7 de març de 2007
3 comentaris

La força de voluntat

Fa dies que em trobo desconectada dels meus amics… Avui que tingut una mica de temps he entrat al bloc de la Bàrbara i he vist que fa un parell de setmanes li van fer una entrevista a la ràdio. No me n’havia dit res…

El programa del Gaspar Hernàndez parlava de la força de voluntat, i prenent-la com a exemple li van demanar de fer-li una entrevista. Si entreu al bloc la podreu escoltar. Em sembla que sense saber-ho han tingut el millor exemple que podrien tenir! Conec poca gent que sigui tan lluitadora com la Bàrbara. I això no té res a veure amb l’accident que va patir. Jo ja l’admirava molta abans per això!

La Bàrbara té molta força de voluntat i és lluitadora i forta des de sempre. Crec que amb aquest aspecte és la mateixa abans que després de l’accident. El que passa és que ara la seva autosuperació constant i la seva força de voluntat és més visible. I com que està focalitzada, pot servir d’exemple per altres que es troben en situacions semblants.

Tal com diu ella a l’entrevista, l’accident no l’ha ajudada a saber lluitar, d’això ja en sabia, sinó que ha aprés a relativitzar les coses. Si no s’arriba tan lluny, no passa res! Ella ja ha lluitat i s’ha autosuperat, molt i moltíssim!! I anirà fent poc a poc sense estressar-se ni voler-ho tot de cop. Per això sempre l’he admirat i estimat!

Crec que a vegades, la gent que no pateix ni coneix casos com el seu, es pensen que aquesta situació és terrible, i sí ho és, però es pot ser feliç convivint amb ella. En això la Bàrbara és un exemple. Ara les opcions de dur una vida com la resta de la gent són moltes, i tenen més facilitats de les que ens podem pensar. Quan vaig amb ella i els seus companys de tenis, sempre els trobo de bon humor, i tots ells fan un munt de coses. Saben que tenen molta sort de viure on viuen, on les facilitats per la gent que ha tingut una minusvalía són moltes. No vull relativitzar el patiment físic que pateixen alguns com a conseqüència d’un accident medul·lar, ni per les limitacions que tenen. Encara hi ha molta tasca per descobrir nous tractaments i fàrmacs que pal·liïn alguns síndromes i per dissenyar nous aparells ortopèdics amb materials dúctils i forts que els siguin més còmodes i els ajudin a millorar la seva mobilitat.

Tot això ho explico aquí, per si pot servir per algú que es trobi en una situació semblant i es trobi trist i angoixat, i per donar a conèixer aquesta situació i normalitzar-la. A mi la Bàrbara m’ha servit d’exemple, admirant la seva força de voluntat jo he estat més lluitadora amb els meus petits problemes, però també he aprés això: tot no es pot aconseguir ni cal aconseguir-ho per ser feliç!!

 

  1. m’ha agradat molt, jo tambe soc amiga de la Barbara i tan una com l’altre son unes noies molt valentes i  lluitadores i jo tambe em sento afortuanda de formar part de les seves vides…

  2. Primer de tot, merci, noia, em deixes super bé en el teu articulet!! hehehe, em sembla que et passes una mica però vaja…

    No et vaig dir res de l’entrevista perquè no hi vaig caure i com que durant aquells dies no vam parlar i tot va anar bastant de pressa, ho vaig penjar al bloc i no hi vaig pensar més.

    Hi ha alguna coseta del que has dit, que no comparteixo…

    Això
    de "si no s’arriba tan lluny, no passa res", ui ui ui! jo sóc súper
    exigent, i tant que passa! És una frustració no arribar on vols! Però sí
    que aprens a relativitzar si allò que volies és realment important com
    perquè el fet de no aconseguir-ho arribi a amargar-te o a posar-te
    trist.

    És a dir, que s’ha de mesurar i sospesar l’afectació resultant
    d’una frustració.
    uau quina frase!! ni jo mateixa la tornaria a saber escriure… hehehe

    Val la pena passar-ho malament per aquest fet?
    No és que una cosa no sigui important, sinó que cal relativitzar-ne la importància.

    I
    jo també m’estresso i m’agobio, i tant, però segurament no em veuràs mai
    molt o massa temps trista per una cosa que no s’ho valgui.

    Hi ha una frase que m’agrada molt: "un problema que no té solució, deixa de ser un problema"

    Es tracta d’aprendre a aprofitar el que sí que tens.

    Certament,
    no podré pujar a l’Everest mai més… però… vols dir que abans de
    l’accident hi hauria pogut pujar? hehe. Sí, és un exemple exagerat,
    però em refereixo al fet que sempre hi ha coses q no podem fer, però no
    podem passar-nos la vida lamentant-nos per allò que no podem fer, i en
    canvi sí que ens podem alegrar per tot allò que sí que podem fer.

    Molta alegria per a tothom! La vida s’ho val.

  3. Hola Laia, no sé si em coneixes però sóc amiga de la Bàrbara, d’aquí el títol "Hola sóc la Sandra". Conec la Bárbara de la universitat. M’han emocionat molt els vostres comentaris. Sou un exemple de tenacitat i voluntad. S’aprèn molt de persones com vosaltres, encara que sigui llegint les vostres opinions. Espero si un dia d’aquests podem coincidir tots plegats. Fins aviat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!