John Boyne: “Les fúries invisibles del cor”. Una vida per construir-se malgrat el rebuig social. El lamentable paper de l’església catòlica.

La darrera novel·la d’en John Boyne, “Les Fúries invisibles del cor” (Empúries, 2019) –en una excel·lent traducció d’en Jordi Cussà i Anna Camps– se’ns mostra, sobre un argument clarament dramàtic, tan carregada de sorpreses i emocions, amb moments fins i tot d’humor, que es fa curta de llegir, malgrat les seues més de set-centes planes, que de bell antuvi em feien dubtar de triar-la per llegir. Ara, quasi un any després de tenir-la a casa i empès per la situació de confinament en què ens trobem (som a l’abril del 2020), m’he decidit a fer-ho i no me n’he hagut de penedir. El títol fa referència a que, com el protagonista, no sempre podem amagar els nostres sentiments, les “fúries invisibles del cor”, que brollen quan menys ho sospitem. Hi escriu l’autor: “Se’m va ocórrer una frase, una cosa que la Hannah Arendt havia dit una vegada sobre el poeta Auden: que la vida havia rebel·lat en el seu rostre les fúries invisibles del cor.” (pàg. 500).

Aquest autor em fou recomanat fa anys per un parell d’excompanyes de feina, a les quals va agradar força la seua reeixida novel·la “El noi del pijama de ratlles”; però a les quals llavors no hi vaig fer gaire cas, sabedor que llegien tan sols per defugir la rutina diària i triaven les típiques novel·les sentimentals o de suspens que els recomanaven els grans mitjans de masses, que en acabant gaudien de poder-les veure en el cinema. No sóc lector de traduccions ni de “best sellers”, però aquest ho és amb mereixement; perquè si és veritat que és un relat on dominen els diàlegs i una trama amb les típiques situacions tràgiques i elements de misteri que cal esbrinar –com un bon guió cinematogràfic o de telenovel·la–, que t’esperonen a seguir llegint; més enllà del caràcter –obert o caparrut, afectuós o colèric…– dels personatges i dels embolics del guió –assassinats inclosos–, més enllà de la temàtica massa individualista i nihilista que caracteritza aquesta època consumista –i que també la hi trobem bastant present–; en ací el missatge que ens arriba és bastant positiu, en el sentit d’afavorir l’esperit crític que ens ajuda a millorar com a individus i com a societat, a superar situacions clarament injustes com les que s’esdevenen a la novel·la.

Els fets que hi narra en Boyne ocorren entre Irlanda –país natal de l’autor–, els Països Baixos i els Estats Units d’Amèrica, concretament a les ciutats de Dublín, Amsterdam i Nova York, i abracen tota la vida del personatge principal, un home –a qui li atrauen els hòmens– que la narra en primera persona, en capítols que van de setena en setena d’anys, començant pel seu natalici a les poques setmanes d’acabada la IIª Guerra Mundial, fins a la seua mort anunciada en el 2015 per una llarga malaltia als 70 anys. Nascut d’una mare soltera, que per això mateix és expulsada de casa i del seu poble, fou adoptat per un matrimoni ric, que el tractava bé sense amagar-li el seu origen i li facilitava obrir-se un camí a la vida; en la realització del qual, per les circumstàncies genètiques i històriques que li havien tocat en nàixer, haurà de renunciar als seus sentiments, proscrits per una moral socialment i profundament adoctrinada per la religió catòlica imperant, injusta i violenta fins a límits insospitats. El protagonista haurà d’arribar ben al fons de la mentida amb què havia teixit la seua cuirassa, per adonar-se que amb aquest engany protector feia i es feia més mal que bé, i fer la passa d’enderrocar la seua casa interior de fals basament. L’embolic al qual llavors havia arribat l’empeny a començar de bell nou en un altre país, per construir-se una identitat més autèntica, una vida més d’acord amb els seus sentiments més íntims, un camí feixuc amb etapes molt dures, però que pagava la pena agafar, amb estacions doloroses i d’altres del tot plaents, dignes del lluitador en què s’havia hagut de trasmudar. La construcció de la vida és la millor realització de tothom, però encara ho és més quan ho has de fer en contra dels prejudicis i la violència d’una societat psíquicament malalta. Cal tenir coratge per construir-te la vida que vols malgrat el rebuig social.

Eren temps difícils per ser irlandès, temps difícils per tenir vint-i-un anys i temps difícils per ser un home que se sentia atret per altres homes. Ésser les tres coses al mateix temps requeria un nivell de subterfugi i astúcia que em resultava oposat a la meva naturalesa. No m’havia considerat mai una persona deshonesta, i detestava pensar que fos capaç de tantes mentides i tants enganys, però com més examinava l’arquitectura de la meva existència, més m’adonava que els seus fonaments eren completament fraudulents. El convenciment que em passaria tots els dies que em quedessin en aquest món mentint a la gent m’aclaparava profundament i, en aquells moments, reflexionava seriosament sobre la possibilitat de llevar-me la vida.” (pàg. 261).

No puc justificar els meus actes –vaig prosseguir–. Ni reparar el mal que et vaig causar, però ara puc mirar enrere, després de tants anys, i adonar-me que la meva vida sempre va transcórrer per arribar al moment en què m’hauria d’enfrontar a qui era de veritat. Qui soc. És veritat que ho hauria d’haver fet fa molt temps, i que, definitivament, no t’havia d’haver involucrat mai en els meus problemes, però no tenia el coratge ni la maduresa per ser sincer amb mi mateix, i encara menys amb algú altre. Però, d’altra banda, la meva vida és meva. I soc qui soc precisament pel que vaig viure aleshores. No hauria pogut actuar d’una altra manera ni que hagués volgut.” (pàg. 574).

Fugint de maniqueismes, del tot irreals, l’obra va farcida de petites històries amerades de sentiments ben humans, virtuosos o immorals, com l’egolatria, la cobdícia, la lascívia o el masclisme que fan servir personatges que representen les classes socials més afavorides pel sistema capitalista i heteropatriarcal imperant, com banquers o advocats influents –defraudadors a la hisenda pública–, polítics hipòcrites i corruptes, rectors despietats…; però també alguns mascles de les classes més humils, uns covards que descarregaven la seua frustració vital sobre els més vulnerables –dones, gais, immigrats… També hi ha sortosament exemples positius, que il·luminen la foscor i ens omplin d’esperança en el futur del gènere humà, com la coratjosa mare biològica del protagonista o la seua parella neerlandesa, un metge que es dedicava a ajudar els malalts de la SIDA durant l’inici de la mal anomenada “pesta gai”.

A través de les capçades dels arbres, es veia una panoràmica del parc de Saint Stephen’s Green de la qual no havia gaudit mai abans. Però això era Dublín, la capital de la nació. El lloc on jo havia nascut, una ciutat que m’estimava molt al cor d’un país que detestava. Una ciutat plena de persones innocents de cor noble, de fanàtics miserables, de prelats intrigants, de pobres sense ajudes de l’Estat, i de milionaris que li xuclaven la sang.” (pàg. 388).

Et diré allò que no has d’oblidar mai sobre Irlanda –va apuntar, inclinant-se llavors endavant i assenyalant-me amb un dit–. En aquell país maleït, no canviarà mai res. Irlanda és un forat de país endarrerit governat per una colla de capellans cruels, perversos i sàdics tan entusiasmats amb l’alçacolls pastoral que gairebé el porten com una corretja. El ‘Taoiseach’ compleix el que li diu l’arquebisbe de Dublín, i li recompensen l’obediència fent-li festes, com un cadell ben entrenat. El millor que li podria passar a Irlanda és que s’elevés un tsunami de l’oceà Atlàntic i ofegués la terra amb tota la venjança d’una inundació bíblica, i que tots els homes, dones i criatures desapareguessin per sempre.” (pàg. 418).

L’obra ens permet copsar el paper cabdal que en la discriminació social de les dones, del col·lectiu LGTBIQ+ i dels pobles colonitzats ha exercit la religió catòlica, aquesta abominable institució religiosa que sempre ha atiat l’odi a homosexuals i mares solteres, als individus i col·lectius que gosaven posar en dubte el seu poder al servei de l’heteropatriarcat i les elits. Una institució farcida d’elements hipòcrites i depravats, amb doble moral, com a bastament s’ha demostrat al llarg de la història, com els escàndols sexuals que es varen descobrir a Irlanda en la dècada dels 90 del segle passat. Certament, hom ha de respectar les creences religioses de cadascú; però de vegades em faig creus de fins on arriba la ignorància de molta gent, que no coneix o no sap veure que les religions institucionals han portat més mal que bé a la humanitat –com la vergonyosa col·laboració de la institució catòlica en el genocidi del franquisme o el seu foment injust de la discriminació cap a col·lectius vulnerables, disfressat de caritat, per posar un parell d’exemples més propers—; gent creient que deslliga la teoria de la pràctica, quan la segona és la que hauria de pesar més en la valoració de qualsevol acció o institució, sobretot d’aquesta que presumeix de, ni més ni menys, ser inspirada pel mateix déu –únic, mascle i vertader, entre els milers que hi ha al món, però massa misogin, sapastre i cruel.

Aleshores els capellans governaven el país i odiaven les dones. Ui, Déu, odiaven les dones i qualsevol cosa que tingués relació amb les dones, o amb el cos o les idees o els desitjos de les dones, i sempre que tenien una oportunitat d’humiliar una dona o rebaixar-la, l’aprofitaven al màxim. Em sembla que era perquè tots ells les desitjaven intensament, però no en podien abastar cap. Deixant de banda quan ho feien d’amagat, és clar. Cosa que també passava. Ai, Cyril, va dir coses terribles sobre mi aquell mati! I em va ferir. Si hagués pogut, m’hauria matat a coces, n’estic convençuda. I em va fer marxar de l’església davant de tota la parròquia i em va expulsar i em va convertir en una desgraciada, i jo només tenia setze anys i ni un cèntim a la butxaca.” (pàg. 699).

Els personatges de l’obra afectats pel furor catòlic es planyen de viure en un país, Irlanda, culturalment endarrerit per mor del jou mil·lenari d‘aquesta església; però el cas és que malauradament a espanya també en tenim un exemple semblant, malgrat el que puguen indicar les lleis liberals que s’han aprovat en les últimes dècades. Encara hi resta molt per avançar cap a una efectiva normalització del respecte social cap a la lliure decisió de sexe (quan hi ha conflicte), gènere, orientació sexual, estil de vida, etc. En aquest sentit, les religions institucionals –començant per les del llibre “revelat”: cristians, musulmans i jueus– hi són un obstacle ara per ara insalvable.

Bona lectura!

P.S.: Precisament ahir, 17 de maig, se celebrava la Diada Internacional Contra la LGTBIfòbia amb motiu de la despatologització de l’homosexualitat per part de l’Organització Mundial de la Salut el 17 de maig del 1990. Desitge que aquest apunt meu sobre el llibre d’en Boyne servisca per a incrementar la consciència sobre l’homofòbia i d’altres fòbies envers les diverses opcions de viure la sexualitat i el gènere en llibertat, fora de l’heteronormativat patriarcal que ens imposa el sistema socioeconòmic en què ens ha tocat viure, ajudat per la religió catòlica oficial i d’altres religions, que ens omplen de prejudicis patològics i injustos. Hem de lluitar per a garantir els drets LGTBI al món, amb lleis i pedagogies antidiscriminatòries i de defensa de la diversitat; perquè hem de ser conscients que, com a éssers socials que som, la nostra llibertat depèn de la llibertat de tothom. “Vacuna’t” contra l’LGTBIfòbia!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.