“Boulder”: encalçant la solitud, una copa de licor islandès i un amor a cada port.

En la tria de llibres pensant en la Diada de l’Orgull LGTBIQ+ –28 de juny– estava el darrer d’Eva Baltasar, i ho vaig fer no pas pel tema que centra la novel·la, que és la segona d’una trilogia sobre la soledat, sinó perquè la protagonista pertany al col·lectiu que posa la primera lletra de la sigla de 6 i escaig citada abans, identificadora de les opcions sexuals o de gènere no heteronormatives. En això no m’ha decebut, perquè, un colp llegit, he comprovat que l’argument es desenvolupa dins d’una absoluta normalitat lèsbica. Vaja per endavant que encara no li he llegit la primera novel·la de la sèrie, “Permagel”, que va resultar força reeixida i traduïda arreu, i no sé si això m’haurà fet perdre algun fil d’aquesta segona.

Quant a “Boulder” (Club Editor, 2020), centra l’argument en una dona aventurera que cerca rabiosament la soledat, però que cedeix a la força de l’amor i decideix viure en parella, una estabilitat que amb prou feines s’aguantarà, fins que s’interpose la maternitat desitjada per la companya infidel. M’ha sorprès favorablement el seu ritme i la seua riquesa metafòrica, que em fa pensar en alguna mena de prosa poètica, estil confirmat per la mateixa autora, que abans escrivia poesia. Com a contrapartida he de dir que, essent la identificació amb el que s’hi escriu un dels elements clau per a gaudir-ne, en aquest cas no m’hi he sentit reflectit o no gaire; més aviat he associat la protagonista i el seu món amb un parell d’antics companys de feina que vaig conèixer més a fons i no van esdevenir amics, en descobrir que compartien un tarannà i uns costums massa tòxics: abús d’alcohol i tabac, si més no. Tenien un concepte individualista de la llibertat (“de lleig nou” l’individualisme hedonista i eixorc que promou la ideologia neoliberal més actual, front a la llibertat compartida en una societat igualitària amb el màxim de graus de llibertat), que al cap i a la fi amagava una alteració de les facultats mentals normals, causada per una multiaddicció que no volien admetre’s. Dubte de la sinceritat de la protagonista, perquè la soledat l’acompanya sovint d’alcohol i tabac. Quin sentit te, si no, que es passe tota la novel·la desficiosa, desitjant viure en soledat, per a acabar en una taberna acompanyada d’algun borratxo fumador, fer petar la xerrada i “escalfar-se” imaginant aventures amb les dones que s’hi presenten? Trobe a faltar pistes del per què la protagonista pensa i actua així. Aquesta manca de dades fa l’escriptura més “moderna”, més interpretable; però al meu entendre li lleva profunditat, valor a l’obra.

Comprenc i participe dels perills que per a la llibertat de la parella suposa assumir l’enorme compromís de tenir fills, del valor de la soledat sense sentir-te sol o del valor del sexe com a lenitiu dels buits existencials, on les fantasies de gènere poden jugar un paper fonamental; perquè la desconnexió amb el que realment desitges et passarà factura a curt o llarg termini. Tanmateix, no trie la falsa soledat del toxicòman ni que el joc sexual esdevinga un rol de gènere agressiu i persistent –masclista, per a més dades–, com en certa mesura, si no vaig errat, albire a l’obra. En conclusió, la lectura de la segona novel·la d’Eva Baltasar m’ha produït una impressió diversa i m’ha fet reviure algunes escenes del meu antic passat laboral (la companya de tarannà agressiu i vestuari masculí que volia que l’acompayàs a dinar, que menjava poc però fumava i bevia més, i el company alcohòlic i “fumeta”, molt simpàtic però que acabava “fregit” a la taberna i massa vegades l’havia de portar a casa seua després de la feina), elements que me l’han feta, almenys, de lectura interessant.

Heus ací un tast de frases del llibre:

(Pàg. 17) “Un terra dur i la motxilla per coixí. Companys silenciosos. Jo dins del buc, el buc dins la tempesta, un sobre ple de bitllets al ventre. Aquesta nit he reeixit.”

(Pàg. 19) “Fa més d’un any que no tinc una dona als braços. El cos m’insulta, m’exigeix un altre cos per sadollar la gana monstruosa de tocar-lo i excitar-lo fins a fer-li escopir la persona, la puresa, l’encant. Em moro per obrir i tancar una porta, arrossegar amb la boca una altra boca al llit, llescar el desig.”

(Pàg. 27) “No li agrada el meu nom i me’n posa un de nou. Diu que m’assemblo a les grans roques solitàries que hi ha al sud de la Patagònia […] Em diu Boulder i riem no sé ben bé per què.”

(Pàg. 35) “Les casetes unifamiliars noves de trinca tenen ànima, una ànima famolenca que s’alimenta de la teva xuclant-te la llibertat, la independència, qualsevol indici de passió.”

(Pàg. 45) “La provisionalitat pot fermar-te a la vida sentimental. És la frontera dins del bosc, imprecisa, arriscada. Mai vigilada del tot. La seva gran virtut és que et manté desperta.”

(Pàg. 51) “Arriba a casa. La malaltia que afectava només els altres. Vull un fill, diu la Sansa, un fill nostre. Teu. Ho diu i no sento res, com si hagués begut arsènic.”

(Pàg. 52) “Una setmana, només demano una miserable setmana. Sembla com si el fet de no haver acceptat tot seguit posi de manifest la naturalesa tràgica del nostre lligam, d’això que estreny i que se’n diu parella.

(Pàg. 66) “No estic borratxa, i això que en Ragnar estava content de veure’m i no hem parat de brindar. No estic borratxa, l’alcohol neteja i fa brillar la llengua, la geniva, la ment. És l’amic que sap que no tens res i t’abraça fort i creus que t’ho dóna tot. La seva veu és una dona que et fa riure, és un aliat.”

(Pàg. 71) “Necessito un cigarret, una ampolla sencera de brennivín, un puto vaixell a port amb un forat a la quilla on incrustar-me.

(Pàg. 82) “Aquella nit no vaig dormir a casa. Em vaig emborratxar amb en Ragnar i vaig ser feliç de la manera que ho són els qui s’esborren amb alcohol, assolint la matèria primera, el suport duríssim que ens funda i sobre el qual aixequem la vida presentable, la de veritat.“

(Pàg. 97) “I el part no ha canviat res, ni l’ha redimit ni me l’ha tornat. Ni un pas enrere: la maternitat és el tatuatge que et fixa i et numera la vida al braç, la taca que inhibeix la llibertat.

(Pàg. 106) “No sabia que un fill pogués ser un escull tan gran. Tot sembla en calma, però no hi ha pas obert. Una força que viu i es multiplica em subjecta, impedint que marxi, amenaçant amb desjunyir-me el tronc, que vol fugir, del cap, fet per quedar-me.”

(Pàg. 115) “Parlo de dones sense comptar-m’hi. No sóc una dona. Sóc el cuiner d’un vell mercant que afila els ganivets a poc a poc.

(Pàg. 118) “No crec en aquesta illa, ni en la felicitat, ni en la parella, ni en els fills, ni en déu.”

(Pàg. 130) “Penso en la força dels llaços familiars i apareix el dolor, el resident corcó. Arrossega els peus i em burxa amb les crosses els líquids que encoixinen els genolls. Començo a prendre calmants, que empasso amb el cafè i m’allunyen de mi. Els calmants et projecten cap enfora, l’alcohol cap endins. No tenen res a veure amb la vida, sinó amb l’estat de renúncia que fa la vida suportable. Un cop per setmana follo amb l’Anna, i això no m’allunya de res ni de ningú.

(Pàg. 140) “M’horroritza pensar en la magnitud del poder de les paraules que ens incrusten quan som petits. Ara sé que ni tan sols la poesia pot neutralitzar-les, encara menys sotmetre-les.”

Bona lectura!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.