Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

21 de setembre de 2020
0 comentaris

La llibertat de la que mai no en parlem prou i ens l’amaguen els més patrioters.

De llibertats que no en són prou, perquè ens les retalla el règim polític en què vivim, n’hi ha moltes, però, en el nostre àmbit català, sempre n’hi fem referència sobretot a les anomenades nacionals, per la pèrdua de sobirania a què, des de fa més de tres segles, ens ha sotmès el jou espanyol, abolint institucions i lleis pròpies, minoritzat el català i imposant el castellà, entrebancant el nostre dret d’autodeterminació que ens correspon com a poble. Participar i fer seguiment d’aquesta lluita per la llibertat nacional, mitjançant la desobediència civil, em sembla una posició prou sana per als qui patim aquesta opressió, però sempre que no oblidem que hi ha altres llibertats tant o més importants que aquesta, que sempre han estan massa retallades i no ens permeten viure una vida digna. Parle d’aquelles llibertats que ens evitarien l’explotació a la feina als qui depenem d’un salari per a viure; un esclavatge al qual ens aboca el règim econòmic capitalista, també imposat per l’Estat, per a major benefici dels amos dels negocis i els seus gestors, malbaratant la nostra força de treball, la nostra energia creadora i el tan necessari carpe diem als quals en tenim dret. Per això, als mitjans d’informació que es destaquen per la defensa del nostre poble, com un tot interclassista, contra l’Estat imperialista espanyol, trobe a faltar la mateixa atenció envers l’alliberament de les classes socials subalternes, per tal que ens puguem deslligar de l’opressió de la classe capitalista, siga aquesta catalana o espanyola; una lluita que hom anomena alliberament social. No parlar-ne prou sovint en aquests mitjans, els fa perdre credibilitat alliberadora; perquè, no ho oblidem, es tracta del benestar de gairebé tothom que cada dia ha de passar, de grat o per força, la major part del seu temps a la feina per a guanyar-se les garrofes, com manen les normes que altres ens han imposat sense haver-nos-ho demanat, com se suposa haurien de fer en un règim que galleja de democràtic. La realitat és que no hi ha democràcia a la societat política ni a les empreses que conec.

Allò que cerquem en la lluita per l’alliberament nacional o social és la plena sobirania, el dret a poder decidir lliurement el que volem ser i fer, com a persones i com a poble, partint dels nostres valors i la nostra formació, sobre el nostre país, la nostra feina o la nostra vida en general. El que volem i necessitem és un país de mestres, amics o companys que ens recolzen i orienten, no pas cap cap ni amo que ens mane el que hem de fer amb l’amenaça de rebre garrotades. Gens de jerarquies. La vertadera llibertat no es refereix a la de poder triar amo; sinó a no tenir-ne cap, d’amo. Sana proposició la que ho proclama: Ni déu ni rei ni amo! Ni pàtria?

Oi que us heu adonat que els que més gallegen de patriotes són uns mentiders? Embolicats amb la seua bandera o amb “la capa de Déu”, ens furten els diners de tots i se’ls emporten fora de l’Estat, sense pagar-hi impostos. L’Estat colonial que patim ens en dóna exemples a cabassos; però atenció a no caure ací en el mateix parany. Oi que no voldríem assemblar-nos –si més no en les mistificacions o falsejaments que provoquen– a aquells enutjosos patrioters que abunden a ca espanya? Mistificacions com proclamar la necessària unitat patriòtica –o, en un exemple semblant, la unitat dels creients en una religió que consideren com a única vertadera– sense qüestionar la injusta desigualtat provocada pel règim polític vigent o el que es vol assolir.

Ai els patrioters! Posen la pàtria per sobre de tot, sacrificant la llibertat de debò! Obliden el passat històric gens afalagador de la seua nació i amaguen que la societat en què vivim no és natural ni la millor possible –sinó que és el resultat d’una construcció a posta al servei dels que manen– i, doncs, que podem capgirar-la si volem i ens unim per a fer-ho una realitat.

Aquests són una fauna força present a les opcions polítiques feixistes o d’extrema dreta, esbirros del capitalisme més neoliberal –eufemísticament anomenat “economia de mercat” o “societat de consum”–, aquest constructe escandalós que acabarà amb la pell del planeta i nosaltres a dins. El pitjor és que provoquen divisions entre els treballadors assalariats, que, prèviament adoctrinats per l’Estat, confonen llibertat amb racisme i xenofòbia, se separen dels seus companys de lluita i desvien l’atenció sobre qui són els seus vertaders explotadors, afeblint les seues forces contra aquests. Els patrioters adoctrinats són víctimes de la seua ignorància i col·laboren amb l’augment de la violència social contra els més febles. No s’han adonat que la llibertat de cadascú depèn de la llibertat de tots.

El patriotisme no és creïble sense una igualtat d’oportunitats i una justícia social per a tothom. En un món que hauria de ser enriquit i compartit per tothom, el patriotisme portat a l’extrem és una ideologia força perillosa com ens ha demostrat la història. Quan els mitjans d’informació fan patrioterisme o amaguen les lluites per l’alliberament de les classes subalternes, esdevenen col·laboradors del poder establert.

Per a no fer-ho massa llarg, vull acabar amb la lletra traduïda d’una cançó que he sentit avui a una ràdio lliure i comunitària que escolte, i ha estat la inspiració d’aquest apunt. Va de lladres de polsera amb bandera. Certament no és de les més líriques que podem trobar, però és directa i contundent. De vegades cal bandejar eufemismes i cridar les veritats sense edulcorar, per sacsejar les consciències, com ha fet en Valtònyc, al qual li desitge la millor sort.

PATRIOTADES

Ens prenen el pèl. Escolteu a aquesta banda de mil bandolers
parlar de la pàtria i emportar-se els
diners a l’ombriu d’algun paradís fiscal.
Senyors lladregots, deixebles dels
feixistes mutants, que roben la guardiola dels cotitzants
i després la netegen en una amnistia fiscal.

Lladres de polsera exhibeixen amb ego i orgull
bandera, parasitant la classe obrera,
que és la que salva les víctimes d’aquest país.
Lladregots de guant blanc,
aferrats sempre al poder.
Us recordaré
qui paga ací les pensions,
la dependència, l’escola o la sanitat.
L’heroi d’això és anònim de classe d’obrera,
que de la seua humil cartera
es fa l’estat del benestar.

Eo! No és res de nou.
Ai, ai, ai! El seu patriotisme és fariseu.
Eo! No és res de nou.
Ai, ai, ai! Que només els mou l’interès.

Confusió: la pàtria és un botí,
repartiment en un maletí
i la població que es menge una bona merda,
merda, merda.

Us recordaré
qui paga ací les pensions,
la dependència, l’escola o la sanitat.
L’heroi d’això és anònim de classe d’obrera,
que de la seua humil cartera
es fa l’estat del benestar.

SKA-P, “Game Over”, 2018

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.