Eric R. Kandel: una atzarosa vida per a cercar les molècules de la memòria, la capacitat humana essencial per a la continuïtat i l’evolució de la nostra identitat.

Som qui som gràcies al que aprenem i al que recordem.” (Eric Kandel, 2007). 

Aquesta magnífica barreja d’Història i Ciència, d’autobiografia de l’autor, Premi Nobel de Medicina de l’any 2000 pels seus descobriments relatius a la transmissió de senyals en el sistema nerviós i especialment per descriure la formació de la memòria a nivell molecular, m’ha fet gaudir com la millor novel·la.

A “En busca de la memòria. El nacimiento de una nueva ciència de la mente” d’Eric R. Kandel (Katz Editores, 2007, 3ª reimpressió del 2012) trobarem autobiografia i divulgació científica de primer nivell: l’extraordinària història del avenços de la ciència de la ment al segle XX, especialment durant la seua segona meitat, i la de l’atzarosa vida personal i professional de l’autor, dedicada a la recerca en aquesta prometedora part de la biologia i la neurociència, que hom anomena neurobiologia, i més concretament a tractar d’explicar com funciona la nostra memòria, aquesta capacitat humana essencial per a la continuïtat i l’evolució de la identitat personal i social, responsable de que hàgem pogut superar en part la selecció natural mitjançant una selecció cultural.

Una obra objectivament força important per a conèixer personatges cabdals que s’han acostat a explicar què composa i com funciona el nostre cervell, que han permès trobar la base material de les nostres facultats immaterials, desvelant els misteris que religions i filòsofs atribuïen a una ànima inexistent i, doncs, alliberant-nos de supersticions innecessàries. Una obra, a més, ben profitosa per als estudiants i interessats en la biologia molecular en general i la neurobiologia en particular, els elements més importants de la qual hi són força ben explicats al llarg de l’obra, amb exemples ben entenedors. Una obra que pense farà gaudir tant als amants de la Ciència com als lectors d’autobiografies i novel·les històriques; perquè va plena de personatges i aventures, de persecucions i migracions forçades, d’amors i desamors, de reptes i superació d’obstacles, de descobriments fortuïts, però fruit de la perseverança dels qui estimen la seua feina, de lloables companyonies multidisciplinars i sinèrgiques, però també de lamentables i estèrils enveges entre col·legues competidors. “[Algun] descobriment apassionant realitzat al meu laboratori demostra que de vegades la ciència bàsica s’assembla a una bona novel·la de misteri en la qual surten esdeveniments inesperats: algun procés nou i sorprenent que s’amaga en un racó inexplorat de la vida i que després hom descobreix que té aplicacions ben àmplies”. Una joia tot plegat.

El primer capítol el dedica a rememorar la seua biografia, que considera essencial per a entendre els camins professionals que seguiria a la vida, començant com a historiador, continuant com a psicoanalista –ambdós en la fase formativa–, més endavant com a recercador en biologia cerebral i finalment centrant-se en els processos de la memòria, tractant de saber com aquesta facultat animal s’emmagatzema a dins del cervell. Un camí vital el seu ben particular: “Vaig ingressar en Harvard amb el propòsit de ser historiador i hi vaig eixir disposat a dedicar-me a la psicoanàlisi. Tanmateix, vaig abandonar aquestes dues carreres seguint una intuïció: que el camí cap a la comprensió com cal de la ment havia de passar per les vies moleculars del cervell”.

Comença amb la seua infantesa en una Viena que era uns dels centres culturals més importants d’Europa, gràcies a la activitat dels nombrosos jueus que hi habitaven, com els seus pares; una humil família jueva que mantenia unes tradicions religioses i culturals que portaven d’Ucraïna, però que se sentia ben orgullosa de la ciutat on vivien com a segona generació i en la qual se sentien molt a gust. A partir de 1938, però, quan el petit Eric tenia 9 anys, la seua vida quedava dramàticament marcada pels esdeveniments posteriors a l’annexió d’Àustria per Hitler i el seu moviment nacionalsocialista, amb la seua execrable ideologia racista i genocida, que desfermava l’odi i la violència contra el jueus; que fou tristament recolzada per una massa de gent exaltada, que desvelava enveges soterrades i on els antics veïns i companys defugien la seua presència. Llavors perderen casa i feina, i hagueren de malviure amagats on podien. Fou com un malson que posava en greu perill la seua vida, fins als punt que n’hagueren de marxar a correcuita. De fet, el primer títol universitari d’en Kandel fou el d’historiador, amb una tesi doctoral sobre el nazisme vist per tres escriptors alemanys: un de favorable, un altre de neutre i el tercer clarament contrari a aquesta ideologia. Hi diu l’autor: “L’espectacle de Viena sota el nazisme també em va posar en contacte per primer colp amb els foscos aspectes sàdics del comportament humà. Com fer per a comprendre la sobtada i despietada brutalitat de tanta gent? Com podia ser que una societat de gran cultura adoptàs d’un dia per a l’altre polítiques punitives i emprengués accions que naixien del menyspreu cap a tot un poble?

Finalment, en abril del 1939 –quan a l’Estat espanyol es materialitzava la desfeta republicana i començava la negra nit feixista— ell i el seu germà major i mesos més endavant els seus pares, feien cap als EUA, on continuaran la seua vida, amb l’ajut d’uns familiars que hi havien emigrat anys abans; un país d’acollida al qual, malgrat els entrebancs, se sentiran sempre agraïts. Ell ho està especialment per la magnífica formació en humanitats que va rebre tant a l’escola primària, com a la secundària i la universitat.

A Harvard va seguir estudis d’història i literatura europees; però la mort prematura d’un professor amb qui volia desenvolupar la seua tesi doctoral li va trencar el seu pla d’estudis. Llavors es va deixar seduir pels pares de la seua primera enamorada i també com ell emigrada vienesa, que eren psicoanalistes del cercle de Freud i l’encoratjaven a seguir la seua disciplina. Com li passava a altres joves durant la dècada de 1950, en Kandel fou enlluernat pel que li semblava una teoria de la ment que li permetia apreciar la complexitat de la conducta humana i les seues motivacions: “Quan era als primers anys de la universitat, la psicoanàlisi em va semblar tan convincent perquè era imaginativa, exhaustiva i tenia fonament empíric… o així m’ho semblava ingènuament”.

Obtingut el primer títol universitari a Harvard, va entrar en la carrera de medicina a la universitat de Nova York, amb la intenció d’especialitzar-se posteriorment com a psiquiatra i donar el salt cap a la psicoanàlisi. Tanmateix, tot i no ser ni de bon tros el corrent majoritari, ell seguia els psicoanalistes que començaven a debatre la biologia del cervell en relació amb el seu mètode d’anàlisi psicològica. Aconsellat per tres d’aquests psicoanalistes, va decidir seguir un curs optatiu de neurologia a la universitat de Columbia, perquè a la de Nova York no l’oferien. Fou una decisió que va marcar la seua futura carrera i, com abans, hi va haver la influència d’una dona, una sociòloga que després esdevingué la seua esposa: “Denise sentia tal vegada més intensament que jo mateix la idea d’estudiar els fonaments biològics de la ment era audaç i original, i per això m’empentà a considerar-la. […] Ella sempre em va encoratjar a prendre decisions arriscades que m’aplanaren el camí perquè aconseguís quelcom nou i original”.

I com passa amb la major part de les recerques reeixides, assolir les seues fites desitjades va necessitar sobretot d’equips interdisciplinars ben engrescats i comunicats, a més de l’assessorament i el recolzament d’experts amb influències dins de les institucions de recerca; en el seu cas ell hi destaca Harry Grundfest –a la seua etapa inicial d’estudi de les funcions cerebrals a escala cel·lular–, Jimmy Schwartz –a l’etapa d’estudi de la bioquímica de la memòria a curt termini– i Richard Axel –a la darrera etapa d’estudi del diàleg entre els gens de la neurona i les sinapsis, per tal d’esbrinar la formació de la memòria a llarg termini– per a cadascuna de les 3 etapes en què en Kandel ha dividit la seua carrera científica.

Com en un diari que abraçàs tota la seua vida, a les més de cinc-centes planes que té aquesta obra ens descriu de forma resumida, però detallada, entenedora i amena, la cronologia dels moments cabdals del seu camí vital, on tenen un pes dominant les seues recerques en el camp de la neurociència, aplicades a esbrinar la natura dels processos que permeten fixar la memòria al nostre cervell. Hi podem resseguir allò que li van ensenyar els seus mestres, les aportacions dels seus diferents companys d’equip, especialistes en tècniques que ell no dominava, però fonamentals per arribar-hi a bon port, el camí de les seues recerques, les decisions que l’empentaven, partint de l’estudi de sistemes neuronals senzills –com els d’alguns invertebrats amb poques cèl·lules nervioses— cap a una major especialització i complexitat, la descripció entenedora dels seus mètodes i del seus resultats, del seu progrés, des del que ja hi albirava el seu admirat Cajal: que l’aprenentatge i la memòria s’haurien d’esdevenir a les neurones, fins a la demostració fefaent que aquestes facultats es poden explicar, en part, en termes de canvis en les sinapsis –les interfases de connexió entre neurones, l’activitat de les quals està regulada per un grapat de molècules: els neurotransmissors, com el glutamat i la serotonina–; on la clau de tot plegat la podem trobar en l’arquitectura neuronal, en l’estructura composta de bilions de connexions sinàptiques entre circuïts neuronals mediadors –generadors de comportaments–, que ens proveeix la genètica i que es van modelant, construint i reconstruint, amb l’aprenentatge, en forma de grups neuronals més o menys estables, mitjançant canvis funcionals –de la intensitat de les sinapsis, per l’acció de les neurones moduladores; canvis sobre els quals es basa la memòria a curt termini— o estructurals –augment del nombre de sinapsis, per l’acció dels gens neuronals i les molècules associades, en el cas de la memòria a llarg termini–, els quals van intervenint en la modulació de la conducta i la creació de la nostra irrepetible individualitat de caràcter social. És el que hom coneix com a plasticitat neuronal, que és major en els primers anys de vida, però que per fortuna no la perdem mai.

La nova ciència de la ment no sols ens il·lumina sobre el nostre propi funcionament mental –com percebem, aprenem, recordem, sentim i actuem–, sinó també sobre l’evolució biològica que ens ha portat fins ací. Fins i tot, Kandel s’atreveix a pronosticar que aquesta nova disciplina científica ocuparà en el segle XXI un lloc tan destacat com la biologia genètica ho fou en el XX.

La nova biologia de la ment proposa que la consciència és un procés biològic, que pot explicar-se en termes de camins de senyalització moleculars, emprats per poblacions de neurones interactuant entre sí. Un procés que permet albirar l’enorme potència i flexibilitat computacional del nostre cervell.

Cal ser audaç per a enfrontar problemes difícils, especialment els que de bon començament semblen més confusos i enredats. No hem de tenir por d’intentar coses noves, com passar d’un camp a altre o treballar en la frontera de diverses disciplines diferents, doncs allà, a les fronteres, s’amaguen algunes de les qüestions més interessants.

[Podeu ampliar aquest tema tan apassionant en un apunt anterior, on hi comentava un altre llibre de divulgació científica tan cabdal com aquest: “La ciència de la consciència”.]

Bona lectura!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.