La coacció moral davant la corrupció social (1).

De la coerció exercida brutalment en la infantesa, com de l’exercida en l’adolescència i en l’edat madura, no es deriven més que por, hipocresia i doble moral.” / “El vici i el delicte són el producte necessari, fatal del capitalisme i del governamentalisme al món que es diu civilitzat. La remoció de les causes, la seua supressió portarà aparellada sens dubte la dels efectes.” (Ricardo Mella, “La coacción moral”, 1893/ 1901).

Ricardo Mella Cea (Vigo, 1861–1925) fou un topògraf, periodista, escriptor i activista llibertari gallec. De caràcter reservat, de ben jove començà a treballar d’aprenent en una agència marítima, mentre estudiava diversos idiomes, sobretot l’anglès i l’italià, que més endavant li van permetre traduir al castellà els clàssics anarquistes. De prosa brillant, profunda i assenyada, fou autor de desenes d’assajos i d’un gran nombre d’articles en diaris i revistes en defensa de la classe treballadora; un dels quals, en què hi denunciava un caic local, li valgué el desterrament a Madrid en 1882, on es va retrobar amb Juan Serrano Oteiza, editor de “La Revista Social”, que el va influir en la seua evolució des del Republicanisme Federal de Pi i Margall fins a l’Anarquisme. Juan Serrano el va aconsellar d’estudiar topografia, que fou la seua professió oficial. També li presentà la seua filla, Esperanza, amb la qual formà parella durant tota la seua vida i tingué 12 fills. Com havia fet abans, en aquells anys de desterrament i estudi col·laborava en la revista del sogre i d’altres publicacions anarquistes: “Acracia” i “El Productor”, de Barcelona. Aprovada l’oposició, fou destinat professionalment a Sevilla, on aprofità l’estada per a col·laborar en diversos periòdics obreristes i fundar-ne d’altres –“La Solidaridad” i “La Alarma”–, on va defensar l’anarcocol·lectivisme. Va viure el procés contra “La Mano Negra” a Andalusia, una presumpta organització anarquista secreta, que el va moure a denunciar les mentides d’aquest muntatge de l’Estat i la repressió del règim contra una colla de camperols militants, posicionant-se contra qualsevol tipus de violència. En 1895 tornà a Vigo, on va seguir col·laborant amb diverses publicacions espanyoles i internacionals i més tard hi acollí Josep Prat, que fugia de la repressió del procés de Montjuïc a Barcelona. En 1986 publicà el llibre “Lombroso y los anarquistas” on refutava la tesi d’aquest antropòleg italià, que pretenia relacionar anarquisme i violència. En 1897 fou destinat a Pontevedra per a col·laborar en la construcció de la xarxa de ferrocarrils, mentre continuava escrivint per a periòdics i revistes, denunciant els afusellaments d’anarquistes a Montjuïc. En 1899 tornà destinat a Vigo i escrigué un del seus millors assaigs, “La ley del número”. En 1900 fou delegat espanyol al Congrés Anarquista Internacional, on presentà l’assaig “La cooperación libre y los sistemas de comunidad”. En 1901, fou traslladat a Astúries per a incorporar-se a les obres d’un altre tren, i publicava “La coacción moral. Fundamentos de una nueva ética social”, l’assaig que us presentaré en aquest apunt i que havia aparegut per capítols vuit anys abans en un diari de Nova York. La seua presència en aquell territori fou decisiva en la consolidació de l’organització anarquista asturiana. En 1910 el reclamaren de bell nou a Vigo, per a formar part de l’equip de construcció de la xarxa de tramvies de la ciutat , de la qual, una vegada enllestida, fou nomenat director-gerent, càrrec que ocupà fins a la seua mort. Els esdeveniments de l’estiu del 1909, durant l’anomenada “Setmana Tràgica” catalana, l’empentaren a traure noves publicacions periodístiques en defensa de la idea anarquista. En 1910 aparegué en Gijón “Acción Libertaria” i en 1912, “El Libertario”, on hi va col·laborar activament. A partir de llavors, abandonà la militància activa, tret de la seua assistència en 1911 al primer congrés de la CNT en representació d’Astúries. El seu soterrar en plena dictadura de Primo de Rivera fou una demostració de l’estima del poble a la seua figura, exemple de lluita, en segona fila, per a transmetre la idea i avançar cap a la vertadera llibertat. La seua filla, Urània, feminista i republicana, fou assassinada pels feixistes en 1945.

Malgrat la manca de referències concretes a l’opressió de la dona –i encara menys de les orientacions sexuals no heteronormatives– sota el domini del que avui anomenem heteropatriarcat, la lectura atenta d’aquest petit assaig, “La coacción moral. Fundamentos de una nueva ética social”, m’ha resultat força reveladora i ha tingut la capacitat de retornar-me l’esperança en el gènere humà. El seu text íntegre el podem trobar a Internet i també en una versió en paper que va publicar Calúmnia en 2017, com a nº 4 de la seua col·lecció “Colossus, bressol de l’anarquia”.

La tesi que ens hi presenta mostra que allò que ell anomena coacció moral –la influència o pressió mútua sobre els nostres sentiments i decisions, basada en una obediència voluntària a allò que és just i és reconegut com a tal per les persones que ens envolten, sense altres pressions externes— és una garantia per a assolir progressivament societats més lliures, justes i solidàries, pacífiques, sense delictes ni violència; mentre que la coerció social habitual que coneixem –la repressió a què ens sotmeten les lleis que provenen d’institucions, incloses les religioses, i governs, que retenen el poder– fan l’efecte contrari, és a dir, produeixen societats corruptes on dominen valor negatius com l’enveja, la malfiança o la venjança, que porten a la competència deslleial, la divisió, la violència, la perversió i la doble moral. És a dir, que les institucions coercitives que formen els Estats, malgrat el que ens vulguen fer creure, no fan sinó contrarestar el bons efectes de la coacció moral natural. Heus ací el per què de tanta corrupció que ens envolta des de fa anys i panys –que fa que, com més va més, no puguem confiar en gairebé res ni ningú–, i quin hauria de ser el camí més segur per a combatre-la. Fa més de un segle que ho sabem, però els governs, tretze són tretze, fent altra via al servei d’interessos inconfessables!

I aquesta aportació a la convivència i el gaudi en llibertat la fa des de l’anarquisme, ideologia que cerca acabar amb la dominació d’uns éssers sobre altres, amb la concentració de poder en poques mans, com s’esdevé amb les institucions dels Estats, les religions o les empreses capitalistes; però que vol anar més enllà: construir societats organitzades sobre la base d’associacions lliures no jeràrquiques. I aquestes societats autoorganitzades i profundament ètiques necessiten d’una gran responsabilitat personal i social, d’una maduresa que ens impulse a actuar per convicció i no pas per coacció, cooperant més que competint. Cosa que implica abandonar les falses creences, que ens inculquen des de l’escola, sobre el món com una guerra permanent d’uns contra altres, on l’ordre i la pau social sols s’aconsegueixen reprimint i castigant els qui se salten les normes, que ens imposen els poders que diuen representar-nos, quan realment ens dominen i oprimeixen. Una magnífica lliçó de saviesa, si més no inspiradora del camí que hauríem d’agafar com a societat, i un exercici d’esperit crític força recomanable.

I ara gaudirem d’alguns dels fragments que he escollit de l’obra, traduïts al català:

(Pàgs. 13 i 14) “És indubtable que en cadascú de nosaltres exerceixen pressió les opinions i els sentiments dels altres, i ho és també que, alhora, cadascú de nosaltres influeix en els sentiments i opinions generals. Aquestes recíproques influències són unes vegades de sentit afirmatiu, modificatiu unes altres; i així, lenta o ràpidament, s’estableixen o modifiquen els sentiments individuals o col·lectius, l’esperit particular, l’esperit públic. Entenem, doncs, per coacció moral la influència, o si es vol, la pressió que en el nostre ànim exerceixen els sentiments dels nostres semblants, pressió que, com ja hem dit, té caràcter de reciprocitat i de cap manera obeeix a càlculs determinats i descansa únicament en el voluntari acatament que els individus presten a tot allò que jutgen equitativament i que saben és reconegut com a tal pels seus conciutadans./ Hom podrà raonar que el que anomenem coacció moral és pròpiament coacció social, tanmateix si amb aquest últim terme es vol designar l’hegemonia o la preeminència d’un tot orgànic sobre les seues parts components, completament il·lusòria, segons tindrem ocasió de demostrar, preferim la primera expressió en el seu sentit genuí de lliure canvi de recíproques influències./ És cert que la coacció social es tradueix en por a l’opinió pública, i que moltes vegades no s’executen determinats actes que es jutgen bons, per la simple raó que l’opinió pública els rebutja. És cert en un sentit més ampli, segons ho demostra Spencer, que en el curs de l’evolució moral dels homes aquests es guien principalment per la por al cap, a la divinitat, al poder de l’Estat o de la llei, i finalment a l’opinió pública./ Però cal observar com la coacció social, identificant-se a poc a poc amb la consciència de l’individu i amb la Naturalesa, esdevé fet i fet coacció moral interna, de tal manera que l’home arriba a guiar-se únicament pels seus judicis, sobreposant-se a tot motiu de temor i a la por mateixa./ Si hom no perd de vista la finalitat última de la coacció moral, es veurà fàcilment que allò que comença per ser element de temor és més tard matèria de canvi que implica un cert grau de subordinació voluntària, però subordinació al capdavall, i finalment esdevé autocoacció, és a dir, que l’individu, identificant-se conscientment i inconscient amb les influències ambientals i amb els seus propis judicis, acaba per obrar d’acord amb si mateix, sense altra guia que l’element simple del deure.”

(Pàg. 31) “En efecte, cap cosa repugna més que allò que ens ve imposat. Tothom compleix o està disposat a complir determinats actes que hom té per equitatius, però tot just se’ns vol imposar violentament tal compliment, sorgeix poderós l’esperit d’oposició i de rebel·lia, i no és ja realitzable, sinó mitjançant lluites contínues, el que voluntàriament s’executava com a expressió de justícia. A cada moment mil fets diferents posen de manifest aquest fenomen de la personalitat. Un nen, un home, prestaran voluntària atenció als consells i ensenyaments de l’amic, del pare, del mestre./ Obligueu-los al fet que, de grat o per força, escolten, i tan bon punt ho feu, cessarà de fixar-s’hi la seua atenció. Esdevindran díscols, rebels, desatents i si forceu encara més les coses no repararan en la grolleria i la violència. El que voluntàriament no es fa, per la força no s’obté.”

(Pàg. 37) “Hom rebutja instintivament tot allò que s’imposa per la força; hom tolera allò a què se’ns indueix per la pressió moral. Per tirànica que aquesta arribe a ser, degut a les preocupacions del temps, és sempre més suportable que aquella.”

(Pàgs. 39 i 40) “Les aberracions que se’ns inculquen com a idees sanes i necessàries concorren poderosament a la formació dels nostres judicis. I així acceptem de grat l’opinió corrent que tot el que és honradesa, virtut, temprança, prové de la força coercitiva de l’autoritat. […] El nostre judici es forma amb supòsits erronis. Pensem que sense la força pública, sense magistratura, sense govern, sense l’amenaça, al capdavall, organitzada i sense el càstig proporcionat, la vida social seria un caos. Pensem que sense el bastó, sense la repressió bàrbara per les més lleugeres faltes, el nen no passaria de ser un idiota amb dos peus. Això és perquè hem après que l’animal perdura sempre i l’home no sorgeix si no és a força de pal. Se’ns fa considerar-nos com a bèsties perquè ens governen les bèsties.”/ I no obstant això, l’experiència ha provat que res és tan fort com la persuasió, el raonament; res tan eficaç com l’afecte, la benevolència, la sol·licitud a demostrar per què un camí és bo i un altre dolent, per què aquesta cosa s’ha de fer i aquella altra no. El càstig està definitivament condemnat com a mètode d’educació i d’ensenyament.”

(Pàgs. 40 i 41) “Anem dirigits als senders de la vida per un grapat insignificant d’homes privilegiats que no tenen qualitats millors que les nostres, que no poden reunir ni la milionèsima part de les que la massa representa. I es pretén que siga aquesta singular minoria la que impulse la vida, la regule, l’ordene, la mantinga en els límits de la prudència i l’honestedat!/ Fora el mateix que afirmar que del bastó, del fosc i brut calabós, de les pallisses escolars provenen tots els nostres coneixements i experiències. De la coacció exercida brutalment en la infantesa, com de la exercida en l’adolescència i en l’edat madura, no es deriven més que la por, la hipocresia i la doble moral. Mitjançant el càstig s’obté una aparença de submissió, l’aspecte de la bondat, el fingiment del bé; però el mal creix i s’eixampla, suggerit per la repressió mateixa. Els fills del bastó i del calabós són els brètols de continent inofensiu, són els murris i hipòcrites carregats d’entremaliadures i bones paraules; són els ganduls, els mentiders, els rodamóns que miren humilment a terra en presència del que mana. Fills de l’autoritarisme, del mètode governamental, són els canalles de bona presència, els lladres hàbils, els que s’escolen entre les malles de la llei o s’emparen en la llei; els bergants carregats de totes les culpes, que saben força bé com semblar honrats; els engalipadors, els enredaires, que fan de la vida social un laberint sense eixida per al pobre mortal que gosa ser senzill, bo i honest. L’enviliment dels nostres dies no és sinó el fruit darrer d’aquesta plaga que es diu governamentalisme.”

[Índex del llibre: I. Què entenem per coacció moral. II. Examinem els fets. III. Efectes de la coacció moral sobre els actuals costums i relacions humanes. IV. La coacció moral en una societat de lliures i iguals. V. L’actual forma de convivència social inverteix el sentit de la coacció moral. VI. Conclusió.]

Continua a la 2ª part.

Afegeix un comentari