Una reflexió oberta sobre l’independentisme anarquista.

La dialèctica és l’art de superar les contradiccions mitjançant l’intercanvi d’idees entre els contraris. [“La dialèctica és l’art de convèncer sobre les pròpies postures filosòfiques, mitjançant el diàleg i el debat entre dues parts amb voluntat de respecte i comprensió mútua. Fa referència a la tècnica o mètode, que fa avançar la humanitat o el pensament, basat en un procés de tesi, antítesi i síntesi; és a dir, un diàleg entre una idea i la contrària que sorgeix com a resposta, per a arribar a una síntesi o equilibri final resultant, que al seu torn passa a ser la nova tesi.” (Viquipèdia).] La contradicció sobre la qual voldria reflexionar en aquest apunt, i potser en caldria una superació dialèctica, és entre declarar-se anarquista o llibertari i alhora recolzar la independència de Catalunya, però no pas perquè la ideologia anarquista pose en dubte el dret d’autodeterminació dels pobles –de fet, en fa una defensa clara–, sinó perquè aquest recolzament afavoreix el nacionalisme i el seu constructe alienador: el patriotisme, que són fonts de dominació i, doncs, contràries a l’objectiu alliberador que cerca l’anarquisme: “ni déu ni rei ni amo. [Aquesta incompatibilitat l’he sentida expressar en mitjans de comunicació llibertaris i en pensadors anarquistes actuals com Tomás Ibáñez.]

Triar una opció anarquista o llibertària suposa triar una organització social sense jerarquies, elits ni dirigents, que no impose el poder d’uns sobre altres, que estiga basada en una democràcia real, sempre de baix cap a dalt, que fomente la llibertat i la responsabilitat de tothom, front al vassallatge i l’infantilisme personal i social, conseqüència dels règims autoritaris o pseudodemocràtics que hi ha hagut i hi ha al món. Triar aquesta opció du aparellat el rebuig a l’organització estatal tal com la coneixem, perquè aquesta ha suposat una uniformització, control o repressió fora mida, prou incompatibles amb el grau de llibertat que necessitem les persones per a gaudir d’una vida bona. Un model, l’estatal que coneixem, d’organització representativa, centralista i jeràrquica del tot allunyada del confederalisme horitzontal, democràtic i solidari que necessita un poble lliure de debò. Un antiestatisme que basa les seues arrels en una història d’opressions i genocidis que assenyalen els estats –els seus dirigents– com a autors d’imposicions de lleis polítiques, econòmiques i socials injustes per a la majoria subalterna, com el mateix capitalisme, que beneficien la minoria que reté el poder i els mitjans de producció: una mena d’esclavitud a canvi d’uns serveis públics insuficients i de menor qualitat que els privats. Uns estats que fomenten l’adoctrinament a l’escola i als mitjans de propaganda, inventant un nacionalisme centralista, irracional i excloent, que ens empobreix i ens allunya de la riquesa d’altres cultures i companys del mateix estat i de la resta del planeta. Uns estats que tot sovint empren la violència dels seus jutges i cossos armats contra els dissidents, disfressant-la de defensa de la seguretat de tots. Uns estats que, en definitiva, han sigut i continuen sent règims pseudodemocràtics al servei de rics i poderosos, i que no són, com ens volen fer creure, cap solució “natural” a l’organització de les societats, sinó una alternativa artificialment repressora. [Josep Fontana ens ho desvela al seu llibre pòstum.]

Per altra banda, vist el maltractament a què l’estat espanyol ha sotmès i sotmet les llengües i cultures no castellanes, i la negació sistemàtica dels seus dirigents a admetre un diàleg que supere les contradiccions entre una i altra part en conflicte, els països que encara les mantenim vives tenim tot el dret –reconegut internacionalment però no pas a l’espanya postfranquista actual– a autodeterminar-nos per a decidir si volem seguir així o alliberar-nos d’aquesta estructura antidemocràtica i genocida que ens oprimeix. En aquest cas, l’opció independentista seria una de ben lògica i saludable. Una opció que al nostre territori es decanta majoritàriament per la creació d’un estat propi, que permeta defensar eficaçment els drets legítims del nostre poble o nació catalana, amb mires a ampliar-lo a tots els països catalans.

Però entenc que hom voldria alguna mena d’estructura forta, que siga capaç d’enfrontar-se a l’evident violència de l’altra part; cosa que potenciaria el militarisme i el masclisme que volem evitar. Em pregunte com es conjuminaria la creació d’un nou estat –que, tal com el coneixem, és igual a opressió d’algun tipus— amb l’alliberament de debò. Un estat que, vista l’actual relació de forces, hauria de ser construït per algun tipus de pacte interclassista on la qüestió de classe restaria ajornada sine die, amb el perill de repetir un lamentable déjà vu opressiu per a les classes subalternes, però amb més respecte i atenció al català i la cultura catalana. Seria això suficient? No, perquè significaria bescanviar la dominació d’un estat per un altre. Com es podria defensar un poble o nació avui dia sense una administració –diguem-li estat– que el representàs a nivell internacional? Es podria combinar estat i societat llibertària? Es podria defensar un poble o nació sense ser nacionalista o amb un nacionalisme –o com vulguem dir-li– purament funcional, fins a assolir la seua llibertat?

En Jordi Martí i Font, un dels companys destacats d’aquests espais d’opinió que ens ofereix VilaWeb, ha estat des de bon començ un referent del que jo entenc com a lluitador coratjós com cal, en la defensa incansable d’uns valors de llibertat, justícia social i solidaritat, que ha encarnat en una vida de compromís i participació activa, que l’honoren com a persona; però, sobretot, per defensar una aparent contradicció que necessitava esbrinar i superar: ser un anarquista alhora que independentista català o a l’inrevés. Una contradicció que veia poc representada al País Valencià, on tan sols conec la figura admirada d’en Rafa Arnal, el llibreter d’Almàssera, el poble del costat del meu de naixença, que tan aviat em semblava nacionalista valencià/ català, com republicà espanyol d’esquerres, com anarcosindicalista; totes tres militàncies ben respectables. Una contradicció nacionalisme-anarquisme que no trobe superada a hores d’ara, si més no atenent el que diuen els escassos mitjans de comunicació valencians de tarannà llibertari, on domina l’expressió castellana; dada aquesta última que, al meu entendre, explicaria la resistència dels vells militants a admetre unions “contra natura” com aquesta, perquè la consideren una mena de “sacrilegi” contra la doctrina anarquista clàssica; una actitud al meu entendre massa dogmàtica que no casa gens bé amb la idea llibertària.

I amb aquest interès vaig aconseguir el “Visca la terra i visca l’anarquia” d’en Jordi Martí Font (Calúmnia, 2017), un recull d’articles de l’autor i altres companys sobre la qüestió nacional i l’anarquisme, que per circumstàncies personals no vaig poder llegir de seguida. Ho vaig fer amb retard, mentre eixia a la llum una nova i triple publicació de l’autor: “El Llibre Negre”, volums I, II i III, una antologia de textos anarquistes d’alliberament nacional, que promet ser molt interessant.

Aquest recull d’ara s’emmarca, si no vaig errat, en l’activitat de l’autor/ compilador sobretot quan era candidat i després càrrec elegit per la Candidatura d’Unitat Popular a l’ajuntament de Tarragona; un partit polític assembleari d’origen municipalista on hi són presents diverses sensibilitats dins de l’àmbit de l’esquerra –anarquistes, socialistes, comunistes–, amb una convergència d’interessos a favor de l’autodeterminació i la independència dels Països Catalans, i una orientació clarament anticapitalista, internacionalista, ecologista i feminista. Una diversitat d’enfocaments que, com és comprensible però no desitjable, ha produït algunes tensions i desercions, fonamentalment entre els col·lectius que prioritzen la qüestió de la lluita de classes o alliberament social i els que trien la de l’alliberament nacional.

La major part del llibre l’ompli un recull cronològic d’articles de l’autor en el seu blog a VilaWeb, “Un anarquista a la cort del rei procés”, on fa crítiques dels esdeveniments, partits polítics, personatges… que protagonitzaren, de novembre del 2005 a febrer del 2017, l’anomenat procés català cap a la independència, que no he llegit complet per haver-ho fet abans a VilaWeb. A l’altra i primera part de l’obra, recull textos seus o compartits d’origen divers: campanyes electorals de les CUP, articles de revistes, llibres col·lectius, seminaris, un premi d’assaig, ponències de jornades de les CUP i una altra internacional sobre Euskalerria i els PPCC. Textos interessants que tracten de la necessitat d’assolir la independència de l’estat espanyol des d’una òptica anarquista, però on l’anàlisi de les paradoxes que això desperta resten desdibuixades entre altres qüestions –com les electorals de les CUP–, que, a més a més i tenint en compte l’origen divers del material, inclouen repeticions que dificulten de mantenir un fil de raonament massa a fons. Tanmateix, de llum n’hi he pogut extraure, exemplificada en la tria de frases del llibre que us deixe tot seguit:

(Pàg. 17) “Perquè el poder popular no és ni un procés institucional de l’Estat, ni tampoc una iniciativa privada […] ans al contrari, és un projecte comunitari i autònom, lligat a un territori i a unes necessitats col·lectives i, per tant, oposat al govern global de l’1 %. Serà això l’Anarquia? Doncs no ho sé, però en això estem. Provant, experimentant, construint l’alternativa i, alhora, resistint els embats de l’Estat i del capitalisme patriarcal.” (Núria Comerna al pròleg.)

(Pàg. 19) “Els anarquistes independentistes, com molt bé assenyala Jordi, no tenim por davant les paradoxes, passegem entre elles promovent l’obertura qualitativa que faciliten; és a dir, allò que fa possible aprofundir en tots els àmbits de l’alliberament integral de la vida. Per això som antiestatistes, perquè no creiem que el poble necessiti mediacions per governar-se, administrar-se o defensar-se; i per això som independentistes, perquè no acceptem que cap Estat ens impose una identitat fictícia radicada en el domini de les persones i els pobles.” (Jakue Pascual al pròleg.)

(Pàgs. 33-35) “Què hi fem aquí, doncs, nosaltres que afirmem que les institucions no estan fetes per potenciar la llibertat individual, el benestar humà o l’harmonia social, allò que hauria de constituir el veritable ordre? Que hi fem aquí si sabem perfectament que el govern, l’autoritat organitzada, només és necessari per mantenir la propietat i els monopolis? […] Però si l’endemà que ens lliurem de l’exèrcit espanyol, aixequem la senyera quadribarrada damunt del castell de Montjuïc i prou, sense canviar res més, tots els nostres esforços no hauran servit per a res, perquè Espanya com a concepte de dominació seguirà manant-nos, perquè l’Estat espanyol és també la classe dirigent catalunyesa, la de les quatre províncies, i és també la classe dirigent de la resta dels Països Catalans. Si no construïm el nostre propi alliberament, ens dominaran amb els seus capitalistes, les seves multinacionals i les seves institucions que anomenen ‘europees’.”

(Pàgs. 45 i 46) “Pàtria, nació, poble i estat són quatre conceptes diferents que tot sovint s’han barrejat i confós. […] Mentre que estat és l’aparell jurídic i administratiu aplicat sobre un territori, amb veu a nivell mundial, el poble seria qui pateix l’estat, o sigui la col·lectivitat formada per individus que viuen en el territori que l’estat administra. La nació acostuma a ser la justificació que l’estat es busca per existir, sempre basada en algun tret històric, lingüístic, cultural… I la pàtria? La pàtria és la mistificació de la nació feta normalment a través dels mecanismes de l’estat (escola, mitjans de comunicació […]), tot i que també n’hi ha de creades sense aquests mecanismes i assumides per cada un dels individus del poble com a [quelcom] més important que la pròpia individualitat./ I els anarquistes, les llibertàries i la resta, com ens hem de relacionar amb aquests conceptes? Doncs com bonament puguem i com més ens vingui de gust, però sense estridències. Defugim el monolitisme totalitari que diu el que hem de pensar sense ni consultar-nos. Està clar que també hem de prendre i aprendre a assumir les nostres pròpies contradiccions, les d’ara i les històriques./ Les nacions existeixen i no seré jo qui les negaré. Ni jo ni els que s’autoanomenen internacionalistes i pensen que aquesta és la seva manera d’evidenciar l’existència de nacions tot i que s’equivoquen, ja que ‘inter’ no és ‘a’ ni ‘no’, etc.

(Pàg. 54) Serem pobles de cases i finestres obertes a les idees i les maneres de fer que els qui hi vulguin viure aportin, però amb uns mínims cohesionadors que ens identifiquin. El nostre mínim comú denominador, en aquest cas, serà la llengua catalana, però aquesta no negarà les altres. I una societat que també decidirem entre totes i tots els membres del subjecte col·lectiu que les lluites aniran modelant, una economia subjecta als interessos de totes les persones i, mentre no inventem un sistema millor, que doti els humans de les mínimes garanties per viure amb dignitat i amb possibilitat d’aprendre i desenvolupar-nos com a persones completes, […]”

(Pàg. 67) “Per a mi no és tan important la possible proclamació d’independència que faci el Principat de Catalunya com que a cada una de les nostres comarques (d’arreu dels Països Catalans) hi hagi gent que es reapropiï de la seva vida exercint el dret d’autodeterminació en tots els àmbits vitals, de de l’alimentació fins a la salut, des del treball fins a l’oci, des de la llengua fins a la participació social. És en aquest procés que hi crec, un procés que converteix els cossos de les persones en voluntat de ser i en què el fet nacional (basat en l’àmbit cultural i lingüístic però sense renunciar a cap dels altres) esdevé pal de paller, motor inexcusable de transformació.

(Pàgs. 116 i 117) “L’Estat tindrà poder, però aquest serà el format per la matèria sobrera del poder municipal i pel que no sigui gestionable per les comarques. Això suposa que l’Estat serà prim i les empreses privades n’assumiran les competències com en qualsevol societat neoliberal? No, de cap de les maneres. És imprescindible tenir clar que el mercat no substituirà l’Estat, per parlar amb termes històricament comprensibles per a la majoria, però també és imprescindible entendre que serà l’entramat d’institucions de la nova república que assumirà les competències que asseguraran ‘el dret a la vida’ de totes les persones que visquin en el seu territori./ L’Estat es quedaria amb les tasques més feixugues i, per tant, importants, com són la creació de models de defensa de la gent i el territori no subjectes al mercadeig. Alhora, hauria de coordinar els transports en els àmbits supramunicipals i supracomarcals; la sanitat i l’educació garantides, tot i que la seva organització i el poder de decisió estigués en mans sobretot dels municipis; els drets generals que com a persones, en general i de forma concreta amb cada una de les especificitats possibles, tenim i tindrem; l’establiment de models culturals oberts i alhora flexibles; la implementació de mesures generals de defensa dels models productius i de relacions laborals que afavoreixin la majoria mentre la feina sigui una de les formes principals de guanyar-se la vida; la protecció dels més desvalguts ja sigui per problemes de naixement o derivats de la vida mateixa, etc./ El poder, repartit i dissolt d’aquesta manera, passarà a gestionar-se més des de baix que des de dalt i mai més serà intocable, sempre podrà ser qüestionat i anirà encaminat, sobretot, a fer possible el ‘dret a la vida’ de totes les persones. La defensa de les diverses formes d’autonomia personal i social seran objectius centrals d’aquest nou poder i la seva existència tindrà com a objectiu bàsic la no acumulació en poques mans, ja que aquesta és nociva per a la vida de les persones, la resta d’animals i les coses.

Interessant, com sempre, llegir o rellegir aquest activista indòmit, de verb clar, engrescador, alliberador, políticament incorrecte com cal. Gràcies, Jordi! I bona lectura i bona dialèctica a tothom!

Afegeix un comentari