Observar, llegir, escriure

Quan llegeixes algun text o escoltes algú parlar d’alguna qüestió que t’interessa, cerques respostes. Si veus una obra d’art o atens una peça musical, n’estàs gaudint també la bellesa, però també cerques respostes; és a dir, idees, “mems”, que, per imitació, augmenten un xic la teua saviesa o, si més no, t’ajuden a viure millor. I la saviesa normalment s’assoleix gradualment, enllaçant antigues amb noves coneixences, camins trepitjats amb sendes verges. Camins d’aprenentatge que són com espirals engrescadores i interminables, que a cada resposta fan brollar noves preguntes. Tanmateix, aquest procés de gaudi es pot aturar o capgirar si el que t’hi trobes són massa preguntes i poques respostes. I això darrer és el que m’ha passat en llegir la segona novel·la d’en Sebastià Portell, “Ariel i els cossos” (Empúries, 2019): més preguntes que no respostes. Certament embolcallada amb un bon estil d’escriptura, he resseguit una trama estranya, entrampat per tractar d’esbrinar el per què de tot plegat, com en una novel·la de suspens, sense el resultat esperat, però.

La tria de l’obra fou motivada per la que semblava una lloable temptativa d’ajudar a normalitzar la lliure elecció de sexe i/ o rol de gènere, en la que d’antuvi semblava una ambigüitat física i una orientació no binària del personatge principal; temàtica difícil de trobar a la nostra literatura i altres en general, tractada amb el respecte i la naturalitat que es mereix. Tanmateix, amb la lectura d’aquesta novel·la tan sols podrem saber que l’Ariel té algun tipus de conflicte amb el gènere, que el portarà a deixar-se endur pels gustos sexuals de qui ell tria; però no coneixerem, per exemple, el seu sexe i el grau acceptació d’aquest; un tret del seu cos que incomprensiblement oculta al lector i, amb excuses constants, també als seus amants. Un estrany i secret pudor que no m’ha deixat empatitzar com cal amb la lloable causa de la llibertat sexual que aquest misteriós personatge podria haver representat.

La novel·la presenta un tipus d’amors en què hi domina l’enamorament, amors platònics que no se satisfan o no gaire carnalment. Són típics de la inexperiència de la joventut, d’una idealització excessiva de l’objecte amorós. Són inestables i desequilibrats, i, doncs, acostumen a acabar no gaire bé.

Preguntes, secrets, misteris. A part del nom del protagonista, poca cosa més en sabrem, perquè defuig definir-se o localitzar-se, perquè sembla desenfeinat. La poca concreció del personatge d’Ariel fa que hom dubte de si representa una persona o podria tractar-se d’una al·lucinació dels seus amants desequilibrats; que ja és força estrany que accepten de forma repetitiva relacions tan insòlites com la que aquest els hi ofereix. Tampoc sabrem del cert què cerca l’Ariel en els seus amants. Els seus cossos imperfectes? Veurem que els sedueix i manipula fins al punt de fer-los malbé la vida. És un boig alienat? Manquen dades, s’amaguen dades, en un joc amb el lector típic de les novel·les, que fa que t’hi enganxes fins a trobar les respostes, però que en aquest cas no arriben o ho fan de forma massa críptica.

L’obra es presenta en dues parts, corresponents a dues relacions del/ la protagonista, en la primera és estimat com a home per un altre home, intercalant fragments del que semblen diaris personals d’un o altre membre de la parella, i en la segona part és estimada com a dona per un altre home, i s’expressa en un intercanvi de cartes entre diversos personatges, a més d’altres cartes no enviades del/ la protagonista i fragments d’una novel·la en procés d’escriptura per l’amant d’Ariel. Varietat formal, que es reflecteix també a l’estil, que barreja la narració clàssica, l’epistolar i una mena de prosa poètica en les frases curtes dels diaris personals.

La novel·la se centra en el món interior i el diàleg entre els personatges, en la línia individualista més habitual de la narrativa actual, si bé, indirectament, també hi trobarem algunes referències interessants a aspectes més socials, com el rebuig familiar a l’homosexualitat –el distanciament progressiu en la família per la no acceptació plena del fill que ha eixit de l’armari–, la corrupció en el món dels premis literaris, la misèria amagada de la gran ciutat o la buidor de les vides de molts assalariats, que són obligats a vendre el seu treball en feines que no els agraden per a poder viure en aquesta societat: “Quan el sentit d’una vida és pagar per aquesta vida” (al meu entendre, una de les millors frases del llibre, que hi surt deslligada del tema principal, malgrat que hi té a veure, perquè centra la vida de la majoria dels mortals a les nostres societats capitalistes).

Heus ací la meua tria de frases del llibre:

1ª part:

30 “I va ser llavors que Ariel em va besar i hauria renunciat a qualsevol forma de vida si m’haguessin dit que la mort era alguna cosa semblant a aquella saliva que m’entrava pels llavis.”

54 “No sé quants anys falten per a acabar de pagar la hipoteca, però sí sé que tinc por que quan s’acabi ells notin el buit immens en què s’han atrinxerat i no sàpiguen si seguir endavant, endarrere o cap endins. Quan el sentit d’una vida és pagar per aquesta vida.”

63 “Una parella amb tan poca física com la que fèiem.”

71 “No entenia per què Ariel necessitava invocar el lloc com una excusa per a no tocar-me, per a no ficar-se’m a dins, per a no entrar–me i ferir-me la boca i el cul i tots els forats de les envestides d’aquell amor sublim.”

90 “Ariel no és home, no és dona, no encaixa a cap banda. […] Hi ha dies que em pregunto si Ariel soc jo.”

…………………………………………………………………………………………………………………………………..

2ª part:

110 Al petit món de les editorials i els premis literaris no hi ha un pam de net, “misèria i companyia”.

135 “Fa molt de temps que vaig decidir viure sense pensar en les lleis de la física.”

137-138 “Voldria escriure, Sara. Escriure els meus passejos fins al mar. El deambular que em porta de casa al port de la Barcelona del top manta, que precedeix la Barcelona saudita, que precedeix la Barcelona pobra i la Barcelona turística, que vénen a ser ben bé el mateix, i que precedeixen la Barcelona olímpica, que desemboca a les tres xemeneies del Besós davant les quals hordes de marietes fan cruising i se sotmeten a banys de sol com a forma d’alliberament. Vull escriure […] La merda dels cavalls entre el groc i el marró, esfilagarsada, a un pas de vianants qualsevol. […] I escriure també la pols que circula per l’aire. Escriure la gent. […] La morenor de les cares i les mans dels homes pobres. […] Mirar el mal sempre és més amable des de lluny, amb el binocle vistós del soci d’oenagé. I aquest, Sara, també el vull escriure. Aquest mal. […] El mal que m’impedeix escriure una lletra darrere l’altra amb un mínim de sentit.” 

147 “Es diu Ariel. De seguida em va captivar per molts motius: el seu origen hebraic, l’ambivalència de gènere, la sonoritat com d’aigua, la manera amb què cada lletra se m’esmuny sobre la llengua. Fins i tot quan l’escric. L’escric aquí i el pronuncio dins el meu cap. Ariel.”

161 “Tu dius que la meva abraçada és de dona i jo et crec. Em tractes de dona i fas com si el meu nom em pertanyés i servís per a cridar totes les dones del món. Però jo en tinc els meus dubtes.”

169 “Amb Ariel tampoc follem pel cony perquè ni jo vull ni ella m’ho ha demanat en el temps que fa que ens coneixem.”

176 “Mentre pensava en la meva cara feta miques, escampada pel vent, he après que identitat és una paraula que mossega.”

202 “Ariel diu que no només són estràbics els meus ulls, sinó que tot jo ho sóc. Que una part de mi sempre mira cap a ella i que l’altra mira cap a una altra banda que no sap definir del tot.”

246 “Per a Arnau era una simple qüestió de protecció: no se n’adonava del tot i a poc a poc anava congriant un cert orgull de sentir-se home davant una dona i de sentir que tot el que s’esperava dels homes podria fer-ho ell també. No plorar, donar ordres, exercir el plaer.”

256 “Per tu he intentat encaixar en aquest món en què tot ha de ser i on tot es tria. Saps prou bé que m’ha costat. He callat quan m’has dit dona mentre d’altres, en altres llocs, en altres temps, no haurien dubtat de dir que era un home bell com pocs. Hi ha gent tancada a llocs molt blancs i silenciosos perquè un dia no va entendre que el que sóc va més enllà d’una paraula que m’estreny.”

“Ariel i els cossos”: amors amb més química que física; amors amb més preguntes que respostes. Vosaltres mateixos.