Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

13 de juliol de 2020
0 comentaris

Robert Capa també era Gerda Taro, la noia amb la Leica.

Joventut, amor, coqueteig, companyonia, ideal de justícia social, lluita antifeixista, vida arriscada, passió per la fotografia, són alguns dels ingredients de la novel·la de la que us vull parlar en aquest apunt, amb un resultat, si més no, discutible.

L’obra no fou una tria per part meua, sinó el préstec d’un amic. D’entrada no m’hi vaig interessar fins que s’acostava un altre aniversari del colp d’estat feixista del 18 de juliol del 1936 contra la República espanyola, una data fatídica que recorde passat el solstici d’estiu, en comprovar any rere any com els feixistes vencedors d’aquell genocidi imperdonable encara en són, de vencedors, i ho fan saber sempre que poden, amb la descaradura que els permet la seua impunitat, tolerada per la vergonyosa, lamentable i falsa esquerra que ara ens governa, fent bones la llei d’amnistia, que eximeix els assassins de ser jutjats pels seus crims, i les institucions derivades de la voluntat del dictador i dels poders fàctics que el sustentaven; els successors dels quals encara gallegen ufanosos, protegits per un colp d’estat judicial –actuant com una mena d’inquisició– i les mentides dels mitjans de desinformació majoritaris, al servei del seus amos.

L’obra de què vull fer-vos cinc cèntims és el bestsellerLa chica de la Leica” d’Helena Janeczek (Tusquets, 2019, traducció de Carlos Gumpert), de la que també hi ha la versió catalana: “La noia amb la Leika” (Edicions 62, 2019, traducció d’Oriol Ponsatí-Murlà). Es tracta d’una biografia “sui generis” de Gerta Pohorylle, que fou fotoperiodista de l’anomenada guerra civil espanyola entre 1936 i 1937, fins que va perdre la vida en el front de Madrid en un accident, atropellada per  un tanc republicà. Fou coneguda pel seu renom de Gerda Taro, però sobretot pel de Robert Capa, un nom inventat per ella i compartit amb el seu amant d’aleshores, que, després del seu traspàs, el feu servir en solitari. Gerta fou una jove alemanya de família burgesa i jueva, que va renunciar als seus orígens benestants per a enfrontar-se al nazisme i defensar el seu ideal comunista, per la qual cosa fou detinguda en 1933 i va haver de fugir del seu país i lluitar des de fora. Una dona intel·ligent, valenta i decidida que va comprendre el valor de la difusió de les imatges del que s’estava esdevenint a Europa, com a mitjà per a unir voluntats per la causa de la llibertat, la justícia social i la solidaritat. Que va comprendre que la guerra d’Espanya era l’avantsala de la que vindria després i que, doncs, calia aturar les forces militars nazi-feixistes i el carnissers colpistes i llepaciris que estaven atacant aquell poble. De París estant, estava convençuda que recolzar les forces republicanes espanyoles era clau per al futur d’una Europa lliure i, als seus vint-i-cinc anys, tossuda, atractiva i alegre, de la mà del seu nou amic, pobre, seductor i bohemi, fotògraf hongarès, de cognom Friedmann, va agafar la seua Leica i va fer cap al cor d’un conflicte on, uns mesos després, va perdre la vida. Gerta fou qui en tingué la idea i arrossegà el seu company. De fotògrafs per pura supervivència, amb un punt de picardia inventant el personatge d’en Capa, esdevingueren un mite de la professió i uns herois de la causa antifeixista.

La història d’aquesta dona independent i fantàstica, de personalitat abassegadora, plenament compromesa amb la causa de la llibertat, considerada la primera fotoperiodista de guerra i creadora del mite de Robert Capa, mereixia, al meu parer, una biografia més d’acord amb l’alçada del seu ideal. Perquè aquesta novel·la d’ara, malgrat la presumpció de rigor històric, “no pretén descobrir i descriure el personatge de Gerda Taro, sinó entendre com es va forjar aquest personatge” –en paraules de l’autora en una entrevista—, i ho fa mitjançant els records de la seua millor amiga, Ruth, i dos dels seus amics: Willy –que n’estava enamorat—i Georg –antic amant–, amb qui va conviure a Alemanya i a l’exili; amics-amants a qui l’autora del llibre havia entrevistat telefònicament feia temps.

Quant a l’argument, li accepte la intenció de fugir de l’èpica que sembla demanar un personatge com aquest, perquè resultaria massa artificiosa; però d’ací a desdibuixar el paper central del seu compromís polític a la seua curta vida em resulta una decisió massa frívola pel meu gust –“A hores d’ara encara força gent pot pensar que els llibres poden tenir un sentit cívic, polític, social… Però, per a mi, els llibres són fonamentalment literaris”, confessava l’autora.

Quant a l’estil, la presència massa protagonista dels amics d’en Gerta, l’ús profús de mots en la llengua original i els canvis d’escenari inesperats no ens ajuden gaire a centrar la lectura ni a copsar el personatge de la noia de la Leica, que se suposa l’objectiu de l’obra; de fet, m’ha resultat massa feixuga, tractant de lligar cada fragment del collage en què presenta les escenes, que van endarrere i endavant en el temps massa colps sense sentit aparent. Una mena de trencaclosques literari en què resulta massa fàcil perdre’n informació si no acabes d’encaixar bé les peces. 

Sembla que aquesta obra no us deixarà prou satisfets si el que voleu saber és la història de la marca Robert Capa i la seua creadora, Gerda Taro; un personatge força més brillant que allò que l’autora n’ha volgut mostrar, com una estrella eclipsada per una visió massa esbiaixada dels planetes que l’envoltaven. Aquesta primera lectura m’ha fet pensar en una mala traça narrativa o en una provatura literària poc reeixida. Comparativament l’associe a algun tipus de pintura decorativa, més que no pas a una vertadera obra d’art. Potser el millor del llibre siguen el pròleg i l’epíleg, amb la descripció d’una sèrie de fotografies de la protagonista i les possibles històries que hi havia darrere. 

Heus ací unes frases extretes de l’obra, que pense ens ajudaran a copsar “la noia amb la Leica”:

Però els moments de ràbia passaven, les desil·lusions s’afeblien, i Gerda seguia estant allà. Estava feta així, era voluble i decidida, un metre i mig d’orgull i ambició, sense tacons. Calia acceptar-la tal com era: sincera fins a fer mal, afectuosa a la seua manera, a llarg termini.”

“Gerda mai semblada capficada. Quan contava en Leipzig els seus viatges a Berlín, on els enfrontaments eren a l’ordre del dia, o quan anuncià a París que marxaria sola a Espanya, els altres […] es van desfer en recomanacions. Tranquils!, soltava entre rialletes, benèvola. I si a algú se li escapava: ‘Gerda, això no és cap joc’, s’empipava terriblement. Que deixessin de tractar-la com una nena, a ella precisament, que sabia portar els llibres de comptabilitat, calcular els tipus de canvi en un tres i no res, que recordava els preus del magatzem fins a l’últim [cèntim], que s’apanyava sempre.”

A Gerda li encantava jugar a ‘polir al gitano balcànic’, valga l’expressió, André s’avenia al joc i els copains i camarades assitien a un espectacle de plantejament surrealista disfressat de vestuari burgés. Els cafès de Saint-Michel i Montparnasse esdevingueren teatres per a la representació. […] Els amics que actuaven com a públic esperaven veure acabar la comèdia un dia o altre, perquè la increïble Gerda Pohorylle tard o d’hora es cansaria de pujar a l’escenari amb André Friedmann. En canvi, se’n va enamorar.

“Esta petita dona que atrau totes les mirades, aquesta encarnació de l’elegància, la femineïtat, la coquetterie, de la que ningú no sospitaria mai que raona, sent i actua com un home.”

Nosaltres pensàvem més aviat en Robert Taylor; i per a ella, en Greta Garbo. Ja està bé de Pohorylle. Voilà, des d’avui serà Gerda Taro.

“Gerda no concebia que alguna cosa pogués trencar-se per a sempre: sols eren transicions, fases, capítols, on el punt final, establert per ella mateixa, anticipava la urgència de passar pàgina. Perquè a Gerda li agradaven les coses que canviaven.”

També a València havia rebut l’homenatge d’una gran gentada.

“Sols Gerda hauria estat capaç de transmetre-li una substància molt diferent. Ella tenia ambició i convicció pels dos, i per a defensar l’Espanya lliure, roja i republicana.”

I a més, la senyoreta Pohorylle, ciutadana polaca nascuda a Stuttgart, posseïa les virtuts marcials que Hitler exigia a la joventut alemanya: tan àgil com un llebrer, tan tenaç com el cuiro i, alguns colps, tan dura com l’acer. Però la tenacitat i la duresa de Gerda estaven formades per una pasta completament diferent: no guerrera, no mortuòria. Seguir vivint a totes passades, però no pas a qualsevol preu, Gerda ho desitjava més que tots plegats. I, de fet, superava les limitacions i els obstacles que s’oposaven a aquest desig amb un impuls irrefrenable, una empenta que sols la mola d’acer d’un vehicle eruga havia aconseguit aixafar.

“Gerda sabia dirigir-se a quasi tots els brigadistes en el seu propi idioma, amb un parell de frases conquistava batallons i generals, encisava a comissaris polítics i a censors. Gerda, tan estimada pels corresponsals de premsa estrangers i pels poetes i escriptors.”

Tornava a Madrid, València, Barcelona […]. Tornava a posar-se tacons, carmí i el seu somrís. Tornava a París i semblava la de sempre, l’alegre i entusiasta Gerda, i parlava d’Espanya, sí, amb alguna referència als fets horribles que havia vist, amb l’empenta d’aquests relats seus d’aventures: les bestialitats comeses pels moros, l’esgotament de la gent, el paisatge surrealista creat per les bombes. Però totes aquestes paraules anaven destinades a la causa, així com les seues fotos. La solidaritat internacional havia de divulgar de forma clara i alta que la no intervenció era un crim. Era el que deia Gerda Taro, i jo l’entenc.”

“Gerda […] era de tarannà imprudent […] No era capaç de protegir-se, el coratge se li pujava al cap, com un Schnaps que t’empasses per una aposta.”

Gerda, gràcies a Friedmann, començà a aprendre a fotografiar; i Friedmann, gràcies a Gerda, va guanyar en aparença presentable.”

“Gerda la temerària, la impredictible, l’astuta rossa, que no renunciaria a cap mos de felicitat que pogués ser furtat del present.”

Al capdavall, l’únic que estimava Gerda sense reserves no vam ser tu ni jo ni ningú, sinó tots aquells que comprometen les seues vides en la lluita contra el feixisme.

“En aquestes reaccions va trobar Georg la confirmació que Gerda, en el fons, fins i tot estant en guerra, mai va deixar de ser ella mateixa. Li encantava que l’admirassen […], però no hi havia foc, fum i cels en flames que poguessen apujar-se-li al cap: aquest cap ben ferm sobre els muscles, especialment en els moments crítics.”

 “Avui ningú sap qui és Gerda Taro. Fins i tot s’ha perdut la pista de la seua feina fotogràfica, perquè Gerda Taro fou una camarada, una dona, una dona valenta i lliure, força bella i lliure, diguem lliure en tots els sentits.

Si, vista la valoració que us he transmès, penseu que paga la pena llegir-la, us en desitge una bona lectura!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.