Najat El Hachmi: un crit per la igualtat, la llibertat i la dignitat de les dones àrabs (i 2).

Si el mocador és identitat, és la identitat del masclisme, no pas la identitat de les dones.” Najat el Hachmi, “Sempre han parlat per nosaltres”, 2019, pàg. 71).

En un apunt anterior reflexionava sobre la contradicció que suposen els feminismes amb cognoms de caràcter religiós –jueu, cristià, islàmic–, en base a la profunda misogínia que ompli els textos d’on provenen els seus dogmes, escrits per homes al servei del poder dels homes i no pas per inspiració divina, com volen fer-nos creure. En aquest apunt em centraré en l’anomenat “feminisme islàmic” i ho faré de la mà de na Najat el Hachmi i el seu magnífic assaig “Sempre han parlat per nosaltres” (Edicions 62, 2019), on desmunta els arguments fal·laços que fan servir les seues adeptes a major glòria de l’Islam.

Per a mi, aquest petit assaig ha estat una revelació, en el sentit d’aclarir els meus dubtes envers la immigració magrebina i l’ús del vel islàmic al nostre país; pràctica que, per una banda, no la veia saludable per a la llibertat de les dones, però, per altra, pensava que calia respectar-la, entenent que formava part de la seua cultura popular. El seu vel em recordava el que portaven les dones d’ací durant el nacionalcatolicisme franquista i això era una mostra de la seua discriminació i sotmetiment als homes. Per altra banda, el discurs de l’esquerra política –amb pedigrí antifeixista, antimasclista i antiracista– a favor del multiculturalisme i en contra de la islamofòbia em feia tolerar-ho millor; entenent que, com a éssers profundament socials que som, restem força sotmesos a la influència dels costums de la cultura en què naixem i vivim. No hi havia aprofundit gaire més fins que vaig llegir el llibre de na Najat; aleshores he comprés que, com passa amb altres aspectes negatius de la religió, una cosa és l’ús privat d’una pràctica per decisió personal –que podem lamentar, però no mai deixar de respectar— i una altra de ben diferent és la seua imposició pública per pressió social, quan aquesta pràctica té una finalitat clarament discriminatòria, com s’esdevé en aquest cas. Com, si no, s’entén que les dones àrabs de religió musulmana/ islàmica tinguen de portar aquest “uniforme” imposat i els homes d’aquesta mateixa tribu no hi són obligats?

Najat el Hachmi va nàixer a Beni Sidel (Nador, Marroc) el 1979, quan el seu pare ja havia emigrat a Catalunya, i als vuit anys va venir a viure a Vic gràcies al reagrupament familiar. És llicenciada en Filologia Àrab per la Universitat de Barcelona. Es dedica a l’escriptura. Publica habitualment articles a la premsa i ha col·laborat en diversos programes de ràdio. L’any 2004 va publicar l’assaig “Jo també sóc catalana”, el seu primer llibre. El 2008 va publicar la seva primera novel·la, “L’últim patriarca”, que va rebre el Premi Ramon Llull 2008, ha estat finalista del Prix Méditerranée Étranger 2009 i guanyadora del Prix Ulysse a Còrsega, a més d’haver estat traduïda a deu llengües. Des de llavors, ha publicat tres novel·les més: “La caçadora de cossos” (2011), “La filla estrangera” (2015, Premi Ciutat de Barcelona) i “De mare de llet i mel” (2018).

Des de la ràbia que l’ha empesa a escriure aquest assaig que ara us presente –i que ha estat un merescut èxit de vendes–, Najat El Hachmi hi raona amb to enèrgic sobre el feminisme i la identitat a les societats musulmanes, tant d’origen com d’acollida, confegint el que podem qualificar de, com diu a la portada, “un manifest valent i necessari”. L’obra ens mostra el coratge de l’autora per a enfrontar-se a l’opressió, la violència i la injustícia en què sobreviuen les dones a les societats islàmiques, on les interpretacions de l’Alcorà –sobretot les més radicals o fonamentalistes– castiguen cruelment les dones que gosen oposar-se a les lleis que les menystenen –“la llei del pare”, en la descripció ben encertada que hi empra al llibre. Ens hi confessa que l’escriptura ha estat com una teràpia per a no ofegar-se del tot, dins d’aquest masclisme abassegador que l’ha perseguida des que tenia ús de raó.

Dones protestant per l’ús del vel islàmic, que després foren jutjades i empresonades.

Najat hi alça la veu per a reclamar llibertat, justícia i dignitat, la que manca en el seu poble natal, on l’islam desplega la seua misogínia estructural, establint que les dones són per naturalesa persones de segona i, per això mateix, pitjors musulmanes, que han de deixar pas al poder dels homes i restar en segon pla, emmordassades, tancades a casa, sotmeses, discriminades. Un masclisme pregon, promogut i adobat per la religió musulmana; un patriarcat religiós i polític de la pitjor espècie, que fa servir el xantatge de la pertinença, de la identitat. T’hi obliguen a creure: t’adoctrinen i t’amenacen a fer-te fora –dels nostres– si no acates la “llei del pare”. I si goses reclamar algun canvi cap a la igualtat, t’acusen de traïció a la família, a la pàtria o a l’islam, tant se val. I tot això basant-se en uns textos sagrats que, si t’hi fixes, són un cúmul d’històries, contradiccions i normes absurdes, literatura perillosa i de mala qualitat.

Vam començar a voler ser ben tractades i ens citaven la religió per recordar-nos que era un deure essencial que obeíssim els marits, els pares, els germans, els homes, donat que Déu havia establert per a nosaltres aquest destí. Insistíem a demanar respecte, que s’acabés la violència, el menyspreu, les normes salvatges que només ens regien a nosaltres i llavores ens van dir: Si seguiu per aquí deixareu de ser musulmanes, no sereu considerades bones musulmanes.” (pàg. 36).

Najat s’exclama de la sort que ha tingut d’haver deixat enrere la manca de formació i d’autonomia a què es veia abocada si seguia en aquella presó musulmana, a mercè d’un marit imposat. Sort per haver vingut ací, on ha trobat persones que l’han ajudat a ser-ne conscient –començant per la professora que una vegada la va renyar per portar vel–, on ha pogut llegir llibres que en parlaven, on ha pogut conèixer el feminisme de debò, que l’ha menat a repensar-se com a dona, la lluita del qual ha fet seua. Sort d’haver rebut una educació laica de qualitat, que l’ha fornit de l’esperit crític, la irreverència i la insubmissió necessàries per a poder eixir de les urpes d’un sistema injust i alienant com el que l’hi ofegava, i poder guanyar-se la vida per si mateixa.

L’instrument de l’educació. El més poderós de tots, el més revolucionari. Per això ens han restringit el dret a educar-nos, a accedir al coneixement, al pensament, a les idees diferents a les de la tradició que ens transmeten. És una veritat òbvia i molt repetida però continua sent del tot vigent: sense educació no hi ha llibertat.” (pàg. 42).

A mi que no m’havien hagut de renyar mai, ara em reclamaven al despatx de la directora. No recordo les paraules exactes però va deixar-me molt clar que amb mocador no podia anar a l’escola. Vaig sortir plorant, indignada. […] Sort en vaig tenir! No li agrairé prou que m’imposés aquell límit. Gràcies a això no vaig cavar-me la pròpia fosa abraçant la presó de l’islamisme.” (pàg. 51).

Najat es plany públicament de la presó de tela en la qual s’han d’amagar les dones al seu país d’origen i com aquest vel les persegueix al país d’acollida, per tal de seguir unes tradicions discriminatòries que les fan sentir falsament protegides d’un entorn hostil; un capteniment atiat pels homes dirigents, amb els imams al capdavant, com correspon a una societat confessional. Ens comparteix el seu procés d’ateisme, que desafia les normes ancestrals masclistes del Marroc d’on ve, convençuda que la modernitat, tan denigrada pel dogma islàmic, és l’únic camí possible per al seu alliberament com a dona, sabedora que en aquest país nostre encara manca molt de camí a recórrer, però que en comparança ens trobem en unes etapes més a prop de l’objectiu alliberador desitjat.

Ja és curiós que fos en terres europees on vam entrar en contacte amb els corrents ideològics conservadors i fonamentalistes, alguns reaccionaris, que en els últims temps han penetrat tot el col·lectiu de musulmans que viuen a Occident, uns corrents contra els quals no hi ha cap mena de vacuna i que ara ja comencen a ser considerats representatius.” (pàg. 40)

Najat es dol especialment per les joves immigrants que, per fer front al racisme de part de la societat d’acollida, radicalitzen la seua identitat musulmana, atiada pels imams, altres dones ressentides i missatges falsament alliberadors –com el nou “feminisme islamista” o els discursos fonamentalistes, que ara poden arribar a més racons del món sense la necessària oposició crítica—, de manera que actualment viuen en un ambient més opressor, dins i fora del seu gueto musulmà, que quan ella era jove. Critica especialment com les han convençudes que la seua religió forma part de la seua identitat, amb l’ús públic del vel, sense adonar-se que aquesta peça de roba porta una forta càrrega simbòlica i ideològica de submissió de la dona, de pèrdua de la seua llibertat i dignitat. Veu amb molta preocupació l’actual evolució de la seua gent de cultura àrab, ara més reaccionària i islamitzant.

Sí, ara mateix, com en una espiral retrògrada inesperada, passa el que no m’hauria imaginat mai quan als anys noranta escoltava el discurs d’aquell barbut enfurismat amb les dones, passa que l’islamisme penetra sense resistència entre les consciències del joves musulmans, sobretot entre les d’elles, i em deixa amb l’amarga sensació que tot allò que havíem guanyat s’ha perdut en un tres i no res.” (pàg. 55).

Najat critica com a fal·laç el nou “feminisme islamista”, que empra nous discursos en nom de la defensa de la identitat musulmana, proposant vels que es presenten com a nous i que com a molt representen una llibertat condicional, quan són noves disfresses de la “llei del pare”, blanquejant el seu masclisme infamant. Des d’un suposat “feminisme islamista” hom critica el “feminisme blanc” per colonitzador i opressor dels cossos de les dones –on hi tenen part de raó–, però reivindicant la necessitat d’abraçar l’islam com la millor opció, amagant el masclisme brutal en què hi sobreviuen les dones musulmanes. És un fals feminisme perquè continua defensant que la religió condicione la vida de les persones. És islamisme blanquejat. Sense una societat laica, on la religió quede circumscrita a l’àmbit personal, mai no podem aconseguir l’alliberament de les dones ni de tothom.

Els islamistes s’han adaptat al medi i ara articulen els seus missatges opressors en clau de modernitat, de drets humans, de justícia universal, fins i tot de feminisme. I no ho han fet sols, és clar, al darrere hi tenen el poder de les grans dictadures del Golf, els pensadors contractats a les universitats més avançades del món. […] És la democràcia, en diuen, la diversitat, el respecte, i jo no sé si riure per la ingenuïtat amb què compren uns corrents que són l’equivalent a l’extrema dreta o plorar pel cinisme de qui és capaç de vendre’s l’ànima al diable.” (pàg. 55).

Es dirà el que es vulgui, però jo en les dones blanques occidentals he trobat solidaritat, ajuda i comprensió, un suport imprescindible que si no l’hagués tingut a mà qui sap si ara estaria aquí escrivint tot això que escric. […] Doncs no, dona, em sap greu dir-t’ho, siguis musulmana, negra, gitana o el que siguis, la teva enemiga no és la dona blanca occidental, el teu enemic és el patriarcat, l’home que et maltracta, el polígam a qui li importa molt poc el mal que et provoca […], el cap que et paga un sou més baix que al teu company de feina masculí, el pare que vetlla per tal que preservis la teva virginitat, el germà que et vigila […], el marit gelós […]” (pàg. 83).

Najat, a la fi, proclama el seu neguit per l’actitud irresponsable de certa esquerra política, la que suposa defensora dels valors humans més preuats –entre els qual, la laïcitat–, però que massa vegades ha afavorit una tolerància cap als costums islàmics que menystenen les dones, en base a un discurs multiculturalista mal entès, pel seu afany de neutralitzar el racisme i la islamofòbia. El seu discurs antifeixista i antiracista ha trobat en la suposada esquerra islamista un aliat masclista certament perillós per al progrés social. Considera un error colossal acceptar aquest masclisme intolerable i intolerant dels nouvinguts en nom d’una suposada inclusió social.

En nom de la lluita contra la islamofòbia no es poden censurar ni sufocar les crítiques a l’islam. Ni deixar soles les dones que hi hem lluitat en contra en les nostres tribus.” (pág. 99).

Moltes gràcies, Najat, i bona lectura a tothom!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.