Eureka!

El bloc d'en Quim Bosch

14 de febrer de 2012
0 comentaris

Microones (Take, 6/15)

Després d’aquesta trobada en Take s’entretenia a comptar els protons de tots els àtoms que es trobava i mirava quin nom hi havia al requadre de la taula periòdica que li tocava. Però de mica en mica el viatge s’estava tornant molt avorrit.

A mida que s’havia anat allunyant de la supernova l’espai estava cada cop més desert i costava més trobar-hi alguna partícula. Quedaven ja molt llunyans aquells primers moments quan en Take s’havia quedat astorat en veure’s enmig de milions i milions de fotons i de partícules que sortien de la supernova gairebé tots alhora. Tothom havia anat fent camí pel seu compte, i en Take s’havia quedat gairebé sol. Només de tant en tant es creuava amb algú que venia ves a saber d’on. Potser d’alguna supernova, qui sap…

Ara era molt estrany que es trobés amb alguna partícula que hagués estat amb ell a la supernova. Però en canvi hi havia una mena de fotons que, tot i no ser gaires, es trobava per tot arreu. I se’n trobava tants ara com quan va sortir de la supernova. El més curiós, però, és que no venien de cap lloc en concret; venien de tot arreu! Com que eren fotons, el primer que va fer en Take va ser fixar-se en quanta energia tenien: no pas gaire, però tots la mateixa.

Tot plegat era ben misteriós, ¿d’on venien tots aquells fotons? No podien venir de cap supernova perquè no venien de cap direcció en concret. Això era el que més el desconcertava perquè volia dir que venien de molts llocs a la vegada. I ¿com és que tots eren gairebé iguals? La temptació era massa forta per resistir-se a preguntar-ho:

– Bon dia, companys! Em dic Take i sóc un raig gamma. Quina mena de fotons sou vosaltres?

– Nosaltres som microones!

Microones! Com els que fem servir els humans per descongelar menjar i cuinar. És ben curiós, a la Terra hem hagut d’inventar un aparell per produir microones, i en canvi en Take ha vist que a l’espai que hi ha entre les estrelles n’està ple. És clar que a la Terra tampoc hi tenim gaires rajos gamma i en canvi a les supernoves són la cosa més normal del món… En Take volia saber-ne més coses.

– Escolteu, jo vinc d’una supernova, i vosaltres?

– Nosaltres d’una gran explosió que hi va haver fa molt de temps.

– De la meva supernova ja fa uns quants anys…

– Doncs de la nostra explosió encara fa més temps. Ens creuries si et diem que fa catorze mil milions d’anys?

No va saber què contestar. Primer va pensar que li volien prendre el pèl, però a hores d’ara ja havia vist tantes coses estranyes que no venia d’una. Va fer les mateixes preguntes a tots els fotons que es trobava, i tots li van explicar la mateixa història. Al final, és clar, es va creure això que li explicaven sobre una gran explosió de la que aquests fotons microones n’eren el resò.

I així van passar no se sap quants anys, o potser fins i tot segles o mil·lenis durant els quals en Take es va avorrir molt. Pràcticament la única companyia que tenia eren aquests misteriosos microones. Només de tant en tant es creuava amb algun electró que anava per lliure o amb algun àtom que buscava electrons per completar la seva col·lecció.

(continuarà)


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.