“Al setembre, pluges i tronades al matí”. De multitempestes organitzades i meteorologia de setembre, 2019, des del Camp de Túria.

Les minses pluges estiuenques acostumen a venir de vesprada, amb tempestes d’evolució diürna, fruit del fort escalfament de l’aire en contacte amb el terra, que a les serralades de terra ferma puja amb força fins a les capes altes, més fredes, on condensa en forma de núvols de gran desenvolupament vertical, els cumulonimbus, que llampeguen i tronen, i van descarregant aigua, i potser granís o pedra, per allí on passen, afeblint-se conforme s’acosten al prelitoral i, si arriben, al litoral. En canvi, tot i que al setembre encara són possibles aquestes tempestes (les primeres setmanes encara són d’estiu), el més comú són les que es formen a qualsevol hora del dia, quan ens arriben cues de fronts freds en superfície o fronts de valls fredes en altura (que al final de l’estiu ja comencen a baixar de latitud), en trobar la mar Mediterrània ben calenta i carregada d’humitat. D’ací el refrany que hem triat per capçalera: “Al setembre, pluges i tronades al matí”.

Aquest 2019 la meteorologia de setembre ha estat marcada pels efectes catastròfics d’una DANA que ens visitava del 10 al 16, amb un màxim de pluja el 12 a les comarques centrals valencianes i el 13 a les del sud, on es generaven trens de tempestes força desenvolupades, una sèrie intensa i encadenada que descarregava fort i ferm en el mateix lloc, donant en poques hores registres pluviomètrics de 3 xifres, que generaven sobtades avingudes d’aigua en rius i torrents, fent malbé habitatges i, el que és pitjor, un grapat de vides humanes (“Al setembre, el mal temps és de tembre”).

Aquests episodis d’embossament aïllat d’aire fred a nivells mitjans i alts de la troposfera, aquestes Depressions Aïllades en Nivells Alts (DANA) productores de fenòmens meteorològics extrems a la façana mediterrània –especialment pluges torrencials en àrees relativament extenses–, acostumen a anomenar-se  –també per divulgadors del temps meteorològic– com a “gota freda”, una denominació confusa que caldria bandejar. De fet, el descriptor tècnic més adient per a aquest meteor extrem, que ens ha visitat durant la segona setmana de setembre, fóra el de TREN CONVECTIU o el de SISTEMA CONVECTIU DE MESOESCALA (SCM o MCS, per les seus sigles en anglès), que, en casos semblants però encara més extrems –per intensitat, abast i/o durada–, s’anomena complex convectiu de mesoescala (CCM o MCC); termes que fan referència a grups o conjunts de tempestes organitzades. El terme “mesoescala” fa referència a que la superfície afectada per aquests fenòmens meteorològics es considera d’abast mitjà (ni micro ni macro), com les brises entre mar i terra o, en el seu límit superior, els ciclons o tifons que es desenvolupen en latituds tropicals. Llavors, perquè la presència d’aquest fred en altura esdevinga multitempesta organitzada calen més elements a més del fred, com són el vent de mar fort i mantingut, la mar calenta i l’orografia muntanyenca. Aquest fred en altura (el que porta la DANA) hi és, doncs, un element necessari però no suficient.

Els SCM són tipus particulars de sistemes tempestuosos organitzats capaços de produir meteors d’alta severitat, com aiguats, ventades, pedregades o, fins i tot, tornados.

Quant a la seua organització, de menor a major, les tempestes es poden classificar en:

-Tempestes comunes o unicel·lulars, d’organització mínima i curta durada. Bàsicament es tracta d’un cumulonimbus que es desenvolupa, descarrega llamps i aigua, i ràpidament, despès de generar l’enclusa, es desfà.

-Tempestes multicel·lulars o multicèl·lules, que formen un sistema més complex i organitzat en què les cèl·lules primàries són substituïdes per altres de novelles, en cicles successius, augmentant el risc d’efectes catastròfics, sobretot si romanen prou estacionàries. Els SCM pertanyen a aquest tipus i estan formats per diverses cèl·lules actives que se succeeixen i es reforcen, sense descartar-hi la presència de supercèl·lules. Els trens convectius són una successió de tempestes més o menys normals, que passen per una mateixa franja de territori i on hi ha poca interacció entre cèl·lules.

-Supercèl·lules, que són tempestes força organitzades i força devastadores.

Els SCM són tempestes bastant extenses, de relativament llarga durada i pluviometria intensa i copiosa. Per les seues condicions geogràfiques (latitudinals, marítimes, orogràfiques, eòliques…), són habituals a la façana mediterrània de la península Ibèrica durant els mesos de tardor, quan la mar Mediterrània acumula la calor agafada durant l’estiu, però se’n poden formar també a d’altres indrets propers i d’altres èpoques de l’any.

Ocàs de l’11/09/2019 a les Malladetes de Bétera (Camp de Túria).

Pel que fa a l’evolució de l’oratge durant aquest darrer setembre, tot seguit transcriuré el que hi apuntava al meu diari meteorològic:

Setmana 35 (1 dia): Dia plenament canicular a l’espera del canvi que s’anunciava de nit.

Setmana 36: A la matinada de dilluns, 2, ens arribava la cua d’un front fred molt allargassat, que naixia d’una baixa profunda situada entre Islàndia i Escandinàvia, alhora que en altura ens creuava petita una vall no massa freda i una baixa relativa se situava al sud-est peninsular, assegurant-nos un corrent de vent de mar, ja fluix a eixes hores de la nit. Una situació no massa extremada, però prou per facilitar durant unes hores el desenvolupament vertical de núvols i la formació de tempestes moderades, que ens portaven en total 9 mm de pluja. Els dies següents no va fer net, però més que res la tònica fou la presència de núvols; la causa fou que tant la bossa d’aire una mica fred com el centre de baixes pressions relatives es bellugava cap al sud fins a desfer-se. De fet, pel nord s’afermava l’anticicló dit de les Açores, el nostre company estabilitzador, gairebé inseparable. Alhora, tímidament, s’allunyaven les masses d’aire més càlides i, a poc a poc, es refrescava l’oratge, aconseguint apartar de les comarques més a prop del litoral les nits tropicals, amb mínimes per damunt dels 20º C, que ens havien fet malbé el son durant massa dies. Dijous, 6, la mínima restava en 19º C (termòmetre a 7 metres del terra). La matinada de dissabte, 7, ens arribava una massa d’aire fred en altura, que s’ajuntava amb el vent moderat de gregal que bufava, entre l’anticicló al nord i un petit cicló al sud peninsular, situació típica de pluges de tardor, que engegava un intens i localitzat procés convectiu a les comarques properes al golf de València, amb resultat de 14 mm al meu observatori, però fins a 90 mm a La Presa de Manises i 70 mm al cap i casal (dades d’AVaMet).                      

Setmana 37: Setmana força moguda per l’arribada d’una senyora DANA, que estigué pegant voltes damunt nostre tots els dies i va donar pluges amb intensitats fins als 120 mm/ h, que em van permetre acumular en total 82 mm, res a veure amb el que van arreplegar, sobretot el dijous 12 i el divendres 13, a comarques com el Baix Segura, la Marina Alta, el Comtat o la Vall d’Albaida (superant-se els 500 mm en alguns indrets i en poques hores, segons dades d’AVaMet), on es van desbordar rius i torrents, i malauradament hi van haver de lamentar danys materials per efecte dels aigüats. Fou una situació típica d’aquesta època de l’any al nostre país, quan el vapor d’aigua arrossegat pel fort vent de mar, empentat per la posició de l’anticicló cap a França, a més d’alguna Baixa relativa al SE peninsular, en enlairar-se per efecte de l’orografia i refredar-se en trobar un embossament d’aire fred en altura, condensava formant núvols i tempestes abundants, encadenades formant trens de tempestes, que precipitaven aigua a bots i barrals; un efecte potenciat per la mar ben calenta de finals de l’estiu i començament de la tardor. Els mapes de previsió i les imatges dels satèl·lits i els radars d’aquells dies ens donaven una visió clara del que va esdevenir i no hi cal esmerçar més comentaris. Les ratxes de vent de gregal d’aquells dies també foren les més intenses del mes, entre 50 i 60 km/ h. I, com passa amb aquest tipus de meteor, participat per les condicions en altura, la pressió atmosfèrica en superfície es mantenia en valors normals, “aliena” a l’enrenou “DANesc” que es produïa. Una vegada afeblida i dispersa la DANA, la situació millorava; però no feia net perquè el flux de llevant continuava.

Setmana 38: Començàvem dilluns amb boira, vent en calma i situació estable, de pantà baromètric. Dimarts, 17, l’alta humitat nocturna ens deixava 0,2 mm al pluviòmetre. Dimecres, ja de nit, un vent fluix de mestral ens deixava l’aire net de núvols i boira. Les temperatures, 1 o 2º C per davall dels 20º C les mínimes, o dels 30º C les màximes; tot i que les nits tropicals tornàvem el cap de setmana i havíem d’esperar a l’entrada de la tardor perquè definitivament baixassen. Divendres, 20, ens creuava d’oest a est un front de vall relativament freda en altura, que, amb la circulació moderada de llevant que hi romania per l’anticicló centrat al subcontinent europeu, generava tempestes de desenvolupament irregular, més importants cap a l’interior i nord peninsular, que al meu observatori suposaven tan sols uns minsos 0,2 mm (per bé que a Vilamarxant, separada uns 15 km, se superaven els 50 mm!).

Setmana 39: A les 7 h 50 min UTC entrava la tardor astronòmica. Allunyat l’anticicló centreeuropeu, ens envaïen masses d’aire des de l’oest, seques i temperades, que ens llevaven la xafogor dels darrers dies i ens donaven una sensació de més frescor de nit, però més calor de dia, com dimarts, 24, quan s’assoliren 34º C de màxima amb vent de l’OSO de fins a 34 km/ h. La resta de dies, amb una massa d’aire càlid en altura, l’oratge es mantenia estiuenc, xafogós (amb els mosquits tigre picant de valent tan bon punt escalfava el dia), si bé amb una major amplitud tèrmica, que no era a penes perceptible donada l’alta humitat nocturna, que ens deixava 0,2 mm d’aigua la matinada de divendres, 27, vaga mundial pel clima, i uns altres 0,2 mm la de diumenge, 28. Era l’estiuet de sant Miquel, que fa bo el refrany: “De setembre a la tardor, torna la calor”.

Setmana 40 (1 dia): Res a dir, tot esperant que arribe alguna refrescadeta tardoral, que encara no es veu per enlloc.

Alba llampant del 17/09/2019 amb Bétera i la serra Calderona (Camp de Túria) al fons.

Passant a resumir les dades meteorològiques concretes d’aquest setembre, tal com han quedat registrades al meu observatori d’aficionat, situat a la banda més alta del terme de Bétera (Camp de Túria), a un racó de la partida de les Malladetes, anomenat la Conarda, tenim el següent:

A) Els valors mitjans i/ o acumulats:

Temperatura mitjana = 22,7º C, 0,4º C per damunt de la sèrie normal (1971-2000 a l’aeroport de Manises corregida per la diferència d’altura) per a un mes de setembre. La setmana fresqueta de la DANA havia evitat que es donàs una mitjana més càlida.

Pluja recollida = 107,6 mm, un 120 % superior (més del doble) a la que marca la mitjana de la sèrie normal per a setembre. Les generoses pluges d’abril i d’aquest primer mes de la tardor climàtica han contrarestat la sequera quasi estricta del proppassat hivern i han deixat el balanç pluviomètric anual en un petit i superable dèficit de l’1 %, i, pel que fa a l’any hidrològic 2019-2020, que comença a comptar des de setembre, hem tingut un molt bon començament. Un bon resultat gràcies a la plujosa DANA.

Vent: Intensitat mitjana = 5,5 km/ h, 1,3 km/ h superior a la mitjana d’11 anys de dades recollides al meu observatori en setembre i gràcies a la ventosa setmana de la DANA. Direcció dominant de l’Est (ENE), una de les més habituals al meu observatori en setembre (ESE = 46 %, ENE = 36 %, W = 9 %, NNW = 9 %).

B) El quadre resum de dades:

C) Les gràfiques de l’estació automàtica:

Octubre, octubret, s’enduu la calor i ens porta el fred”. A vore si es de veres, que ja és hora!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.