No confinem l’esperit crític: La innecessària militarització de l’actual crisi sanitària. El comunicat del Centre Delàs.

Com a molts de nosaltres, també em preocupa bastant que un Estat fallit com l’espanyol d’ara, incapaç d’aturar el desenvolupament de l’actual pandèmia del COVID-19, com han fet altres estats-nació del seu entorn geogràfic i cultural, haja de recórrer a l’estament militar per tapar les seues vergonyes i, de retop, blanquejar la institució monàrquica, ara en hores baixes pel novell afer de corrupció que esguita clarament la família Borbó, el cap dinàstic de la qual és alhora comandant en cap de les forces armades; una anomalia més de la “sacrosanta” constitució de l’actual règim del 78, que ens feren empassar durant la deshonrosa “Transacció” del franquisme a la democràcia. Sembla que ens trobem davant una perillosa devaluació de la societat civil.

Hom no s’explica com a les rodes de premsa oficials, per actualitzar dades de l’actual pandèmia, els representants dels vertaders protagonistes i herois de la crisi: metges, sanitaris i equips de protecció civil –als quals mai agrairem prou la lloable tasca que estan portant a terme durant aquests angoixosos dies, sense disposar dels mitjans humans i materials suficients–, han deixat el protagonisme als alts càrrecs militars, que tan sols comanden un reduït percentatge d’efectius desplegats, respecte de la resta de personal civil que hi està intervenint. Es tracta de la UME (Unitat Militar d’Emergències), un cos creat fa pocs anys durant el govern de J.L.R. Zapatero (PsoE), que va agafar les funcions de Protecció Civil, quan no són aquestes les típiques d’una institució militar –que haurien de ser tan sols les de la seguretat exterior, no pas interior–; fent suposar un cert rentat d’imatge del cos militar davant la societat, en el sentit de donar-los una utilitat pràctica que no tenien –un fet en principi positiu–, però fent-los veure davant l’opinió pública com una institució també humanitària; una aparença allunyada de la seua orientació majoritària cap a la mestria en la lluita violenta, de vegades necessària, però inhumana al capdavall. Això no vol dir pas que no s’haja de valorar la seua tasca, que fa un bon paper en una crisi com aquesta, sinó que no hi és cabdal.

Trobe que en la recentralització i militarització de l’Estat que ha suposat la declaració de l’estat d’alarma, el ministeri de Defensa està agafant un protagonisme innecessari davant el de Sanitat i també el d’Interior –ja prou carregats d’autoritarisme. No em sembla adient  –i em produeix desagradables sensacions– que bona cosa de la informació, sobre la desastrosa situació que estem patint, haja de ser transmesa per persones d’uniforme, acostumades a l’adoctrinament i a l’”ordeno y mando”. Pense que la militarització de la informació pot produir una militarització de les consciències, un excés de disciplina, un perillós patriotisme, que potencia tot tipus de racismes i el “linxament” dels dissidents. Sembla que l’estat d’alarma dictat pel govern de l’Estat vulga amagar un estat d’excepció, cosa que ara no cal, tractant-se d’un problema sanitari amb seqüeles econòmiques i socials, no pas de terrorisme ni d’amenaça militar. De fet hem tingut notícies de casos de repressió desmesurada contra la població, així com de l’aplicació massa immoderada de l’anomenada “llei mordassa”, la qual va prometre derogar l’actual coalició suposadament d’esquerres, sobrepassada per uns esdeveniments que, com veiem dia rere dia, no pot o no sap –el “no vol” li ho suposem de bestreta– controlar. Una situació que afavoreix els maltractadors uniformats i desempara els ciutadans.

Precisament sobre aquesta qüestió el Centre Delàs d’Estudis per la Pau ha tret un comunicat públic, que trobe ben encertat i del qual voldria fer-me ressò ací.

Com diu a la seua web, El Centre d’Estudis per la Pau J.M. Delàs és una entitat independent d’anàlisi de pau, seguretat, defensa i armamentisme dedicada a realitzar investigació i incidència política i social sota un prisma de cultura de pau, sobre els efectes negatius del militarisme i els conflictes armats. Les seues principals línies de treball són el comerç d’armes, el finançament de la indústria d’armament, la despesa militar, les forces armades, la indústria militar, la R + D d’armes i les operacions militars a l’exterior. És un observatori sobre desarmament, comerç d’armes, conflictes armats i cultura de pau. Heus ací el seu comunicat del 20/03/2020 amb motiu de l’estat d’alarma decretat a l’Estat espanyol per la crisi del COVID-19:

<< Davant l’actual situació d’emergència causada per la pandèmia del coronavirus, donem tot el nostre suport a totes/tots les/els professionals que estan lluitant contra el COVID-19 i a totes aquelles persones que fan possible la continuïtat de les nostres vides. Així mateix, manifestem la nostra total oposició a qualsevol resposta securitària i militarista a l’actual situació.

La crisi del coronavirus és, sens dubte, una crisi de seguretat humana. Són les/els professionals de la sanitat, així com de serveis socials bàsics i d’investigació, les/els qui poden resoldre aquesta emergència i proveir-nos de protecció i seguretat. Situacions com aquesta només es poden afrontar amb sistemes públics d’atenció i cures de les persones, amb una gestió basada en constatacions científiques objectives i amb estructures que siguin, a la vegada, de coordinació global i d’actuació local.

No és aquesta la situació a l’Estat espanyol. La crisi de 2008 va donar ales a més polítiques neoliberals de fortes retallades i privatitzacions, amb greus conseqüències per al sistema públic de salut i altres pilars de l’estat del benestar que són garants de la seguretat humana. La gestió d’aquella crisi ha provocat, en gran mesura, la fragilitat amb la qual estem afrontant aquesta.

Les classes treballadores i els sectors més vulnerables van ser els grans perjudicats d’aquella crisi, i cal assegurar-nos que no torni a ser així.

Per la seva banda, el sector militar ha gaudit tradicionalment d’un tracte de favor en l’elaboració dels pressupostos de l’Estat, basat en el seu suposat rol de garant de la nostra seguretat. No obstant, amb la crisi del COVID-19 ha quedat comprovat novament que les capacitats militars res poden fer per frenar ni confrontar les vertaderes emergències que afecten la vida de les persones.

Si haguéssim emprat amb criteris de seguretat humana una petita part dels recursos destinats a la militarització i l’armamentisme durant l’última dècada (206.745 milions d’euros des de 2008), sens dubte actualment disposaríem d’un sistema públic de salut més robust i eficaç.

Més enllà de l’evident pèrdua del cost d’oportunitat de finançar amb els nostres impostos exèrcits i arsenals, volem també denunciar que les mesures decretades pel Govern de l’Estat espanyol atorguen a l’exèrcit, principalment a través de la “Unidad Militar de Emergencias”, un paper destacat en la gestió de la crisi. L’UME només compta amb una reduïda assignació específica dins el pressupost del Ministeri de Defensa, que el 2018 va ser de 31 milions (un 0,32% dels 10.200 milions de despesa de Defensa), fet pel qual aquestes actuacions semblen més respondre a un rentat de cara i a una manera de legitimar les FF.AA. A més, la seva tasca hauria de ser duta a terme per cossos de protecció civil, que estan especialitzats en aquestes feines però que disposen de plantilles i recursos molt mes modestos.

Per la seva banda, el desplegament de tropes del “Ejército del Aire y de Infantería” (2.600 soldats el 19 de març) és encara més preocupant. La presència de l’UME i de militars armats als carrers representa una militarització de la vida pública que podria ser el precedent de futures mesures repressores que hem de rebutjar i condemnar fermament.

Considerem per tant fonamental el paper de la societat civil en l’oposició d’aquestes polítiques. La gestió postcrisi serà igualment rellevant, donat que hem d’evitar, com sovint ha passat, que es normalitzi allò que ha de tenir un caràcter excepcional i que es consolidin retallades de drets i llibertats i una precarització de les condicions de vida, que afecten amb major virulència els sectors més vulnerables de la nostra societat. Aquesta vegada, pel contrari, hem de dotar de recursos als sectors que veritablement proveeixen de seguretat les persones, com són la sanitat, l’educació, el treball o la investigació. L’actual experiència ha de servir per fer evident la necessitat de lluitar per un sistema que garanteixi drets i llibertats i uns serveis públics universals i de qualitat, amb criteris de sostenibilitat ambiental, que posi la vida al centre i deixi l’ànim de lucre a un costat.

Demanem, per tant, que davant una crisi provocada per un virus que no entén de fronteres, es prenguin mesures per a la salut pública i s’utilitzin exclusivament mecanismes de protecció civil i humanitària, enlloc de recórrer a mesures de vigilància, control de persones i seguretat militaritzada, que són precisament les utilitzades a les nostres fronteres.

La nostra seguretat i protecció no es poden continuar gestionant amb estructures militaritzades que el que pretenen és defensar els suposats interessos dels estats-nació i les seves fronteres. Perquè les grans crisis del segle XXI no entendran de fronteres. Per fer front a una pandèmia com la del COVID-19 calen més recursos sanitaris, no una major militarització. Canviem el paradigma de seguretat nacional per un de seguretat humana, que serà sens dubte més eficaç, just i sostenible.>>

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.