Com esdevenir un desinformador. 25 tàctiques de desinformació.

La informació és poder i això fa que la seua manipulació siga un tema clau que, per bé que alguns companys d’aquests blogs i jo mateix l’hem tractat abans, paga la pena de fer-hi insistència una i altra vegada. L’estratègia dels qui retenen el poder és que la veritat no la sàpiga ningú o gairebé ningú i per aconseguir-ho empren tot tipus de tàctiques desinformatives per fer-nos caure al seu parany, a les quals col·laboren de grat o per força (per guanyar-se les garrofes, tot bandejant l’ètica) els professionals del ram (esdevenint uns desinformadors).

Fa temps que a la xarxa d’Internet circulen unes anomenades “25 regles de la desinformació”, l’autor de les quals es l’estatunidenc H. Michael Sweeney, autor entre d’altres del llibre “Vint-i-cinc maneres d’amagar la veritat: les regles de la desinformació (inclou els 8 trets d’un desinformador)”, que al seu torn es basava en unes altres “13 tècniques per amagar la veritat” d’un tal David Martin. Regles, tècniques o tàctiques que no són tan sols una elaboració teòrica; sinó que, malauradament, aquestes 25 regles les podem trobar ben vives ara mateix arreu dels debats polítics, dels programes de ràdio i televisió, de les publicacions periòdiques digitals o en paper, o de qualsevol mitjà d’(in)comunicació, dels comentaris dels blogs, etc. Ara us les presentaré traduïdes al nostre idioma [tot i que hi he omès els exemples per la seua extensió]. Espere que ens siguen útils per a desenvolupar millor el necessari esperit crític; perquè com diu l’autor: “La veritat no pot viure amb una dieta de secrets, marcint-se entre mentides enredades. La llibertat no pot viure amb una dieta de mentides, entregant-se al vel de l’opressió. L’esperit humà no pot viure amb una dieta d’opressió, esdevenint subordinat a la voluntat del mal. […] Per tant, tinguem la veritat i la llibertat que requereixen els nostres esperits… o morirem buscant aquestes coses; perquè sense, de ben segur que acabarem en un món dolent.”

1. Tapeu o negueu la premissa major. Es tracta de que ningú no escolte res d’allò moralment dolent que voleu amagar, que no en veja res, que no se’n parle res. Independentment del que sapigueu, no ho ventileu ni hi discutiu, sobretot si sou una figura pública, un informador de notícies, etc. Allò del que no s’ha informat, no existeix i mai no hi haureu de tractar.

2. Esdevingueu incrèdul i indignat. Eviteu discutir els problemes clau i, en canvi, centreu-vos en qüestions laterals que es puguen emprar per mostrar el tema de forma que permeta criticar algun grup o qüestió considerats com a “sagrats”. Això també es coneix com el joc del “Com t’atreveixes!”.

3. Inventeu traficants de rumors. Eviteu discutir dels temes que voleu tapar, descrivint tots els càrrecs acusatoris, independentment de l’escenari o l’evidència, com a simples rumors i acusacions fora mida. També poden funcionar altres termes despectius mútuament excloents de la veritat. Aquest mètode funciona especialment bé amb una premsa amansida, perquè l’única manera que el públic té de conèixer els fets és a mitjançant aquests “rumors discutibles”. I millor si ho podeu associar amb rumors d’Internet, fent veure que es tracta de teories conspiranoiques sense cap base.

4. Feu servir la “fal·làcia de l’espantaocells”. Cerqueu o creeu un element semblant a l’argument del vostre adversari que us permeta vèncer-lo fàcilment, en fer que sembleu bo i l’altre es veja dolent. O bé inventeu un problema que podeu suposar de manera segura que existeix –en funció de la vostra interpretació dels arguments o de la situació de l’opositor–, o bé aprofiteu l’aspecte més feble de la seua argumentació, portant la discussió cap a aquest punt. Amplifiqueu la seua importància de manera que aquests arguments, reals o inventats, semblen desacreditar tots els càrrecs que us facen; evitant, així, la discussió sobre els problemes reals [podeu veure’n exemples a la Viquipèdia en “home de palla”].

5. Distraieu el vostres opositors amb insults i escarnis. Això també es coneix com l’atac primari al pla del missatger, tot i que altres mètodes també es qualifiquen com a variants d’aquest. Associeu els vostres contrincants amb títols impopulars, com ara “bojos”, “dretans”, “liberals”, “esquerrans”, “terroristes”, “conspiranoics”, “radicals”, “militaristes”, “racistes”, “fonamentalistes”, “pervertits sexuals”, etc. Això farà que altres se n’allunyen per por a ser etiquetats igual i haver d’acarar més problemes.

6. Colpegeu i pegueu a córrer. En qualsevol fòrum públic, realitzeu un breu atac al rival o a la posició del rival i, a continuació, fugiu abans que hom puga donar una resposta o simplement ignoreu qualsevol resposta. Això funciona molt bé en entorns d’Internet i de cartes al director, en què es pot donar un flux constant de noves identitats sense haver d’explicar raonaments crítics. Senzillament hi feu una acusació o un altre atac, sense discutir qüestions de fons ni responent altres comentaris, cosa que significaria dignificar el punt de vista de l’opositor.

7. Qüestioneu-ne els motius. Retorceu o amplifiqueu qualsevol fet que puga fer suposar que el vostre opositor opera sota una agenda personal oculta o d’un altre biaix. Això evitarà haver de discutir certs temes i obligarà l’acusador a posar-se a la defensiva.

8. Invoqueu autoritat. Reclameu-vos o associeu-vos amb alguna autoritat i presenteu el vostre argument amb prou “argot” i “minuciositat” per il·lustrar que sou “aquell que sap”, i senzillament digueu que no és així com diu l’altre, sense discutir qüestions ni demostrar concretament per què ni citar-hi fonts.

9. Feu-vos-hi l’orni. No importa quina evidència o argument lògic s’hi oferesca, eviteu discutir certs temes deslegitimant-los, encara que tinguen credibilitat, tinguen sentit, aporten cap prova, continguen o facen una puntualització, tinguen lògica o recolzen conclusions. Barregeu-ho bé per obtenir el màxim efecte.

10. Associeu els vostres opositors amb notícies o acusacions passades. Es tracta d’una tàctica derivada de la “fal·làcia de l’espantaocells”. Normalment, en qualsevol assumpte a gran escala o d’alta visibilitat, algú presentarà càrrecs ben aviat, davant els quals es podrà fer-hi front abans d’hora. Quan es puga preveure, tingueu a punt una sortida tipus “home de palla” com a part dels plans inicials de contingència [feu que el vostre equip prepare una acusació als vostres opositors i filtreu-la als mitjans abans d’un esdeveniment en el qual hi pugueu ser qüestionat]. Els càrrecs posteriors, independentment de la validesa o del nou terreny descobert, solen associar-se amb la càrrega original i acostumen a ser desestimats, perquè simplement es tracta d’una revisió dels primers, sense necessitat d’abordar-los, sobretot si l’opositor està implicat en la font original.

11. Feu confessions falses. En relació amb una qüestió o un element menor dels fets, prengueu la “iniciativa” i “confesseu” amb “responsabilitat i candor” que, vist retrospectivament, es va cometre un error innocent; però que els vostres opositors han aprofitat l’avinentesa per exagerar-ho tot i parlar de criminalitats majors, que, “senzillament no han estat així”. Altres poden reforçar-ho en nom vostre més endavant. Si ho feu correctament, això pot portar-vos simpatia i respecte per “netejar-vos” i “apoderar-vos” dels vostres errors sense haver d’abordar problemes més greus.

12. lnventeu enigmes que no tinguen solució. Basant-se en la trama general dels esdeveniments que envolten el delicte i la multitud de jugadors i esdeveniments, pinteu tota la qüestió com una massa complexa difícil de resoldre. Això farà que els que la segueixen comencen a perdre-hi l’interès ràpidament i no s’hagen d’abordar els problemes reals.

13. Empreu la lògica d’Alícia al país de les meravelles. Eviteu la discussió dels temes que us resulten incòmodes, raonant cap enrere amb una aparent lògica deductiva, de manera que us abstingueu d’emprar fets materials actuals [emprant regressions i digressions].

14. Demaneu solucions completes. Eviteu els problemes requerint als opositors que resolguen el delicte [o l’assumpte en qüestió] completament [perquè, si no es fa així, tot el que s’hi tracte seran suposicions]; una tàctica que treballa millor conjuntament amb la nº 10.

15. Encaixeu els fets en conclusions alternatives. Això requereix un pensament creatiu, tret que el delicte es planifique amb previsió d’aquestes conclusions alternatives.

16. Feu desaparèixer evidències i testimonis. El que no existeix, no compta, i no haureu de resoldre el problema.

17. Canvieu el tema de discussió. En relació amb alguna de les tàctiques citades ací, trobeu la manera de desviar la discussió central mitjançant comentaris corrosius o controvertits, amb l’objectiu de dirigir l’atenció cap a un tema nou i més manejable. Això funciona especialment bé amb companys que poden “discutir” amb vosaltres sobre el nou tema i polaritzar així l’àmbit de la discussió per tal d’evitar temes més claus.

18. “Emocionalitzeu i antagonitzeu”/”traieu de polleguera” els vostres adversaris. Si no podeu fer res més, esbronqueu i feu befa dels vostres adversaris, per portar-los a respostes emocionals que solen fer-los semblar ximples i excessivament apassionats, i, en general, que el seu material semble una mica menys coherent [empènyer-los a “perdre els papers”]. No només evitareu discutir sobre el problema en primera instància, sinó que, fins i tot si la resposta emocional el tracta, podreu evitar-lo encara més si us enfoqueu a dir com de “sensibles són a la crítica”.

19. Ignoreu les proves presentades i exigiu-ne d’impossibles. Aquesta és potser una variant de la tàctica de “fer-se l’orni”. Independentment de quin material puga presentar un opositor en els fòrums públics, reclameu-li’n un altre d’irrellevant i exigiu-li proves que siguen massa difícils d’obtenir (poden existir, però que no estiguen al seu abast, o pot ser quelcom que es coneix, però que ha estat destruït o retingut amb seguretat, com ara l’arma d’un assassinat). Per evitar del tot haver de discutir certs temes, pot caldre que negueu categòricament i critiqueu els mitjans de comunicació o els llibres com a fonts vàlides, que negueu que els testimonis siguin acceptables o fins i tot que les declaracions del govern o d’altres autoritats tinguen cap significat o rellevància.

20. Presenteu proves falses. Sempre que siga possible, introduïu fets o pistes noves dissenyades i fabricades per a entrar en conflicte amb les presentades pels opositors, com a eines útils per neutralitzar els problemes més delicats o impedir-ne la seua resolució. Això funciona millor quan el delicte fou dissenyat amb contingències per a aquest propòsit, i els fets reals no es poden separar fàcilment dels fabricats per vosaltres.

21. Apel·leu a un Gran Jurat, Fiscal Especial o qualsevol altre cos investigador habilitat. Subvertiu el procés al vostre benefici i neutralitzeu eficaçment tot el material sensible sense obrir una discussió. Un colp convocats, cal que les proves i el testimoni siguen secrets, gestionant-ho adequadament. Per exemple, si sou propers al fiscal, això us podrà assegurar que el Gran Jurat no tindrà proves útils i que aquestes no estaran disponibles per als investigadors posteriors. Una vegada que s’aconseguesca un veredicte favorable (normalment, aquesta tècnica s’aplica per declarar innocent el culpable; però també es pot emprar per obtenir càrrecs quan es busca inculpar una víctima), l’assumpte es podrà considerar oficialment tancat.

22. Fabriqueu una nova veritat. Munteu el vostre propi grup d’experts, autors, líders, etc., que influesca en els ja existents i estiguen disposats a forjar un nou “terreny de joc”, mitjançant investigacions científiques, prospectives socials o testimonis que concloguen favorablement als vostres interesos. D’aquesta manera, si realment haveu d’abordar els problemes, podeu fer-ho amb autoritat.

23. Engegueu grans esdeveniments distractors. Si la tàctica anterior sembla no funcionar bé per distraure l’atenció cap a temes que considereu delicats o per evitar la cobertura mediàtica no desitjada d’esdeveniments imparables, com ara un judici, genereu notícies de gran abast (o tracteu-les com a tals) per distraure la gent.

24. Silencieu els vostres crítics. Si els mètodes anteriors no triomfen, considereu la possibilitat de traure els opositors de la circulació, mitjançant alguna solució definitiva que elimine completament la necessitat de resoldre els problemes. Això es pot produir per la seua mort, el seu arrest i detenció, un suborn, un xantatge o la destrucció de la seua reputació mitjançant la divulgació d’informació, o, senzillament, per una intimidació escaient, amb el xantatge o d’altres amenaces.

25. Feu-vos-en fonedís. Si sou un titular clau dels secrets o si us trobeu prou il·luminat i creieu que l’ambient s’està escalfant massa, per evitar més problemes, “prengueu el vol/ toqueu el dos d’on s’està cuinant l’assumpte”.

Fora millor posar-ne exemples, però de ben segur que no ens en faltaran si ens fixem en el nostre voltant: a casa, a la feina, a la vida social, a la política, a la justícia, als mitjans de difusió de notícies. Ausades ma vida que n’hem hagut de sentir en els darrers temps! En les actuacions impresentables de les institucions d’aquest Estat deshonrat i dels partits imperialistes que el defensen contra el nostre dret a decidir; mentides fidelment i vergonyosament transmeses pels mitjans del règim del 78 –gairebé tots els que hi ha– en els seus al·legats desinformatius. Potser, a l’any que enceta la vintena del segle XXI, ja va sent hora de fer-ne dieta estricta, de deixar d’alimentar (enverinar) el nostre esperit amb aquests tipus de mitjans. Ep!, ni tan sols “picar-ne” entre hores!

Inspirat en una frase semblant d’en Mark Twain, diria que aquest món mediàtic és tan refotudament fals que, si el nostre pensament es trobàs del costat de la majoria, hauríem de fer-nos-ho mirar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.