Feminisme cristià/ jueu/ islàmic? Un intent de blanqueig d’unes religions misògines (1).

El feminisme és un moviment divers i plural, discrepant en les metes i els mitjans per aconseguir-les, però coincidint en una cosa: la necessitat d’alliberament del sistema patriarcal dominant, per a assolir la igualtat de drets i condicions entre els diversos gèneres, i no pas la superioritat femenina.

El feminisme no és un masclisme a l’inrevés com volen fer-nos veure els qui no l’accepten. El feminisme cerca la igualtat, que, en el camí d’aconseguir-la, necessita un període de discriminació positiva, aquesta que fa nosa als masclistes de torn. “Ser feminista –o gai, nacionalista, etc.– per a deixar de ser-ho”, hauria de ser la màxima de qualsevol moviment reivindicatiu saludable, que cerque eliminar les causes que han provocat la injustícia de què es tracte i no pas ser un pretext per arrabassar el poder i prou. I, malgrat que les simplificacions tenen el risc de produir divisió social, hom tria l’etiquetatge perquè identifica millor la part discriminada, assenyala la part oprimida, visibilitza la lluita en aquest cas i especialment de les dones per a aconseguir l’objectiu igualitari, que justificaria la fi del moviment.

Però la lluita feminista no sols hauria de ser de les dones. El feminisme com cal no diu que aquestes siguen millors que els homes ni que siguem exactament iguals, sinó que hem d’organitzar-nos sense la imposició d’un gènere sobre l’altre, com passa en el patriarcat en què vivim, on els homes tenen més poder que les dones, més drets i millor tracte, siga teòricament o pràcticament. Aquest moviment que promou el feminisme també afavoreix els homes; perquè el patriarcat els imposa rols poc convenients per a l’harmonia social, com la força, el domini o la violència. Com deia Jane Fonda: “El feminisme no és sols per a dones, és permetre que tothom tinga una vida més plena”.

Històricament, les dones han estat bandejades dels llocs de poder i minoritzades socialment durant mil·lenis, basant-se en la seua suposada i falsa inferioritat respecte als homes i en els estigmes d’impuresa i pecat escampades per les misògines religions bíbliques –judaisme, cristianisme, islamisme–, resultant en una enorme desigualtat de drets respecte al gènere masculí dominant. Com a mostra, fa més o menys un segle que poden decidir més lliurement sobre qüestions importants per a la seua vida, com el matrimoni, l’estudi, el vot polític, etc., i no tot ni a tot arreu, com és el cas de molts països àrabs actuals dominats per l’islamisme.

Les dones que històricament no volien sotmetre’s a la dictadura patriarcal obligada per “mandat diví” eren objecte de difamació i repressió. Com a exemple paradigmàtic tenim el cas, durant els segles XV al XVII, de la tortura i assassinat de milers de les anomenades bruixes, dones remeieres que foren denigrades i perseguides sota falses acusacions, perquè volien ser lliures en un sistema patriarcal i protocapitalista que les veia com una amenaça. Un genocidi dirigit per l’església catòlica, que també es va estendre al països que professaven el protestantisme. Un injust encalç que les va arraconar encara més, submises i domesticades, sotmeses a la voluntat dels homes, que les destinaven a les feines de cura de la casa i la família, sense una compensació econòmica digna que les permetés ser autònomes; en una cadena d’opressions, que començava pel patró sobre l’obrer i que aquest descarregava sobre la seua dona. D’ací la relació tan estreta entre patriarcat, religió institucional, masclisme i capitalisme, i com la lluita de l’alliberament de les dones no pot ser completa sense superar tots quatre elements d’un mateix sistema opressor, tal com ho entenen els grups feministes revolucionaris.

En una societat justa hi ha d’haver igualtat d’oportunitats per a tothom, sense restriccions de cap tipus i això no s’esdevé encara respecte de les dones i d’altres col·lectius socials minoritzats –socioeconòmics, culturals, sexuals…—, tant a casa nostra com a la resta del món, on hi ha estats-nació encara ben endarrerits en aquesta qüestió, els quals són dissortada notícia per les violacions i assassinats de dones petites i grans.

El feminisme és una lluita individual i col·lectiva, de dones i cada vegada més d’homes, per a construir societats més justes, igualitàries, diverses i tolerants; més lliures, pacífiques i felices, doncs. La desigualtat comença a combatre’s mitjançant l’educació laica i no sexista, a casa, a l’escola i als espais públics en general.

Actualment, per a no perdre el tren de la lluita pel progrés dels drets individuals i socials, que avui encapçalen els moviments feministes i d’alliberament sexual, han eixit diversos feminismes que es reclamen d’arrel religiosa –jueva, cristina, musulmana–, cosa realment contradictòria, si més no. Cerquen millorar el paper de les dones respecte dels homes en els ritus respectius i a nivell de llibertats socials; una mena de rentat de cara ideològic, de llibertat condicional, però poca cosa d’arrel, ja que parteixen de considerar la Torà, la Bíblia o l’Alcorà com a font de les seues reivindicacions: unes obres literàries amb finalitat doctrinària escrites per homes i al servei del poder dels homes.

Les religions, unes més que altres, són un invent humà devastador de les consciències: empresonant el nostre pensament, deformant la realitat, sotmetent els nostres valors, fanatitzant les relacions socials, infantilitzant la comprensió del món i entrebancant el gaudi de la vida. I quan aquest dogmatisme artificial salta de l’esfera personal a la social, i sobretot quan se’ns imposa políticament, el resultat és fatal per a la llibertat de tothom, especialment de les dones i altres gèneres proscrits. M’hi estic referint, és clar, a les anomenades “religions del llibre” –cristians, musulmans i jueus–, que són un exemple d’aquests que cal bandejar, entre d’altres per la seua profunda misogínia i LGTBIfòbia –només cal llegir-los amb una mica d’esperit crític. Exemples històrics i actuals de règims confessionals en tenim molts, com el nacionalcatolicisme de la dictadura franquista, que vergonyosament encara cueja, o el “nacionalislamisme” de molts països àrabs, dissortadament ben vigent.

Des que empre l’esperit crític, sempre he mantingut encesa la flama del feminisme i l’ateisme; però ha estat la lectura d’un dels darrers llibres de na Najat El Hachmi, “Sempre han parlat per nosaltres” (Edicions 62, 2019), la que m’ha fet revifar aquest foc interior. Però d’aquest revelador assaig n’escriuré en un proper apunt.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.