Retalls d’Història política d’una vall valenciana.

En un apunt anterior (“La Història del nostre país vista des d’una acinglerada vall valenciana“) us presentava un llibre ben singular i interessant, “La Vall d’Olocau, Marines i Gàtova”, escrit pel mestre Ferran Zurriaga i Agustí, i editat gràcies a l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, als ajuntaments dels tres pobles de la Vall i a la Diputació de València. Un llibre amb la lectura del qual podem fer un llarg passeig per la història d’una petita i costeruda vall muntanyenca valenciana, però que exemplifica força bé el que hem viscut a d’altres contrades del nostre país de països; perquè la petitesa del territori estudiat ens permet una menor dispersió de dades i una millor comprensió dels processos que s’hi han donat. L’obra d’en Zurriaga ens fa avinent la vida d’alguns dels nostres avantpassats de forma clara i rigorosa, i ens ofereix una oportunitat de gaudir-la, copsar-la i emprar-la per a bastir el nostre futur en llibertat, justícia i pau, sense caure en errades pretèrites.

En aquest apunt d’ara m’agradaria mostrar-vos algunes de les frases del llibre, algunes de les que més m’han colpit durant la primera lectura en relació amb qüestions polítiques; perquè n’hi ha força més de ben interessants, per exemple pel que fa a l’etnografia i l’etnologia d’aquests tres pobles valencians, especialment a l’evolució de l’ofici del conreu de la terra, el més comú fins a mitjan del segle XX. Vet ací la meua tria (els comentaris entre claudàtors i el subratllats són meus):

(Pàg. 14) [Una societat jerarquitzada, precària i insegura on els senyors no admetien dissidents] La vida en aquest racó muntanyenc ha sigut difícil; de vegades amb una precarietat i inseguretat alarmants. Al llarg dels segles, hi ha hagut roders, homes que no són en si mateix moralment reprovats; en determinats moments, el roder sembla ser dels “nostres”. Els roders del s. XVII, fills del nous repobladors, els miquelets o maulets del XVIII, els carlins del XIX i els maquis del XX, tots han estat representats i han viscut a la Vall. El límit entre roders i guerrillers es confon; entre transgressors de les lleis i lluitadors contra el poder senyorial, trobem de vegades uns límits insegurs, més encara quan qui narra els fets en els documents són els senyors, els guanyadors.

(Pàg. 37) [Una societat agrària massa tancada al món] Aquestes formes de treball i de vida, junt amb els lligams familiars, resultaran a la llarga la relació social més forta d’aquests llauradors. Tot això crea uns límits ajustats a qualsevol canvi del món camperol. Els grans moviments de la història possiblement passaven pel seu voltant sense canviar-los. Algunes vegades els arrosseguen, però sense que ells tinguen una idea clara de la seua força, del seu origen i del seu fi. Solament de vegades algunes noves tècniques agràries venien a donar nova vida o canviaven el curs dels treballs.

(Pàg. 38) [Una societat de serfs i senyors] Veurem com una societat de clans on el treball és col·lectiu als temps primitius, passa després a una societat on els camperols depenen, com a vassalls, dels patricis romans, dels senyors feudals i eclesiàstics. Finalment, al segle XIX, aparentment alliberats d’aquests poders, la monarquia borbònica seguirà dominant-los. Solament l’esperança d’una reforma agrària i la República de 1931 crearan una voluntat d’emancipació i d’esperança de millora en les condicions de vida dels pobles rurals. Però la Guerra 1936-39 s’encarregarà de destruir i de tornar les coses al model tradicional agrari. […] [Ara] Arriba la fi d’aquella societat rural. Si res no canvia a Europa, el món agrari del futur serà molt diferent al viscut. L’aplicació de la mecànica i la química portà la industrialització de l’agricultura i un augment de la productivitat que representaria la prosperitat dels llauradors. Però els costos econòmics, socials i ecològics, i la llibertat de mercats amb la globalització, superen els avanços que esperàvem i mostren un futur incert per al llaurador.

(Pàgs. 239-240) [Després de la desfeta de 1707, hi arribava –i encara hi és– l’imperialisme castellà/ espanyol] Després del decret d’abolició dels furs del Regne de València, injust càstig fins i tot per a molts partidaris dels borbons, arribà l’hora de regular el nou funcionament de les terres conquistades. El Regne de València, el primer en ser conquerit, es convertí en el banc de proves dels vencedors. Per a començar, el Regne va ser ocupat militarment i va desaparèixer la figura del virrei: ara, dalt de tot seria el capità general. El consell de la ciutat de València seria dirigit per funcionaris castellans, tots ells encarregats d’aplicar per dret de conquesta els decrets i formes d’organització de la Corona de Castella, començant per la redacció de tots els documents en castellà i l’abolició dels furs i el dret civil dels valencians. Anys després, els drets civils serien reconeguts a aragonesos, catalans i mallorquins, però als valencians, por ‘mas muelles’, no. […] els bisbes de València imposen el castellà a la litúrgia i comencen la persecució constant i sistemàtica del valencià, amb el mateix model i actitud que trobem avui en molts àmbits religiosos. La desfeta acabà amb l’església valenciana. […] S’imposava un model colonitzador al vell Regne com el de les colònies americanes.

(Pàg. 300) [La burgesia continuava amb l’apropiació del poder que li corresponia al poble] La convocatòria de les Corts a Cadis, amb motiu de l’ocupació francesa, i el posterior Decret d’Abolició dels Senyorius amb la Constitució de 1812, feren que els pobles reberen amb esperança les reformes que volien acabar amb el poder feudal. La major part dels llauradors veia amb il·lusió la crida contra el poder dels senyors i pensava que els donarien les terres i deixarien de ser animals de càrrega dels nobles. Però la possessió de la terra dels nobles i eclesiàstics es va resoldre en favor de la incipient burgesia i les grans masses rurals van quedar-se sense res. […] El clero mai la va veure amb bons ulls. Els poderosos manipularen el poble per conservar els privilegis. La desil·lusió dels llauradors els abocà en favor de les forces reaccionàries absolutistes i clericals. […] Gent que es deixava arrossegar per la por als canvis. Aquesta por determina moltes vegades la conducta de les societats agràries.

(Pàg. 301) [Al segle XIX la monarquia borbònica aconseguia més poder centralitzat i creava l’estructura administrativa de l’Estat encara avui vigent] El poder reial aboleix la Constitució, però no deroga el decret de l’abolició de les jurisdiccions senyorials del 6 d’agost de 1811. El monarca troba interessant per al poder reial centrar en la monarquia les prerrogatives de caràcter polític que tenien els senyors territorials, en el nostre cas el comte. Ara també podrà la monarquia espanyola manar dels ajuntaments dels llocs senyorials. Així comença als nostres pobles la revolució liberal: els municipis, representats pels ajuntaments, comencen a tenir personalitat jurídica pròpia i vida independent del poder senyorial, però estaran subjectes al poder monàrquic representat pel governador civil de la província. El comte deixa de manar els ajuntaments aparentment i la monarquia aconseguia més poder centralitzat al voltant del governador civil i de les diputacions.

(Pàg. 355) [Els cacics i l’Església s’oposaven a les noves idees de justícia i llibertat]  Encara que els invents tardaven en arribar als pobles, les coses anaven canviant. Molts somnien en un món més just. Però en aquell món rural, el fanatisme reaccionari seguia tenint poder, els cacics i els capellans no estaven disposats a acceptar els canvis i volien que la vida seguira sense innovacions ni transformacions. Si els trens portaven cada vegada més mercaderies d’un país a l’altre, també les idees deixaven via lliure a què la gent pensara diferent. Idees que començaven a mostrar-se en el sexenni revolucionari de 1868 a 1874, i donaven peu a l’aparició del casino republicà de Llíria, el Centro Federal. Naixien nous predicadors laics i n’hi havia qui creia que era just que els beneficis del treball es repartiren per a acabar amb la pobresa i amb la injustícia; creien que un món millor era possible, després de tant patiment a la vida. El nou món calia construir-lo entre tots, viure’l ara i ací, en la terra que xafaven cada dia.

(Pàg. 373) [L’actuació criminal dels militars golpistes contraris a la IIª República  –finançada pels grans propietaris i recolzada per la gentola nazionalcatòlica–, desfermava durant les primeres setmanes del colp d’Estat del 1936 lamentables odis i venjances en el bàndol agredit] Les forces d’ordre, com la Guàrdia Civil, policia i militars, se sospitava que eren a favor dels colpistes, i això va desfermar una situació de desordre que va ser aprofitada per molts elements extremistes per a desbordar les institucions i els partits moderats republicans. Fins que el govern republicà va poder dominar la situació, va regnar el caos els primers mesos. A la zona controlada pels militars insurrectes, la dreta i la Falange van propiciar l’assassinat i el terror entre els que consideraven fidels a la República. Començava aleshores un període de venjances de l’un i l’altre costat que deixaren un rastre de cadàvers. […] A mesura que passaven els dies, les notícies de l’assassinat dels polítics i o famílies d’esquerra per elements militars i de Falange als territoris on havien guanyat les tropes colpistes, tenien resposta en el vessant republicà. Ara la política sí que era cosa de tots, i als territoris on la República no havia estat derrocada es trencava definitivament la relació entre el poder i les oligarquies locals. La participació de l’Església en favor dels colpistes contra la Constitució encoratjava el moviment anticlerical republicà, que s’havia enfortit per l’actuació antidemocràtica del clero durant la República.

(Pàgs. 375-376) [La gent de la Vall fou bastant respectuosa amb els partidaris del rebels feixistes que provocaren la guerra fratricida del 1936 al 1939; durant la qual el seus habitants van poder gaudir si més no d’una vida laica i sense cacics] Entre els veïns de la Vall no hi hagué cap assassinat de gent de dreta en tota la guerra. […] La major part dels petits llauradors de la Vall no eren partidaris de la col·lectivització de la terra. El sistema basat en la propietat privada i en el lliure mercat continuà existint; ni tan sols es trencaren els corrents comercials i financers amb l’emissió de moneda pròpia per part dels ajuntaments. […] Quan a mitjan setembre es veia que la guerra duraria i els guardes d’assalt s’encarregaven de tutelar el nou ordre, la situació va començar a controlar-se i la justícia, en molts casos, ja va actuar davant d’abusos d’alguns comitès locals i va atendre algunes reclamacions de propietaris afectats per les actuacions revolucionàries dels primers moments. La violència revolucionaria va deixar pas a l’estratègia de la guerra […] També era nou en la vida del poble la desaparició del poder religiós, tan present en el calendari festiu. La vida local deixava de girar entorn del santoral, cosa sense precedents. Les festes religioses havien desaparegut. L’església de Gàtova i la de Marines es convertiren en saló de ball, i la d’Olocau, amb l’arribada de soldats, es convertí en taller de reparació de cotxes militars. Els vells cacics locals havien emmudit i no es mostraven prepotents com abans.

(Pàgs. 378-382) [Després de la desfeta republicana, la fera feixista seguia matant i actuant de forma inhumana any rere any amb l’aval de la perversa jerarquia catòlica] El 29 de març de 1939, els colpistes ocupaven la Vall […] Eren rebuts amb aclamació per la gent de dretes i amb la presència de les primeres camises blaves de Falange, que alguns adquiriren ràpidament. A Olocau treien la bandera de la Congregació de les Filles de Maria, i el capellà, que havia estat amagat durant tota la guerra, sortia amb la prepotència dels guanyadors disposat a venjar-se. Misses de campanya a les places, cants religiosos i volteig de campanes anunciaven el triomf d’uns i la derrota dels altres. […] Els falangistes i tradicionalistes, amb les camises i boines roges, entraven als ajuntaments, feien desaparèixer qualsevol símbol republicà i anomenaven noves autoritats, Immediatament després de l’ocupació dels pobles de la Vall començava l’hora de la repressió i la venjança. Tots els considerats elements destacats republicans eren empresonats, i una presó improvisada era creada a cada localitat. Començava una discriminació humiliant, com mai no havíem vist, típica dels models feixistes que es propagaven per Europa en aquells moments. Dones amb el cabell rapat eren obligades a beure oli de ricí, Altres, triades per a netejar l’església i la casa del capellà, sota la mirada venjativa de les beates locals. Els homes, si no estaven empresonats, vivien amb l’amenaça de ser denunciats. Alguns dels nous caps del municipi entraven prepotents en les cases dels vençuts i s’emportaven les collites que trobaven, oli, garrofes, vi. […] Solament per haver mantingut les idees democràtiques i el laïcisme, les persones eren instades a demanar una vegada i una altra un certificat de bona conducta o un salconduit per a anar a la capital. Tots els mestres foren obligats a passar per un comitè depurador que va decidir si eren aptes per a ensenyar Alguns dels mestres republicans van ser expulsats del cos, altres van ser castigats amb el trasllat i uns altres van ser enviats a la mort per sacerdots que els van acusar de laïcistes. […] Tota la màquina repressiva dels vencedors va estar sota la jurisdicció militar fins a juliol del 1948. S’aplicava el Codi de Justícia Militar, en el seu article 237, que castigava el colp militar contra el Govern de la República; és a dir, els revoltats contra la Constitució republicana castigaven per rebel·lió els que s’havien mantingut lleials al Govern constitucional de 1932. Era allò que és coneix com justícia al revés […] La guerra deixava un rastre de morts i represaliats, el més nombrós de la nostra història. La prepotència dels guanyadors assenyalaria la vida de moltes famílies que havien perdut. Allò va marcar un període de temps en què les formes socials de conversa democràtica i lliure quedava liquidada i la desconfiança es feia present als pobles. Noves generacions van anar naixent i molts van intentar oblidar els fets, però la història cal conèixer-la, especialment per a no repetir-la. […] Els demòcrates van patir la venjança dels franquistes.

(Pàgs. 413-416) [La restauració monàrquica imposada pel dictador i acceptada pels partits polítics d’obediència estatal durant la Transició ens portava una autonomia de segona] El gener de 1964, s’editava el primer butlletí comarcal en valencià, ‘Terra Forta’, que aplegava joves d’Olocau, Serra, Nàquera i Bétera. […] El mateix any es fundava el Partit Socialista Valencià, que es reunia clandestinament a Olocau. L’1 de gener de 1965 Raimon cantava ‘Al vent’ a Olocau en el remolc d’un tractor al garatge de l’alcalde, […] al carrer Major. Una generació jove començava a reivindicar els drets democràtics i culturals dels valencians, lligada a l’evolució de la resistència antifranquista. […] La fi del franquisme va representar el ressorgiment de les velles nacionalitats. Però els camins cap a l’autonomia no serien igual per a tothom. Depenia de la voluntat del partits estatals i de la força política dels locals. Els estatals del País Valencià no volien reconèixer-nos el dret de nacionalitat històrica. Encara que ens sobraven raons. Des de la fundació del Regne de València el 1238 fins a l’ocupació borbònica el 1707, havíem estat un poble lliure dins la Corona d’Aragó. […] Una altra vegada els partits estatals d’obediència centralista, com va passar en la República, s’aprofitaven de la manca de forces polítiques valencianes i ens negaven uns drets que sí reconeixien a Catalunya, Euskadi i Galícia.

(Pàgs. 428-429) [Cal acarar el futur participant democràticament en les decisions que ens afecten] Ens preocupa el futur de la Vall: el nostre territori és molt més que un recurs o un espai on fer activitats. El territori que formen els termes de Gàtova, Marines i Olocau és un espai de bé públic, és natura, és cultura, és patrimoni, és llegat. I no tenim dret a devastar-lo, a deixar-lo erm, perquè comprometem el viure col·lectiu i hipotequem el futur de noves generacions. Per tot això, perquè les actuals dinàmiques territorials al País Valencià semblen allunyar-se de les recomanacions que aconsellen transitar pels camins del desenvolupament sostenible i no pel creixement depredador, cal que els habitants de la Vall participen de les decisions i actuen com a poder polític. I entenem per polític comprometre’ns cívicament. […] Per davant la misèria dels interessos hi ha la vida de la cultura treballada, i una de les que més retalls de vida ha deixat és la dels llauradors. He tractat de fer una història local, lligada a l’experiència, als sentiments i als fets viscuts. Una història entesa com una vivència col·lectiva del temps agrari, allò que ha fet que un grup humà prenga consciència de compartir un present comú.

Moltes gràcies, Ferran, i bona lectura a tothom.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.