Martí Domínguez: cal anar alerta per a no deixar-se arrossegar per l’esperit del temps.

Quan una idea fructifica en la teua ment et fa insensible a les conseqüències, i vius infatuat que aquell és un camí que cal recórrer, perquè les grans gestes reclamen grans sacrificis.” (“L’esperit del temps”, Martí Domínguez, Proa, 2019, pàg. 99.)

Estem veient com contínuament moren migrants subsaharians a la nostra mar –un “mare nostrum” esdevingut “mare mortum”— perquè els hi estem negant l’auxili en base a criteris ideològics o polítics, incomplint les normes humanitàries més bàsiques. Estem veient com els nostres Estats neguen l’acollida als milers de refugiats que fugen de les guerres on aquests mateixos Estats intervenen, directament o indirecta.

Estem veient com els qui treuen profit econòmic d’aquest règim del 78, que ha amagat el crims del franquisme, fan tot el possible per perpetuar-se en el poder, evitant canvis fins i tot lògics i naturals, emprant la mentida, fomentant la divisió entre comunitats, alimentant la bèstia que portem a dins, ensinistrant-nos en un reaccionarisme, en un nacionalisme espanyol excloent que pot acabar malament. A això s’afegeix l’augment del recolzament a opcions polítiques de dreta extrema per una massa de gent precaritzada que el neoliberalisme ha deixat fora del sistema i que no veuen, amb raó, defensada la seua situació pels partits polítics suposadament d’esquerra. Si les científics i intel·lectuals, que se suposa disposen de preparació adient, callen i defugen el compromís social amb els més desafavorits i no s’impliquen en la denúncia de la immoral situació política, econòmica i social en què vivim, o, encara pitjor, ho fan a favor de l’statu quo, tenim “mala peça al teler”.

I això és el que observe en general als mitjans de desinformació i intoxicació que se’ns imposen a l’Estat espanyol. M’astore quan veig a persones teòricament cultes arribar a aquest nivell d’obnubilació i manca d’ètica, que ratlla en la insensatesa i que pot portar a un desastre col·lectiu, a una crisi convivencial entre cultures veïnes. S’endevina la influència de l’ambient familiar, de la pressió social atiada pels mitjans de propaganda, que et fa venir por si “no ixes a la foto del grup”, terror si t’assenyalen o et refusen com a dissident; mentre que et dóna tot d’avantatges econòmics i socials si piques de mans els líders i tertulians a sou del poder. Es tracta d’una societat feixistitzant que ens mena a comportar-nos com a animals dins d’un ramat o, encara pitjor, a “ser més papistes que el papa” i defensar a capa i espasa els qui ens oprimeixen i enganyen. Cal tenir en compte que en una societat jerarquitzada com la nostra, és a dir, no gens democràtica, és força difícil lluitar contra la immoralitat i la corrupció. Qualsevol de nosaltres que hem fet feina en alguna empresa o institució ho sabem de primera mà: la lloada llibertat d’empresa no significa que hi haja llibertat a les empreses, sinó tan sols i amb matisos per als amos.

En una època en què el feixisme més o menys disfressat sembla revifar a la vella Europa i encara més a l’Estat espanyol, atiat fins i tot per polítics teòricament d’esquerra, trobe d’allò més avinent la lectura de la darrera novel·la d’en Martí Domínguez, biòleg i periodista, un dels meus autors de capçalera, perquè a les seues obres uneix qualitat literària amb ciència i compromís ètic, ciència i consciència; obra en què ens ofereix un exemple de com la comunitat científica de cultura alemanya va fonamentar els principis de la política racial i d’extermini del nazisme, de com la “llavor del mal” pot arrelar en una ment científica; una monstruositat que es pot repetir amb altres formes en qualsevol moment; com de fet estem albirant a hores d’ara. Com diu l’autor, la cultura és una closca que ens protegeix de la barbàrie, però és massa prima i, més fàcilment del que ens pensem, ens ix l’animal homínid que som, el que controla el nostre cervell profund, l’anomenat cervell reptilià.

L’esperit del temps” està basada en fets reals –dels quals molts de nosaltres n’hem sentit parlar alguna vegada–, i recrea escenes terribles, escomeses en nom d’una ideologia execrable, una bogeria col·lectiva que predica la neteja ètnica, el genocidi a sang freda de persones i cultures considerades inferiors –i el saqueig dels seus bens–, en base a que “embrutaven” o afeblien una de considerada superior. Assassinats dirigits per uns bojos il·luminats, que havien aconseguit encomanar la seua vesània a bona part de la societat mitjançant la propaganda i la violència, emprant en la seua justificació opinions de científics i intel·lectuals afins a aquestes pràctiques eugenèsiques perverses, radicals i sanguinàries. Inclement però profundament humana, l’obra se centra en les memòries d’un d’aquests científics nazis, que cap als anys setanta va rebre un premi Nobel. L’ambient familiar i el social en què aquest es va educar el van empènyer a creure-hi i a participar-hi activament. Aquest “esperit del temps” que li tocà viure el portà a posar la seua recerca al servei de la ideologia política dominant, en una Alemanya humiliada després de perdre la Gran Guerra el 1918. Un esperit amerat de ressentiment, que va esclatar en una altra guerra encara més destructora que l’anterior. Una vegada més, el dissortat monstre de la guerra, atiat pel supremacisme i el masclisme més pregons, cíclicament s’esforça a no deixar-nos mai. La part bona de tanta brutalitat és la tornada moral que amera tot el llibre: que hem de restar ben amatents a no deixar-nos arrossegar per aquest tipus d’esperit del temps, com el que ens aguaita ara i ací. Cal fer-hi front, perquè en això ens va la vida i no en tenim altra.

A la contraportada del llibre hom fa un resum ben aclaridor del que s’hi tracta: L’esperit del temps va fer que un metge austríac s’interessés pel desenvolupament de les teories darwinistes. L’esperit del temps va fer que pensés a aplicar els estudis sobre el comportament animal al progrés de l’espècie humana. L’esperit del temps va fer que posés les seves investigacions al servei d’una política. L’esperit del temps el va convertir en un puntal de les teories que fonamentaven les pràctiques nazis. L’esperit del temps el va situar en el front de l’Est en la guerra contra els russos. L’esperit del temps no va impedir que a principis dels setanta aquest científic nazi rebés el Premi Nobel de Medicina. Una novel·la que reflexiona sobre les foscors més inquietants de la naturalesa humana.

Heus ací una petita tria de frases del llibre (els subratllats són meus):

(Pàgs. 230-231) “Ara que mire amb perspectiva aquells anys entenc millor els processos cognitius que varen permetre aquella hipnosi col·lectiva. La humiliació del Tractat de Versalles, l’arribada d’un líder que ens assegurava que el destí era nostre, el control dels mitjans de comunicació, l’erosió sistemàtica d’altres vies espirituals de transcendència (en què creure, si no en el Führer) i, finalment, la necessitat de fer el cor fort davant l’adversitat i que les males notícies no eren així, i que si ho semblava eren pura propaganda jueva de la qual no s’havia de fer cabal, tot allò va abocar el nostre poble cap a l’abisme. Una mena de gran secta enlluernada per unes promeses que, en el fons, no ens semblaven tan extravagants (per què tots els bons alemanys no hauríem de tenir dret a una finca de setanta hectàrees?). Ens creiem amb dret a tot i a exigir l’usdefruit de tot: els grans èxits de la nostra pàtria així ho demostraven, i el fracàs de la Gran Guerra havia estat conseqüència de la nostra grandesa i de la traïció vil dels plutòcrates jueus.”

(Pàgs. 312-313) “– Pare, anem de poble en poble, i fem vindre els nens i adolescents a la plaça. Diem que és per a una inspecció de salut, per a una vacunació, o el que siga. Prenem nota dels que ens semblen més aris, i on viuen, i dies després tornem amb un camió i un mot de les SS i els raptem a punta de pistola. A aquests nois i noies furtats els sotmetem després a na profunda inspecció psicomorfològica per tal de veure si són germanitzables, una feina que pot durar tres setmanes, de vegades un mes. Els millors, els més purs, els que parlen una mica d’alemany, els enviem a Alemanya, a una família d’acollida i amb un nom nou. Els altres, els que són menys purs, o més conflictius, els donem en adopció als nous grangers colons arribats a Polònia, després d’haver expulsat els seus legítims propietaris. I els que no són germanitzables, siga perquè són massa eslaus o perquè tenen algun defecte, encara que siga menor, els enviem a camps de concentració, on més prompte que tard els acaben gasejant i cremant als forns, construïts amb aquest objectiu. Aquestes coses fem, pare! Nosaltres, els orgullosos hereus de Goethe i Schiller!

(Pàgs. 373-374) “En aquell moment, no vaig pensar en irreparabilitat de les ferides que estava causant a l’enemic, ni encara menys que aquella gent tenia família, molts d’ells esposes i fills, com jo; en aquell moment es va apoderar de mi un instint indefinible de matar, una set insaciable de venjança, ja no em guiava l’instint de supervivència, sinó una força molt més poderosa i devastadora, un impuls nou de destrucció i crueltat. Mai no podem ni imaginar, ni albirar remotament, el grau de violència que som capaços de generar si ens trobem en perill, en una situació desesperada: com s’activa en nosaltres un substrat ignot i violentíssim, d’una feréstega duresa, que té per objectiu primordial salvaguardar la nostra supervivència. Em va sorprendre a mi mateix, i puc dir que gràcies a aquell rampell de coratge ara soc viu i puc contar-ho tot. Portem ben a dins nostre la naturalesa més primigènia: la cultura és un vernís, una capa molt fina que ens protegeix i ens modula on a éssers pacífics, però quan desapareix aflora en nosaltres el primat més indomable, que es defensa amb dents i ungles, sense mirar enrere. Del ciutadà responsable en queda ben poc: el soldat s’ha despullat de tot dogma moral i mata sense remordiments, del tot encoratjat pels seus companys, pels seus superiors, pels seus conciutadans i pel conjunt de la seua pàtria. No dic que no puguen aflorar en alguns casos conflictes morals, quasi sempre a posteriori; però quan estem en perill la força que activa els nostres músculs és la mateixa dels nostres orígens, quan caminàvem per la sabana africana a l’embat de conquerir un tros de terra. I allò ho vaig descobrir plenament aquell dia: estava disposat a tot.”

(Pàgs. 414-415) “Mai no s’està prou alerta amb l’esperit del temps, mai no s’empra prou la raó en contra del dogmatisme ideològic, en contra de la imposició intel·lectual, vinga d’on vinga. L’esforç no és mai suficient si no mantenim els sentits i la ment crítica ben viva i alerta. Cal tenir les idees clares i alhora la humilitat de no voler-les imposar, cal accedir a la saviesa des de l’escepticisme i la modèstia, des de la prudència i el risc d’equivocar-se. Perquè hi ha en la nostra naturalesa biològica un tremp, un impuls innat que ens allunya de la raó i dels nostres deures morals més elementals. Que ens acosta a la selva més pretèrita, al fanatisme tribal, a la violència desfermada del grup, a aquell passat de sang i terror del qual tots provenim. […] Però alhora també hi ha en nosaltres un rampell espontani i meravellós que ens condueix a la banda contrària, a l’estima cap al proïsme. Ningú no pot negar que en la nostra naturalesa, en la més intima i covada, també hi habita l’amor, la compassió, el gest altruista i l’empatia per la desgràcia aliena. Per tant, la naturalesa humana és el fruit estrany i prodigiós del constant embat d’aquestes dues forces tan poderoses, i tan arrelades a dins nostre: com una mar brava contra una costa accidentada, la pulsió és constant i immisericorde. És cosa nostra, doncs, que la llum s’impose sobre les tenebres. I no cedir mai un pam a la mar embravida. A la mar fosca i salvatge.”

Moltes gràcies, Martí, i bona lectura a tothom!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.