de ser-ho havia acabat.” (“Els impostors”, Pilar Romera, Columna, 2019, pàg. 290).

Aquesta nova novel·la de la historiadora i escriptora Pilar Romera està construïda sobre una base històrica, on la trama se situa a Barcelona durant la part més dura de la postguerra espanyola, a finals dels anys 40 del segle passat, amb uns personatges centrals que representen els perdedors d’aquella guerra, provocada i guanyada pels poders fàctics feixistes contra la democràcia republicana; uns supervivents que han de recórrer a canviar de costums i fins i tot d’identitat per a poder sobreviure en aquell ambient casernari, fariseu, corrupte fins a la medul·la, sanguinari i impune per als botxins; on campava la mort, l’ocultació, la traïdoria, la delació. La pau dels cementeris. On la pau no és més que por. A l’obra intercala escenes de la retirada republicana i les condicions inhumanes que hi havia al camp de concentració d’Argelers, una brutal escola de supervivència per als qui la visqueren, que serà la llavor del que alguns dels personatges faran després. Un argument aquest de les guerres i postguerres que dóna peu a situacions massa dramàtiques, que personalment m’agraden poc, però que en aquesta novel·la trobe prou ben resoltes, barrejades amb amor i sexe, amb frases magistrals que preparen el lector per als esdeveniments posteriors o el fan sintonitzar amb els sentiments que hi amaren els personatges, com per exemple quan un d’aquests és descobert per la seua dona i és a punt de confessar-li la seua vertadera identitat:

Certament és molt fàcil, si un vol, esquivar l’abisme. Només cal tancar els ulls i no mirar. Tancar els ulls i el cervell i negar-te el que realment ets. Evitar el reflex d’aquell mirall deformat on tots som alts i guapos i triomfadors. No. Aquella realitat fingida i vertebrada a còpia d’artificis i convencions del no ens fem mal, del millor així, del que és convenient. Perquè la vida és inconvenient. És ferotge. Despietada i cruel. Com tots i cadascun de nosaltres.” (op. cit., pàg. 245).

O els sentiments de solitud de la dona casada sense convenciment, que va perdre el marit a la guerra:

Que ningú et toqui. No notar l’escalfor d’una mà en una altra, sobre l’espatlla, acaronant una galta, una cuixa. Sentir una abraçada càlida, envoltant, que duri uns segons més dels que serien necessaris. El contacte pell amb pell, electritzant, únic quan és desitjat, que fa que cada centímetre de l’altre, cada cèl·lula, s’esveri i es deleixi per perllongar-lo. El fet únic de comunicar-se sense parlar i de saber, en allò més íntim, que ningú altre pot donar-te un delit com aquell. Urgent. Imperiós. Salvatge. Que ningú et toqui encara que sigui en un moment mercenari i sovint sòrdid, fa que l’aïllament, l’isolament, la solitud, en definitiva, es faci insuportable.” (op. cit., pàg. 111).

O la urgència sexual del retrobament amb l’amant desaparegut a la guerra:

Res d’allò importava realment. Aquí i ara. Només ells dos. Els cossos afamats, l’anhel reprimit. Tot allò altre formava part d’aquell viure raquític i míser que havia durat massa temps. Aquella boca, aquells ulls era la seva urgència. I va aconseguir que tot tornés a ser com en aquells moments en què tenien vint anys i s’estaven nus a la vora del riu, com si no haguessin passat eons i tones de desgràcies. I fossin joves i bells. I el futur fos esplèndid. Quan s’estimaven.” (op. cit., pàg. 137).

Una novel·la que ens enganxa de principi a fi i que, com diu a la contraportada, aconsegueix fer-nos sentir que, en casos extrems, tots podem ser uns impostors.

En efecte, com a esperit crític que soc, l’obra m’ha fet present també la impostura de les nostres vides d’abans, però també d’ara mateix. Un fingiment que no arriba als extrems de la passada postguerra en què hi vaig nàixer, però ausades que l’hem fet servir ara i adés. Per protecció, per prudència, per por al rebuig social o a la feina, per a evitar la confrontació. Una impostura que s’esdevé quan tot sovint callem el que hauríem de dir o diem el contrari que pensem per a poder “eixir a la foto de grup”; quan, per exemple, seguim les directrius de l’empresa on treballem malgrat que no s’avinguen bé amb els nostres valors o quan hom ens considera de la seua tribu imperialista i no ho desmentim o no prou, perquè ens castellanitzen el nom i els hi deixem fer, perquè canviem d’idioma… I la causa, com no podia ser d’altra manera, la trobem –a més d’en la nostra manca de coratge– en el perllongament de la dominació i l’opressió secular per altres mitjans més subtils, però que no ha abandonat pas els mètodes més violents per als qui perseveren en la seua insubmissió. Les “regles del joc” d’aquest sistema polític i econòmic que afavoreix els poderosos, els capitalistes, els deshonrats, la cultura castellana…, també afavoreix els valors –o, millor, contravalors– que ens fan ser impostors, com l’individualisme, la competitivitat, la insolidaritat o la malfiança i ens allunyen d’aquells valors que ens porten la vida bona i l’harmonia social, com la llibertat, la igualtat o la solidaritat. No és debades que els qui “tallen el bacallà” a hores d’ara siguen descendents dels gestors d’aquella dictadura sagnant, ni que el règim polític, que ens han imposat des de la mort del dictador, siga hereu directe d’aquella monstruositat genocida, partint d’una llei d’amnistia i una monarquia que són una vergonya per al món democràtic de debò. I unes empreses privades que sempre han sigut el reflex del despotisme dels amos, siga il·lustrat o no.

A “La coacció moral” de Ricardo Mella,  un vell i bell assaig que fa poc vaig comentar en aquest blog, deia que allò que l’autor anomena coacció moral –la influència o pressió mútua sobre els nostres sentiments i decisions, basada en una obediència voluntària a allò que és just i és reconegut com a tal per les persones que ens envolten, sense altres pressions externes— és una garantia per a assolir progressivament societats més lliures, justes i solidàries, pacífiques, sense delictes ni violència; mentre que la coerció social habitual que coneixem –la repressió a què ens sotmeten les lleis que provenen d’institucions, incloses les religioses, i governs, que retenen el poder– fan l’efecte contrari, és a dir, produeixen societats corruptes on dominen valor negatius com l’enveja, la malfiança o la venjança, que porten a la competència deslleial, la divisió, la violència, la perversió i la doble moral. És a dir, que les institucions coercitives que formen els Estats que coneixem, malgrat el que ens vulguen fer creure, no fan sinó contrarestar el bons efectes de la coacció moral natural. Heus ací el per què de tanta corrupció que ens envolta des de fa anys i panys –que fa que, com més va més, no puguem confiar en gairebé res ni ningú–, i una orientació de com hauríem de construir el camí més segur per a combatre-la.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.