Cotarelo: espanya, endarrerida. Vivim en una dictadura constitucional fatalment acceptada per una suposada i patètica esquerra.

D’origen madrileny, anys i panys dolgut per un estat espanyol impresentable i irreformable, d’essència missaire, oligàrquica i corrupta, alhora que admirat pel tarannà cosmopolita, dialogant i lluitador del poble català, el politòleg en Ramon Cotarelo ha viscut els darrers esdeveniments repressius d’aquell contra aquest, intolerables per a un demòcrata de debò, i finalment ha abraçat la causa independentista catalana en un gest que l’honora.

Pel que li he llegit i he escoltat darrerament, aquest politòleg i escriptor, estimat per molts de nosaltres, ha defensat al llarg de la seua vida algunes posicions polítiques aparentment contradictòries; però n’hi ha una que ha dominat tota la seua trajectòria professional i cívica, una que l’ha menat a col·laborar amb partits d’ideologies si més no desiguals, i que el va portar a raure a la presó entre 1967 i 1969: l’oposició al règim franquista i a l’espanya que aquest representa. Ho podem comprovar al seu darrer llibre “España quedo atrás” (Now Books, 2018), on descriu l’Estat franquista com una continuació del reaccionarisme més ranci, malauradament present a totes les restauracions borbòniques i les dictadures que han dominat l’espanya de fa segles, i que encara continua per altres viaranys en la restauració present –i amb la connivència de la suposada esquerra, sobretot la PsoEcialista. Un poder polític al servei dels qui retenen el poder per la força de les armes, que monopolitza una idea hipòcrita i nacionalcatòlica d’espanya. El franquista fou un Estat assassí i rapinyaire que confiscava vides, bens i dignitat als vençuts a punta de pistola en nom de la religió catòlica, sotmetent-los a juís sumaríssims sense garanties o assassinant-los vilment i fent-los desaparèixer en fosses comunes amagades vora les cunetes. Ben encertadament el qualifica d’Estat genocida i terrorista; de règim inhumà imposat per una associació de “carnissers”, de militars delinqüents, revoltats contra la legalitat republicana aleshores vigent. Un clam de justícia universal que exigeix una reparació, si més no moral, encara no escomesa després de tants anys; prova inequívoca del tarannà continuista de la restauració monàrquica del 78, del règim pseudodemocràtic en què sobrevivim.

Era l’únic estat que hi havia [hi escriu] i els espanyols havien de resignar-se a la força a admetre com a llei la voluntat d’un delinqüent [el dictador Franco] i per justícia la sistemàtica prevaricació d’uns jutges tan delinqüents com les lleis que aplicaven”. […] “Un estat corrupte que va conformar una societat a imatge i semblança seua, fidel reflex del que havia estat el país: miserable, fanàtica, obscurantista, explotada i humiliada”. […] “Un autoritarisme que traspua per tots els porus de la societat espanyola actual, que arrela en el trasbals, el terratrèmol del 1939. Per la brutalitat dels seus mètodes, aquest acabà aconseguint el seu objectiu de submissió del poble espanyol, per por i resignació davant la injustícia d’aquell règim. Aquesta actitud acostuma a implicar l’acceptació de les pautes de les classes o grups dominants per part dels dominats. Aquests coneixen quin ha de ser el seu lloc al món i l’accepten. I s’emprenyen amb aquells que volen trencar la capa de dominació que els sotmet a tots. És una reacció del serf submís contra el serf que es rebel·la; una reacció de vegades pitjor que la de l’amo”. Unes sàvies paraules que descriuen perfectament el a hores d’ara reeixit fanatisme nacionalista espanyol, revifat contra l’autodeterminació de Catalunya per tapar les vergonyes d’un Estat corrupte com l’espanyol actual. Aquest impresentable –per antidemocràtic– “A por ellos” és una reedició d’aquell “Vivan las cadenas” del 1814. Clar com l’aigua.

Especialment hi lamenta en Cotarelo que la suposada esquerra espanyola estiga col·laborant en aquesta reacció nacionalista espanyola, en aquesta maniobra distractora de la dreta, víctima del franquisme sociològic que encara hi domina, atiat pels mitjans de desinformació i propaganda del règim, contra els quals aquesta sediciosa –pel que fa als seus valors històrics– esquerra no vol o no sap fer-hi front amb coratge. Realment patètic. Desconhorta que l’esquerra espanyola siga coincident amb la dreta pel que fa a la qüestió nacional, una visió mítica i fanàtica que sols admet una nació única, l’espanyola, amb el que això suposa de menyspreu cap a les altres cultures que hi sobreviuen.

L’autor destaca com a punt d’inflexió del règim del 78 el colp d’estat aplicat contra Catalunya i, de retop, contra tot el sistema autonòmic constitucional. Ens recorda com l’aplicació a la Catalunya autonòmica de l’article 155 de l’actual constitució espanyola confirma la deriva dictatorial, feixista, de la dreta i la misèria de l’esquerra que ho accepta, com ho fa amb la monarquia, una institució anacrònica i no gens democràtica. Vergonya hauria de sentir aquell que se senta d’esquerres i haja d’escoltar els polítics i els intel·lectuals que diuen representar la seua idea, mentre s’oposen a defensar una república com la que es proposa per a Catalunya, que és l’única opció seriosa per aconseguir una vertadera ruptura amb el franquisme, amb el “atado y bien atado” del dictador, continuïtat que fou encomanada al pare de l’actual rei, que havia jurat complir i fer complir les lleis de la dictadura. L’esquerra espanyola té un paper ben galdós defensant un règim contrari a la seua tradició republicana. Vergonyós també el silenci dels “intel·lectuals” espanyols envers la Catalunya que vol alliberar-se del jou nacionalcatòlic i imperialista de l’espanya de sempre; un silenci que contrasta amb les seues lloances a l’actual règim zombi i autoritari, momificant les escasses i més teòriques que no pas reals conquestes de la “Transacció” del 78, inclosa la impresentable llei d’amnistia per als assassins franquistes, sota amenaça militar. La dreta franquista que aleshores no volia una constitució democràtica, ara enalteix la del 78 com si fos “paraula de déu” i la vol no reformable, prova de la seua inoperativitat real per generar i gestionar una societat vertaderament progressista i democràtica, basada en una evolució humanista, el diàleg i el respecte a tothom.

Alçant-se sobre un oblit cruel i culpable i una manca de justícia [hi escriu], la Transició iniciava el nou recorregut de l’Estat Potemkin espanyol, esdevingut ara un fals Estat de dret, la gran ficció politicojurídica que es va mantenir artificiosament fins que la revolució catalana va revelar la seua insuficiència i el seu fracàs.” […] “L’independentisme català posa el nacionalisme hipòcrita espanyol davant els seus propis paranys. Incapaç de formular un relat sobre espanya que no s’empasse les mentides de la dreta, faça justícia a la complexitat de la situació actual i presente una idea de futur que siga basada en la innovació.” “De sobte, la bona consciència del colonitzador descobreix amb horror al mirall la imatge de la dictadura espanyola. Una imatge bàsicament construïda en els mitjans amb un gust lamentable i uns continguts francament primitius, cosa lògica, tenint en compte la quasi unànime deserció dels intel·lectuals, encarregats d’elaborar les grans teories, els grans relats. Quasi unànime. N’hi ha que parlen, però criden tant que no se’ls entén.

Per si no fos prou evident, ens recorda en Cotarelo que des de fa una dècada, amb la dreta postfranquista retornada al govern i ara interinament en mans d’un PsoE inequívocament dretà, organismes internacionals de tot tipus avisen que l’Estat espanyol està sofrint una involució, que fa dubtar seriosament sobre si hi vivim o no en una democràcia; però els mitjans de desinformació públics i privats, fidels a aquells qui els paguen, ho amaguen o ho neguen. Així, intenten fer-ho amb la corrupció generalitzada del duopoli partidista que ens governa, especialment del PP –que a molts indrets ha actuat com una associació de malfactors–, admeten com a bones lleis clarament antidemocràtiques com la “llei mordassa”, callen davant actuacions il·legals de les “clavegueres” de l’Estat, falsegen actuacions violentes dels cossos repressius, com la del 1er d’octubre del 2017 contra el poble indefens que hi volia votar, o fan la gara-gara als jutges que acusen injustament els polítics i activistes que, en compliment de la voluntat popular, van fer possible aquella pacífica consulta ciutadana. “Al cap i a la fi, són els periodistes i els jutges [molts d’ells parents dels seus homòlegs franquistes] els qui actualment constitueixen les dues forces de xoc de la dreta espanyola. [hi rebla]”

D’ací la malvolença de l’espanya oficial i dels seus súbdits i corifeus cap als catalans que volen ser independents d’un Estat que des de fa segles els xucla els diners i la cultura a canvi de menyspreu. D’ací l’antipatia cap aquells que volem alliberar-nos d’aquest jou, d’aquesta cultura autoritària, tancada, imperialista, xenòfoba. Perquè trenca el seu fals i endolcit relat que ens imposen des de fa dècades; perquè destapa la seua vertadera natura corrupta i opressora; perquè amenaça el statu quo d’aquesta 3ª restauració monàrquica. Odi i enveja alhora.

Un llibre que en la seua segona part fa una crònica dels darrers i cabdals esdeveniments, encara inacabats, que estan mostrant al món la lluita valenta i pacífica del poble català per recuperar la seua dignitat. Un assaig, aquest “España quedó atrás”, que considere de lectura molt recomanable. Moltes gràcies, Ramon! Que tinguem sort!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.