Aquest cop m’ha tocat per primera vegada viure en directe el recompte de vots i voldria fer púbic un parell d’incidències remarcables.
Per decisió d’últim moment de la Junta Electoral ha arribat, de forma extraoficial, la instrucció que les paperetes en blanc on estava escrit a mà Sí o No fossin vàlides i computessin segons l’opció escollida. No caldria decidir aquestes qüestions abans de les eleccions i no la mateixa tarda just tres hores abans de tancar els col·legis electorals?? Sort que no n’he vist d’aquestes, perquè hi hagués hagut confusió.
He vist cinc o sis vots nuls fent referència a la sobirania de Catalunya. Sembla que el vot nul per la independència ha tingut els seus seguidors a Girona. Pel que he vist puc dir que en el col·legi on he estat representaven un 50% dels nuls.
El moment més entretingut ha estat quan d’un sobre n’ha sortit l’esquela de Franco. Quin crit ha fet la interventora de CIU!! "AAAAAHHH Què és això!!"El següent sobre ha estat de la mateixa corda amb una foto del dictador. Totes dues anaves acompanyades de dues paperetes amb un SÍ. Hi hagut discussió sobre si tenien validesa…
Així doncs, que sàpiguen els del SÍ que han votat igual que molts de l’extrema i rància dreta tal com saben els del NO que han votat igual que el PP.
Quan creixerem com a poble i decidirem el què volem fer i ser sense mirar el veí??
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Analisi.
Ha guanyat el vot mobilitzat en una lectura espanyolista, on els mitjans majoritaris obliguen a veure que votar sí era guanyar el PP i tanmateix l’arrast normal de una part de l’electorat en clau partidista..
Aquesta colonizatció per mitjans de comunicació que obliguen majoritariament a veure la polítca en general i l’Estatut en partircular en funció del Partido Popular i per tant, en clau espanyolista.
L’abstenció és un desencant i cert descredit de la classe política, que ha funcionat en clau de interesos de partit per sobre dels de país.
A la meva mesa 1 nul era de la independència, 1 nul era de ratllots i 1 nul era especial, tan pagat 8 euros "en concepte de locomoció"?, i d’això dels blancs amb Sí o No escrits no ens varen dir res a nosaltres, sort que no n’hi havia cap, be que el meu condol, de mesaira electoral a mesaire electoral.
L’endemà del Referèndum on la por, tal com indiques, ha tingut un gran paper, tu et preguntes: quan creixerem com a poble?
Els pobles són com les persones. El poble català ha estat sotmés, i encara ho està en una forma més suau però igualment efectiva, a una tirania despòtica que amb violència física i mental exigeix solidaritat, lleialtat, i que en realitat propugna que qualsevol creixement de la seva ànima és una "Alta traició". Qué et penses què significa aquesta acusació recent dels del PP en el Congrés de Diputats al President del Govern? Els catalans per la seva pròpia naturalesa són suspectes d’Alta Traició a la Monarquia Espanyola des de fa molts i molt segles. De fet estem condemnats des de la guerra civil amb el Joan de Trastàmara, que ja era de nissaga castellana tot i ser el nostre Rei. Els catalans doncs sóm un poble malalt, perquè ¿oi que estaria malalt algú que estigués sotmés a una tirania per part dels seus naturals de forma que no pogués esplaiar-se, hagués d’amagar els seus sentiments, hagués de fer veure que és una altra cosa, i tot per solidaritat, per lleialtat, i en lloc de trencar amb aquesta càrrega es mantingués en mans del tirà a qui a més s’estima?
El mal de Catalunya, ara i abans, és justament la duplicitat de sentiments: l’ànsia de llibertat acompanyada del sentit del deure i del compliment del pacte, sense adonar-se o oblligant-se a no veure la deslleialtat constant de l’altre part. És una situació terrible i si algú es troba en aquest mal pas a títol personal, o s’hi ha trobat, pot entendre el mal col·lectiu dels catalans com a propi.
La recent trajectòria d’ERC és clarificadora d’aquesta malaltia de l’ànima catalana. Després de fer confiança, recolzar lleialment i pactar uns punts bàsics per a l’Estatut, amb el PSOE, a l’hora de la veritat el PSOE mobilitza tota la seva força per destruir, aillar i desprestigiar a ERC. Alguns catalans ho veiem, uns quants ho rebutgem però la gran majoria mira cap a una altra banda o premia aquesta actuació.
Efectivament som una Nació que ha de crèixer però ho haurem de fer lluitant contra els poders bastards que ens atenallen. Som com un nen a qui el pare vol mantenir en eterna infància, un nen crescut a qui el pare sembla que el mima i el cuida, però en realitat el tiranitza, l’explota i l’utilitza.
Estem malalts i necessitem una ajuda professional tant els catalans com els espanyols. Però nosaltres som nosaltres, com deia aquell Xesco, i hem de mirar per casa nostra i pel nostre equilibri.
Jo propugno fugir corrent, que és justament la independència. No per nacionalisme, sinó per equilibri mental i personal de tots i cada un de nosaltres.