Josep Fontana ens desvela la conspiració que va portar els estats capitalistes actuals.

Fa poc deia molt encertadament una “youtuber” científica que escolte sovint que la gent acostuma a distraure’s amb tot de “parides” conspiranoiques, quan l’única o la major conspiració que patim dia a dia és l’econòmica. Fa anys, a TV3 sentia dir a José Saramago que a la societat actual és el poder econòmic qui decideix realment les coses importants i que la gent tan sols pensa a passar-s’ho bé –quan la deixen–, sense aturar-se a pensar-hi, sense preguntar-se per què passen aquestes coses. Això no ocorre debades, perquè des de ben petits ens adoctrinen perquè caiguem de quatre potes al seu parany, a la qual cosa hi contribueix decisivament la sacralització de la propietat privada front a la comunitària, dogma adobat amb un munt de mentides interessades pels qui més capital arrepleguen, que no volen compartir les propietats aconseguides ni els antics robatoris de la seua nissaga. Un principi absurdament intocable que a la majoria ens aboca, per mantenir un estatus de vida digna, a esclavitzar-nos en feines indignes o que no ens agraden i a competir amb els que haurien de ser els nostres companys.

Les estructures dels Estats de “cultura occidental” on pertanyem, autoanomenats “liberals”, imposen als seus súbdits (ciutadans obligats i “protegits” a canvi de fidelitat) l’economia de mercat dins d’un règim de democràcia aparent, on realment manen les elits, els rics i poderosos i els seus botxins, incloent-hi els polítics a sou. Aquests Estats gallegen de democràtics quan realment no ho són pas. L’origen d’aquest conte de fades el trobem en la tornada que ens repetien a l’escola de petits: que el capitalisme va vèncer el feudalisme i ens va portar el progrés, el creixement i el benestar. Sense desvalorar els avantatges que ens ha portat aquesta bogeria capitalista, que amb el seu creixement accelerat malda per anorrear el gènere humà sobre la Terra, hauríem de posar llum a com va començar aquest engany que ens volen vendre com a ver, a aquesta conspiració entre els dirigents, la classe dominant de l’antic règim (noblesa, clergat) i els nous terratinents, els grans productors, els grans comerciants, els banquers i els professionals acomodats (burgesia) per canviar de règim sense perdre el seu poder, en una època revolucionària popular que amenaçava els seus privilegis (com la que es va produir a la França de les acaballes del segle XVIII). Amb l’ajut d’una repressió d’allò més ferotge contra els dissidents (que mostra la veritable faç del moviment) i d’una democratització força tímida (allò que coneguem com el “mètode del pal i la pastanaga”), la nova classe dominant aconseguia imposar una canalització eixorca de les reivindicacions populars mitjançant noves constitucions, noves lleis i nous partits polítics (i més endavant també sindicats “domesticats”), que amb prou feines maquillaven la dura realitat, desactivaven la lluita de classes present al moll de l’os d’un sistema violent, una lluita dels exclosos per recuperar la dignitat, la igualtat d’oportunitats, la vertadera llibertat (la de les persones i dels pobles, no pas la dels mercaders) i la fraternitat humana, una lluita desigual que renaixia cíclicament. Un procés històric exemplificat a la novel·la de G.T. di Lampedusa, “Il Gattopardo”, que queda resumit en una frase reveladora: “Si volem que tot romanga com està, cal que tot canvie”.

Insistesc a dir que no sóc entès ni afeccionat a l’assaig de temàtica històrica, però hi torne a caure pel pur afany de saber, de conèixer el per què de tot plegat. Acostumat a l’objectivitat del mètode científic de les ciències bàsiques, que cerca i troba explicacions universals aparentment senzilles, em resulta lent i fatigós destriar el gra de la palla dels assumptes històrics en què no vaig ser-hi present; esdeveniments complexos, que encara ho són més per la quantitat de dades contradictòries que trauen a la llum els especialistes del tema en qüestió; un camp del coneixement que trobe més ideologitzat que en d’altres i, doncs, menys confiable. La fe en les persones i els tècnics honestos, que demostren saviesa en el tema d’interès, sempre l’haurem de tenir; però una fe no ingènua, sinó crítica i contrastada amb les pròpies experiències vitals concurrents. Savis com en Josep Fontana, un historiador reconegut acadèmicament, que he seguit en entrevistes i he trobat encertat i honest, que aquest agost del 2019 farà un any que ens va deixar, però que ens ha regalat un assaig pòstum, una mena de testament professional que mereix ser atès i difós com cal. Es tracta de “Capitalisme i democràcia, 1756-1848. Com va començar aquest engany” (Edicions 62, 2019). Un testament historiogràfic que m’ha permès reblar el clau d’una troballa que havia anat afermant en els darrers anys. Un gaudi intel·lectual que alhora produeix un desengany vital de primer ordre, semblant al descobriment de la superxeria religiosa.

El meu primer contacte profund amb la tesi que hi planteja Fontana fou llegint el treball d’en David Algarra (“El comú català. La història dels que no surten a la història”, Potlatch, 2016), un enginyer informàtic apassionat de la veritat històrica, que, després d’empassar-se un munt de llibres i documents per reconnectar amb la història medieval catalana i més ençà, destriant el gra de la palla (les dades nues sense la interpretació interessada dels servidors del Poder), ens mostra, amb un grapat d’exemples ben entenedors, el procés que va conduir al règim actual, basat en l’espoli de la propietat i dels antics usos comunals de la terra pels que volien acréixer diners i poder, amb l’ajut de lleis fetes a mida, d’una justícia prevaricadora i de la violència dels cossos armats al seu servei. Una conspiració monàrquicoburgesa portada a terme al llarg dels darrers segles a casa nostra i als països més propers, que, partint d’un sistema feudal, va forjar els Estats-nació capitalistes que avui dia patim i coneguem, protectors –sobretot de les elits-, adoctrinadors, controladors i castigadors dels dissidents; com qualsevol altra estructura jeràrquica o piramidal de poder, però potser la més efectiva que mai hem conegut [“Il·luminar l’Edat Mitjana per posar-la al servei del nostre futur”.]

L’assaig d’en Josep Fontana te com a marc d’estudi una geografia més extensa, els països del subcontinent europeu, on entre els segles XVIII i XIX s’esdevingueren una sèrie de revolucions que posaren fi al model polític feudal i van encetar l’era capitalista; un procés que l’autor hi analitza i demostra que aquest nou règim polític, econòmic i social va suposar un alliberament més formal que no pas real, en no canviar significament el domini de les elits sobre el poble pla d’aquests països; ja que la democràcia proclamada era molt limitada i d’eficàcia dubtosa en augmentar el control social; a més d’estar basat en un imperialisme explotador i dominador que abastava molts països d’arreu del món, que han conegut i coneixen encara l’espoli del seus recursos naturals, l’esclavatge i la mort dels seus habitants: un genocidi que encara els dessagna i ens hauria de fer enrojolar. Quina, si no, és la causa arrel de tanta migració desesperada cap als nostres països occidentals?

Malgrat que en algunes planes del llibre trobe que l’autor s’endinsa en dades i qüestions més feixugues d’empassar, pròpies dels llibres d’història, no hi triga a recuperar el fil i centra el seu discurs a demostrar que el Capitalisme es desenvolupa mitjançant el robatori de la terra i els recursos comunals del règim feudal, així com l’anul·lació de les regulacions col·lectives dels oficis vigents a l’Edat Mitjana, per tal de disposar de ma d’obra barata que restàs sotmesa als –antics i nous– propietaris dels mitjans de producció, que així podien expropiar-los una bona part de la seua feina, una fracció major que abans. Una apropiació il·legítima que no es va produir com una evolució natural de l’economia –com volen fer-nos creure–, sinó que va ser imposada pels governs; una conxorxa monàrquicoburgesa que autoafavoria els espoliadors amb lleis i repressió. Clar i català.

En un apunt posterior transcriuré algunes frases del llibre. Una obra pòstuma que hauríem de llegir i comprendre com a homenatge merescut al mestre historiador que ens ha deixat, que fou un exemple de professionalitat, honestedat i compromís amb la societat. Moltes gràcies, Josep! DEP.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.