No confinem l’esperit crític: Cal revalorar i potenciar les feines essencials per a la vida.

Sota la preeminència de l’acumulació del capital, la vida sempre està sota amenaça, perquè no és més que un mitjà per a un fi: el benefici econòmic” (Amaia Pérez Orozco, “Aportaciones para un debate sobre el conflicto capital-vida”, Traficantes de sueños, 2014).

Aquestes setmanes de confinament per la pandèmia del COVID-19 estem veient als mitjans de “comunicació” i a les xarxes socials virtuals, entre anècdotes i “fake news”, prou elements per a la reflexió, com per exemple: la manca de material sanitari durant les primeres setmanes, l’excés de feina de molts metges i infermeres, de personal de cuina, de neteja i d’altres serveis dels hospitals (obligats a una solidaritat quasi heroica –pel risc que suposa per a la seua salut la manca d’EPIs–), la lloable col·laboració altruista de voluntàries per ajudar la gent gran, l’acaparament egoista i impulsiu de queviures, l’encariment desvergonyit d’EPIs i desinfectants, les decisions polítiques massa porugues (retards en l’aïllament de zones crítiques) o massa “a la valenta” (presència de l’exèrcit al carrer –sols per netejar?–, denúncies de casos de repressió exagerada), la pujada pueril del nacionalisme banal, l’actitud acuseta d’alguns veïns, les compres a l’engròs de material sanitari sense garanties per part de governs desorientats, les almoines públiques de grans defraudadors a la hisenda pública, la patronal oposant-se al tancament d’indústries no essencials en ple creixement de casos (fins que el nombre de morts ja era esfereïdor), la decisió de “grans” empresaris (amb grans beneficis) d’acollir-se als ERTOs perquè l’Estat (tots nosaltres) li pague la nòmina als seus treballadors (nacionalitzant les pèrdues), la difícil col·laboració de les institucions europees en aquest tràngol (menys UE i més CEE que mai)…

Prou material per aprendre com es captenim els homínids davant una greu i relativament imprevista amenaça per a la nostra vida, “empresonats” per l’Estat espanyol i pel sistema econòmic i social imperant. Supose que ara estarem en millor disposició per entendre què vol dir això de la reproducció de la vida en comptes de la reproducció del capital –la premisa bàsica de l’economia feminista. Voldria compartir-vos algunes de les lliçons que hi he aprés o repassat, una de les quals us vaig explicar en un apunt anterior (LA IMPORTÀNCIA CABDAL DE LA RECERCA CIENTÍFICA):

1) LES FEINES ESSENCIALS. La situació actual ens està fent valorar com cal activitats com la sanitat, l’agricultura, la ramaderia i la indústria alimentària en general, el transport i el comerç locals, les tasques de cuina i neteja, la cura de dependents i de gent gran, l’R+D de millora de la salut i la vida, l’educació i la cultura (necessàries per obtenir la saviesa que ens permet desenvolupar aquestes tasques essencials), la gestió de l’aigua potable, la generació d’energia, les telecomunicacions…; perquè són les més imprescindibles perquè la vida continue.

2) LES FEINES MÉS ESSENCIALS SÓN LES ASSIGNADES TRADICIONALMENT AL GÈNERE FEMENÍ. Aquestes setmanes ha restat ben palès que les feines realment essencials per a la cura i manteniment de la salut i la vida són en bona mesura portades a terme per dones i, malauradament, de forma poc remunerada i visible. En el sistema econòmic que ens imposen des de dalt, que primer de tot cerca guanys monetaris i poder –amb els quals ho compren i ho controlen tot– la cura de la vida resta en segon terme, tret de la minoria de privilegiats que reté aquest poder. Hauríem de valorar com cal una economia de les cures basada en el bé comú i no, com des de fa segles, al servei d’uns mascles egoistes –siguen de la classe dominada o dominant– que mai no en tenen prou. Encara avui, molta d’aquesta feina és assignada al gènere femení –sobretot en els nivells més subordinats– i sovint no és remunerada o no pas com caldria i força vegades massa precària i irregular, sobretot quan està a càrrec de dones migrades. Hem de saber que en la nostra imposada economia capitalista l’anomenat “estat del benestar” –ara en recessió– s’ha basat sempre en l’explotació de la natura, en l’espoli dels països del sud empobrit i en la invisibilització de les feines no remunerades i feminitzades. Espere que hàgem entès que les tasques familiars i laborals menystingudes per l’heteropatriarcat capitalista són les més imprescindibles per a la vida i que no hauria de continuar la seua invisibilitat i gratuïtat com fins ara, canviant el que calga, començant per revalorar les tasques familiars i laborals assignades al gènere femení i revisar els rols tradicionals de gènere. En aquest sentit, també hi resultaria de gran ajuda la implantació d’una Renda Bàsica de caràcter individual (no familiar).

3) LA UNIÓ EUROPEA QUE CONEIXEM ESTÀ AL SERVEI DEL CAPITAL I DELS CAPITALISTES, NO DELS CIUTADANS. Els retalls en la Sanitat dels darrers anys, que han implantat els diferents govern estatals i autonòmics, fonamentalment conservadors, però també els teòricament progressistes, seguint el dictat de la troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) al servei del gran capital, han influït significativament en la manca de mitjans humans i materials amb què s’han trobat els hospitals públics per fer front a la pandèmia. Ara mateix, alguns dels membres de la UE del nord més ric estan posant entrebancs a les ajudes econòmiques sol·licitades pels països del sud, més afectats per la crisi derivada del COVID-19, forçant-los a endeutar-se i escometre retallades socials una altra vegada. La mesura (ara ajornada durant uns mesos de gràcia) de prioritzar el pagament del deute de l’Estat per sobre de la satisfacció de les necessitats socials, que va imposar la UE arran de l’anterior crisi-estafa (basant-se en els principis de l’economia capitalista neoliberal), demostra que les institucions d’aquesta UE estan al servei dels mercaders i no pas dels ciutadans; una Europa del capital que hem de capgirar tant i tan aviat com puguem.

4) LA DESLOCALITZACIÓ A PAÏSOS LLUNYANS DE MOLTES ACTIVITATS PRODUCTIVES HA DESTRUÏT EL TEIXIT PRODUCTIU LOCAL I HA POSAT EN PERILL LA NOSTRA VIDA. Per si no hi havia prou amb l’expansió accelerada de la pandèmia del COVID-19, també el desabastiment de material de cures mèdiques necessaris per combatre-la, que hom estava portant sobretot d’Àsia, ha posat al descobert la fragilitat de l’actual sistema de globalització capitalista neoliberal, alhora que palesa com la destrucció del teixit productiu local, que s’ha deixat portar a terme les darreres dècades, no ha estat tan bona idea com deien. De fet, gràcies al talent creatiu que encara servem, en pocs dies estan eixint al nostre país tot d’iniciatives personals i empresarials per fer els estris de protecció i respiradors que necessitem, que seran realitat tan aviat com obtinguen l’homologació dels organismes oficials corresponents. Hem perdut massa vides per no tenir a punt projectes de recerca i empreses dedicades a produir material estratègic per a la vida. Tenim massa dependències i això no és bo. La sobirania per la qual lluitem els catalans de tots els punts cardinals i que passa per la independència d’un Estat imperialista i cavernari com l’espanyol, hauria d’assegurar-nos també l’autonomia de les activitats essencials en qualsevol moment, incloses les situacions d’emergència previsibles. Cal començar per reduir la dependència excessiva de proveïdors llunyans en productes i serveis bàsics per al manteniment i reproducció de la vida. Cal potenciar i valorar les feines essencials i de curt circuit econòmic o de proximitat. Hem de consumir productes locals sempre que puguem

5) LA IMPORTÀNCIA VITAL DELS SERVEIS PÚBLICS. Hem de saber que als contractes de les assegurances privades de salut s’exclou l’atenció als assegurats en cas d’epidèmia; tanmateix, just abans de començar l’estat d’alarma i pressionades per una situació sanitària al límit, que podria fer-los perdre clients i diners, finalment han accedit a col·laborar-hi; tot i que, en molts casos, han hagut de derivar pacients als hospitals públics, que són els que tenen més experiència i mitjans per a tractar aquest tipus de malalties. Ha quedat demostrada, doncs, la importància vital del servei públic de salut, i els hauria de caure la cara de vergonya als polítics que l’han atacat per tal de justificar que els seus “amiguets” s’endugueren una part del pastís, com han fet durant els darrers anys de crisi-estafa, tant els governs conservadors espanyols com catalans, ajudats per l’esmentada “troica”, que els permetia justificar-ho com a mandat europeu –una UE que, com hem vist abans, ja sabem a favor de qui està. Cal lluitar per aconseguir uns serveis públics de qualitat.

I ara els “entesos” en qüestions econòmiques capitalistes –amb l’FMI al capdavant– anuncien una nova crisi econòmica, pitjor que la de fa un segle. Siga pitjor o no, el que no hem de permetre és que, una vegada més, la paguem sobretot les classes socials més desafavorides. Perquè diners hi ha amb escreix als mercats mundials; però fora del control dels Estats, gràcies als polítics corruptes que ho permeten, amb o sense els nostres vots, mentre fan la viu-viu amb fastos, himnes i banderes. A cada crisi capitalista, els rics ho són cada vegada més a costa dels pobres. Ens deixarem entabanar una altra vegada?

Una altra economia és possible i depèn de nosaltres!

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.