Un Fuster de ficció vist per deu escriptores. Descobrir un Joan Fuster més proper.

A la fi he llegit el llibre la lectura del qual vaig haver d’ajornar fa un parell o tres d’anys. I això em va saber greu, tractant-se d’una colla d’escriptores i d’un personatge que és un dels meus autors favorits. He de reconèixer que ha estat el company Albert qui me’n va fer recordar el deute, durant la proppassada Fira de Nadal de l’Ateneu de Bétera, de la qual ell n’és l’ànima i el llibreter de facto –moltes gràcies i per molts anys! Es tracta de “La improbable vida de Joan Fuster”, a cura de Raquel Ricart i editada per Tres i Quatre en 2017.

Un llibre de relats breus al voltant de la figura d’en Joan Fuster, que es va compondre ex professo –per encàrrec– per al 25è aniversari del seu traspàs. Un recull d’una desena de relats escrits per dones al voltant del nostre maître à penser, que hi surt com a personatge, principal o secundari. Us avance que la temàtica, tot i no ser gaire profunda, m’ha fet el pes i m’ha suposat tot un gaudi intel·lectual i estètic, com albirava de bell antuvi, tractant-se d’un protagonista favorit i d’una autoria femenina. Cal remarcar que es tracta d’una obra de ficció i com a tal ha de ser considerada; tanmateix, a més del Fuster que coneixem, les autores més agosarades de la colla ens hi han permès descobrir un altre de més humà, més proper, i m’han fet estimar-lo encara més.

Els qui coneixien Fuster de prop deien que era un home seriós, reservat, tristoi i poc procliu a les amistats femenines; en això darrer, l’obra trenca part d’aquesta imatge fent-lo relacionar a bastament amb dones. Per altra banda, alguns relats del recull poden considerar-se més aviat impertinents –i són per a mi els més interessants, en la línia de la declarada irreverència fusteriana–, on se’ns fa més entenedor el per què de les afinitats quasi exclusivament masculines de l’escriptor de Sueca.

Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava! […]

No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria. […]

Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia. […]

Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’intentava noms i altres carícies. […]

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.[…]

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?[…]”

Aquest Fuster, tocat d’amor i creador de tan bells poemes –com ara aquest “Criatura dolcíssima”, un extracte del qual he transcrit abans–, ens ajuda a entendre –potser per la impossibilitat de seguir el camí que l’heteronormativitat vigent li assignava com a home— la seua rebel·lia, el seu escepticisme, la seua ironia, el seu esperit crític amb el sistema imperant, franquista per ser més exactes. L’opressió sexual el podria haver ofegat fins a l’extrem de no poder empassar-se qualsevol altra opressió; sobretot la cultural, amb la llengua materna folkloritzada i minimitzada; però també la política, amb una dictadura feixista, nacionalcatòlica, assassina i inclement; i d’ací també la seua necessitat peremptòria de treballar, en la mesura del seu abast, per una política alliberadora, especialment des del punt de vista nacional català/ valencià, però també del de les classes i els col·lectius més desafavorits (“El País Valencià serà d’esquerres o no serà”, deia). Un cas que, mutatis mutandis, seria prou proper al meu.

Quant al contingut de l’obra, hi trobarem (l’ordre de citació n’és el del pròleg):

Esperança Camps, cercant la inspiració que no troba per l’encàrrec, tot conversant amb l’il·lustre personatge; suposada conversa que finalment en serà l’argument: “He parlat amb vós, mestre”.

Núria Cadenes, mostrant, amb el seu estil particular, la ignomínia del feixisme que s’hagué d’empassar Fuster quan estudiava al cap i casal: “La temptació del claustre”.

Maria Jesús Volta, exposant la relació del mestre amb una jove del seu poble –assenyat ell, arrauxada ella–, posant magníficament en valor els llibres que ens ajuden a comprendre i a gaudir la vida, a créixer-hi, a unir diverses visions d’estima per la terra: “Creu-me, jove”.

Elvira Cambrils, situant el personatge a la seua casa de Sueca, rebent atentament una estudiant de Filosofia i Lletres poc aplicada, enviada pel seu professor i amic seu, per fer-li cinc cèntims sobre la història d’aquesta disciplina, desmuntant-li magníficament el dogmatisme encara imperant, relativitzant el concepte de veritat que pretenen mostrar-nos alguns filòsofs llegendaris: “La Leica”.

Lliris Picó, ensenyant un jove Fuster fent un passeig turístic per l’Alacant dels anys 50 del segle passat, guiat per una jove periodista que li va descobrint la bellesa que amaguen els seus carrers i els llocs on gaudir dels plaers de la gola, i que se sent fatalment seduïda pel personatge, amb el qual se sent lluny d’aquell masclisme ofegador de l’època; una atracció que esdevé, però, un amor impossible per vida: “L’afer Fuster”.

Teresa Broseta, presentant-nos una altra jove periodista admiradora del mestre, que maldarà per entrevistar-lo per a una petita ràdio llibertària en una coneguda cafeteria de València, sense aconseguir-ho, però: perquè ho entrebancaran uns imprevistos plaents en què es veuen ficats ella i l’escriptor, cadascú pel seu costat. Un relat carregat de bon humor amb Fuster de secundari: “Els plaers imprevistos”.

Isabel Canet, centrant-se en la vida d’una dona casada, que ha de treballar a contracor en la carnisseria de la família del marit i que l’amistat fortuïta amb el mestre i client la fa reprendre la carrera de magisteri, una decisió causada per la vocació que hi sentia i pel desesper en què hi sobrevivia: “Causar-se d’esperar”.

Carme Manuel, fent el relat més oníric i surrealista de tots, amb un Fuster –el Solitari– que va al paradís, compartint l’estada amb tot de personatges fantàsticament estranys: “Les Adoptives”.

Mercè Climent, desvelant amb força encert –basant-se en un conegut poema del mestre– un Fuster ja vell que recorda un amor de joventut, en una carta no tramesa que li adreça al jove, evocant aquell breu goig del passat i el llarg dolor que va suposar aquella pèrdua, per mor de la seua covardia; un record dolç i amarg alhora: “Criatura dolcíssima”.

I Raquel Ricart, la meua admirada curadora del recull, insistint en la tendresa i la covardia ben humanes del mestre, en rebutjar l’estima d’un xic jove, el qual fa per trobar l’escriptora i entregar-li la carta inèdita d’un Fuster on aquest dubta de la sinceritat de l’amant i li expressa el seu torbament i la por de fer cas del seus sentiments. Una important revelació o invenció –hi dubta l’autora– per comprendre millor el mestre de Sueca: “Una brutta figura”.

Un Fuster amerat de por de viure; una por que ve d’antic, encomanada per una societat malalta, esclavitzada per la religió cristiana, que prohibeix desitjar qualsevol cos i condemna les relacions no heteronormatives, que omple les ments de “merda”: de pecats i culpes; més encara si vius en un poble, exposat a la vista de tothom, com el nostre Fuster. S’entén millor que fos un escriptor solitari, beguder i agitador cultural, amb una obra excessivament masculina. Com diu Raquel Ricart, li hauria fet bé tenir amigues, per compartir el seus sentiments més íntims, la seua dissimulada tendresa.

Moltes gràcies, colla, i bona lectura!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.