Observar, llegir, escriure

Com cada 15 de maig, el poble palestí commemora la “Nakba” (el desastre), l’inici de l’èxode de centenars de milions d’habitants, que en 1948 foren expulsats o fugiren de la seua terra arran de la creació de l’estat sionista d’Israel. Síria fou, després del Líban, el país àrab que més refugiats va acollir en una dotzena de campaments, el més nombrós dels quals fou el situat a tan sols 8 km al sud de Damasc, anomenat “Al Iarmuk”, en honor a una batalla guanyada pels àrabs a l’Edat Mitjana, una fantasia compensatòria que no es corresponia amb la realitat: un camp urbà marginal, amb serveis de molt baixa qualitat.

Entre 2010 i 2011 la població de molts països àrabs va eixir al carrer per demanar canvis en les polítiques del seus governs, ofegats per l’atur i la manca de llibertats sota els seus règims autoritaris. Es desfermava una onada de protestes que fou anomenada “La primavera àrab”, on, si bé les primeres es van produir al Sàhara Occidental, la més significant va començar a Tunísia el 18/12/2010 amb la immolació de Mohamed Bouazizi, on va esclatar un moviment revolucionari que acabaria reeixint. El 26/01/2011 començava el torn de Síria contra el seu règim baasista, que, com sabem, no va arribar a bon port, desembocant a l’actual guerra civil, que fins ara s’ha emportat la vida d’unes setanta mil persones, ha deixat el país enrunat i ha empentat vora cinc milions dels seus habitants a cercar asil als països propers; un recer que aquesta vergonyosa UE tan insolidària els ha entrebancat o negat, augmentant encara més aquesta catàstrofe humanitària.

El refugiats palestins, que al començament de les protestes contra la dictadura de Bashar al Asad volien mantenir-se neutrals, perquè aquest règim, més mal que bé, els hi havia ajudat, uns mesos després van dividir-se entre pacifistes i bel·ligerants, on aquests darrers van plegar-se a la idea de les faccions més joves i temeràries, de recolzar l’esclat revolucionari i donar aixopluc als rebels (consideraven que com a palestins d’origen i com a sirians d’adopció havien de defensar la llibertat del poble i obrir les portes al seus germans sirians que fugien de la repressió sagnant del règim; una decisió valenta però suïcida), omplint d’armes “Al Iarmuk”; fet que fou el tret d’eixida d’una repressió inclement contra aquest camp, situat (perillosament per al règim baasista) massa a prop de la capital. Des de llavors, unes 150.000 persones han estat assetjades pel foc i la fam, bombardejades durant mesos i anys, sense aigua, llum ni aliments. S’ha imposat un càstig rigorós, genocida, amb la devastació més extrema: totes les cases enrunades, milers de morts, entre homes, dones i nens, i altres milers han hagut de fugir. Però n’hi ha més: la població civil d’aquell camp ha estat sotmesa al terror de banda i banda: el de les forces governamentals, armades per russos i xinesos, i també el de les forces rebels gihadistes, armades per les dictadures islàmiques del golf Pèrsic i alguns països occidentals com els EEUU. Perquè els països que se suposa són més afins a nosaltres, a la nostra cultura europea sense anar més lluny, estan ajudant, directament o indirecta, a faccions opositores que no són, de cap manera, les majoritàries ni les més dignes representants del poble sirià que anhela una vertadera llibertat. Són grups islamistes que estan representats en el Consell Nacional Sirià, que rebutja les minories com els kurds, els cristians o els palestins, i està enfrontat a la gran coalició opositora del Comitè de Coordinació Nacional, integrat per grups laics i d’esquerres, partidaris de la negociació. Entre els primers, tenim l’anomenat Estat Islàmic, compost per homes fanàtics, ultrareligiosos, misògins, homòfobs i violents, que són, a més, perillosos per a la seguretat del món (penseu en els atemptats indiscrimitats en què han participat); la qual cosa ens fa pensar en interessos ocults de les classes dirigents que prenen aquestes decisions, com les que van menar a la destrucció primer i al caos posterior tant de l’Iraq com de Líbia; plans que cercaven el control del petroli i d’altres objectius estratègics inconfessables.

El llibre que us vull presentar ara és un recull de poemes de sis poetes sirians de les dues darreres generacions, homes i dones, que estan sofrint la guerra civil i l’exili, especialment els d’origen palestí, doblement exiliats. L’obra, amb el títol “Jo soc vosaltres. Sis poetes de Síria”, ha estat publicada mitjançant micromecenatge, en una tria feta per Mohamad Bitari, poeta, traductor, periodista i dramaturg, que al llibre publica un poema seu. Un palestí de Síria exiliat polític a Barcelona, que va nàixer al camp de refugiats palestins de Iarmuk, a Damasc. L’edició, d’abril d’enguany, ha estat possible gràcies també a la col·laboració d’Edicions Godall, Pol·len edicions i l’ONG Sodepau. La traducció catalana ha estat a càrrec de Margarida Castells, filòloga.

En Bitari, potser volent allunyar el fantasma del pessimisme, la tristesa i la desolació que podrien descoratjar-nos a la lectura del llibre, escriu al pròleg que hi ha quelcom més que guerra i revolució a les seues vides singulars; però els versos en van amerats. La seua lectura acurada ens permetrà, alhora que gaudir d’un bocins d’art liricoliterari àrab, copsar el drama humà d’aquell poble germà de la banda est de la Mediterrània, que està sofrint els embats d’un dels genets més temuts de l’apocalipsi, conduït una vegada més, no per cap déu inexistent, sinó per la brutalitat i la cobdícia humanes. I ens permetrà extraure també la nostra compassió envers les seues víctimes, per obrir-los les nostres ments i els nostres braços, per comprendre’ls, estimar-los i acollir-los amb dignitat. Palestins, sirians, jo soc vosaltres. Heus ací una petita mostra del que hi podeu trobar:

“Es diu Mare Terra o Terra Mare […]
L’estremiment és rialla; la calma, memòria de les ferides, farcida de guerra i víctimes. […]              Màrtirs innocents de Síria, herois màrtirs del Horan. […]
màrtirs estimats del nostre poble. […]
Màrtirs de les tenebres i dels camps de concentració,
màrtirs del setge i de la fam.
Totes les ferides sagnen per la noblesa, per la llibertat,
cap a on soc,
jo, que soc vosaltres.”
“[…]
M’ho ha dit el vent, tot això.
Al vent, hi ha regust de mar
quan és terra de pas
per als obligats a partir,
els cansats de caure i recaure,
els qui penjaren els seus noms al mur fet minaret.
Caigueren tots a l’hora de l’oració de nit,
embriagats pel record,
tots menys jo…
Com a fill del vent,
adopto les passes per país, i me’n vaig.
A les mans hi porto mitja profecia i un parell de poesies.
Els qui penjaren els seus noms al mur fet minaret
no descobriren els seus secrets,
robaren els amulets de la ciutat,
manllevaren la por a guisa de cavalls
i fugiren humiliats.”
“[…]
Per què aboques tota aquesta mort
amb nervis tan freds?
En fas motiu de glòria d’uns cossos assassinats?
La teva cadira tremola, així com tremolaren ells,
i no sé què dir
per donar-los un xic d’alegria.
Eres tan bell!
Si fossin amb nosaltres ara,
Síria seria molt més guapa.”
“[…]
Si Damasc es cansés de mesquites i esglésies,
tu, la meitat del poble,
tots els revolucionaris
alliberaríeu la terra,
i la natura pariria grans de blat com corones de núvia.
[…]”
“EL PULMÓ, EL MIRALL
[…]
Nosaltres som els de noms consecutius als rengles de la mort,
més que no pas els que hi ha a la memòria dels cambrers.
Ens hem cansat.
La sorra és a la gola del nadó,
i no hi ha cap miratge perquè pugui morir amb esperança.
Ai, senyor!, tan greus són els pecats de la terra
que la desgràcia engendra sal als ulls del febles?
Quantes pupil·les s’han assecat!
La matadissa és esmentar els morts en un sospir
com si fossin un esbart de papallones,
brillants per encegar les mirades.
Els infants caiguts sota la fam… Vergonya!
Vilesa!, fill dels fills de la guerra!,
no t’has cansat de trescar per la pell de les nostres cares?,
no t’has afartat d’agonies?,
quin profit et fa el botí de víctimes?
Si es perd l’hora de morir,
la pèrdua és el botí.”
(Abdul·lah Al-Hariri, 2011-2014. Poeta palestí de Síria assetjat pel règim baasista i exiliat no se sap on. Nascut al camp de refugiats de Iarmuk, en la guerra actual fou empaitat tant per baasistes com gihadistes i hagué de fugir.)

“CARTA
T’escric des de la culminació del carnatge:
l’aire fa olor de sang,
i el silenci nocturn, regust d’oli ressec.
Mentre premo les tecles,
altres es colpegen el pit, sanglotant,
i no paren de donar-se cops de cap, a l’aire o a les parets,
mentre criden, desesperats, a les orelles dels morts.
Jo et crido, endolat, com a vidu i orfe,
amb l’escalf del dolor tendre, recent.
T’escric per escriure,
no cal que responguis ni que visquis.
T’escric per tranquil·litzar-me,
per dir-te que el que queda per cridar
és ingent.”
“ABSÈNCIA (4)
No m’enviïs cap vídeo,
les ciutats no són carrers i places.
[…]
Deixa’m els teus ulls
per un dia, una hora, un minut,
perquè Damasc no s’esborri
del cap de ningú.”
(Raed Wahesh, “Un retall esquinçat del cel de Damasc”, 2015; “Caminant ens trobem, caminant ens separem”, 2016. Poeta palestí de Síria també assetjat pel règim baasista i exiliat a Hamburg. Nascut al camp de refugiats de Khan Al Xeikh, a l’oest de Damasc, el segon més gran de Síria, creat també arran de l’expulsió dels palestins de la seua terra el 1948 pels sionistes israelians.)

“-5-
Compro una planta,
li faig un lloc en un racó de l’habitació,
cada dos dies li canvio la terra,
m’assec a contemplar com creix, dia sí dia també,
lentament, en direcció al sostre,
porto el compte de les seves escasses fulles noves,
la canvio de racó,
encenc el llum perquè pugui respirar
i l’apago per posar a prova la seva resistència.
Li poso noms dels que he perdut
per no oblidar-me del seu nom,
li xiuxiuejo coses abans d’atuir l’insomni,
després dels malsons de matinada.
No, no cultivo
l’esperança.
Cultivo
la meva desolació.”
“-7-
Les seves mans, les que matinaven,
les que posaven ordre als afers de la jornada,
les que espolsaven per la finestra les llàgrimes amagades sota els coixins,
les que comptaven peticions i les distribuïen en moixetes a les galtes,
les que arrabassen fils de fretura de la intimitat casolana,
les que abraçaven l’única fotografia familiar que quedava,
les mans d’ella, ara,
recullen les engrunes del cor, disperses sota la runa.”
(Rasha Omran, “Paisatge de mort i desolació/ Natura morta”, 2014. Poeta siriana nascuda al poble de Malaja (Tartús); ara exiliada a El Caire.)

“MAREIG DE TERRA FERMA
La solitud és una qualitat i no pas una condició, una qualitat diàfana com la teva nuesa dins la primera nuesa de l’alba en una habitació amb finestres. La llum, densa, et fa sospitar que no estàs sola, però ets tan sols una barca plena d’emigrants. Alguns potser només parlen per foragitar la por de capficar-se en imaginar l’ofec, adés de baix en baix, adés en veu alta. Potser sents les veus quan se t’enganxen a les vores i, tanmateix, tant se val, ets la barca solitària en una mar que et reflecteix, mar solitària i temorosa d’estar sola davant la multitud de veus de les barques. […] Tranquil·litzador i paorós, tot d’una, inqualificable, dolç i amarg al mateix temps; així és, tan absolut, el teu silenci.”
“TRISTESA DE MILIONS DE MARES
M’estimaria més no haver-vos conegut mai a cap ni un de vosaltres, que totes les vostres històries no m’afectessin, que visquéssim en cases immenses, que assequéssim el tabac, a poc a poc, que cada any esperéssim una collita escassa, per trobar-nos i parlar de la pròxima.
Com és que hem esdevingut, a la vora del camí, tots, en una terra tan petita i sola?
Per a qui hi ha, sobre la terra, tota aquesta calç?
Per què s’ha apoderat de mi, a cient, la tristor de milions de mares?
M’hauria estimat més que ens haguéssim trobat a prop d’un torrent, que aquest camí no tingués sentit per a nosaltres.”
(Talal Bu Khadar, “Illes diürnes provisionals”, 2016. Poeta sirià que va viure a Damasc; ha fet feina de periodista en diversos mitjans escrits; des de la guerra no se sap on s’està.)

“PASSAR PER UNA ESCENA CALENTA
[…]
Què faràs
si apareix l’oponent sense cap ordre?
No deixis que el text controli
el temps contra tu d’aquesta manera.
Afegeix-hi les esmenes que vulguis.
Hi ha corbes més belles,
les pots dibuixar amb claredat
a les línies de les teves mans.
Però…
Com passaràs?
La sang encara és calenta,
sobre l’asfalt del carrer;
grava als annals de la història
les brutícies de les grans potències;
encara ofereix als pobres seguretat
i lliçons idiotes;
encara maniobra entre els oblidats
i la memòria del color que adquireix;
encara estableix
l’absència de lògica en els fets.
[…]”
(Wael Saadeddín, “Fort com la mort. Delicat com una rosa”, 2013-2016. Poeta sirià nascut a Damman (Aràbia Saudita) per la professió del pare, però que des de petit ha viscut a Damasc; participant de les primeres manifestacions antigovernamentals a Damasc, Duma i Dera; fou empresonat i torturat pel règim baasista de 2013 a 2016.)

“MALEDICCIÓ DE LA TERRA
[…]
Som nosaltres, els penjats, entre la terra i tu,
i el nostre enyor té arrels d’arbre, antigues,
com embull de núvols tremolegen
sobre el verdet del ciment.
Amb tu el pensament, cap a tu anem,
t’apreciem, t’enyorem,
t’oferim sang, i nens, tendres com el raïm,
com el pa calent.
Perquè t’estimem, ens forces,
ens xarrupes com si fóssim dolls d’aigua:
ofrena, per a tu exclusivament.
Perquè t’estimem, enclous tots els qui hem estimat,
tu, furtadora.
Com ho farem,
per arrencar-te del nostre cor
i escampar les flors de la teva cremadissa?
Qui ets tu, bagassa?
Com et direm en assolir-te?
Por/ Principi/ Naixença/ Fi/ Partida/ Àliga/ Permanència/ Calma/ Brogit/ Esperança/ Brots/ Plor/ Et direm plor?
I si no t’anomenem?
Qui seràs?
Qui t’anomenarà?
Quina sort ens reserves?
Com t’assenyalarem amb el dit
a ulls clucs?
Benaurada,
et cantarem les cançons d’infants carbonitzats,
i d’altres ofegats,
de dones que somniaren dormir entres coixins nets,
i d’homes que moriren en ses pròpies mans.”
(Mohamad Bitari. Poeta, traductor, periodista i dramaturg palestí de Síria, exiliat polític a Barcelona. Editor d’aquest recull de poemes.)

Al meu entendre, l’acumulació injusta de diners i poder porta necessàriament a imposar una societat militaritzada, maquillada de democràcia. En una societat il·lícitament desigual, on les enormes diferències entre rics i pobres ens empenyen a viure en una guerra permanent (oberta o encoberta, d’alliberament per als exclosos o de manteniment de la dominació per als opressors) i on els valors majoritaris són els capitalistes del “campe qui puga”, és a dir, agressivitat, competència, explotació…, és a dir, masclisme.; en aquest tipus de societat, no resulta gens estrany que els qui retenen el poder real no vulguen deixar-lo en mans d’altres que actuen fora del seu control, del seu règim corrupte. Així, quan cal per mantenir els seus privilegis, “trauen a la palestra” la “solució” militarista, convenientment edulcorada o no gaire; fent servir els falsos enemics, els “baixos instints”, la superxeria patriotera, la màgia religiosa, la hipnosi de la propaganda…, per enredar-nos, per “enverinar-nos”, per no deixar-nos pensar amb el cap clar.

Les guerres les inicien els poderosos, els qui injustament retenen la majoria de bens i mitjans de producció, inclosos els culturals, bé per mantenir el seu patrimoni, que creuen amenaçat, o acréixer-lo, furtant-lo al suposat enemic exterior, cercant excuses com la defensa de la pàtria, l’inici d’una croada religiosa/ ideològica o d’altres paranys semblants, emprant el poble pla com a carn de canó; bé per defensar-se del seu propi poble sotmès, empobrit, desposseït del seus recursos més bàsics (terra, aigua…), quan exigeix els seus drets, quan cerca la seua supervivència i apoderament, quan les reivindicacions no són admeses a diàleg pels seus explotadors i el poble reacciona violentament, amb massa desesper (de vegades, mal aconsellat i fins i tot armat per elements interessats); bé per altres motius semblants. La resposta és la repressió violenta i indiscriminada per part de la casta privilegiada, que empra les forces armades de l’Estat al seu servei (assalariats de l’extermini) i/ o finança mercenaris si cal; atiades totes dues parts en lluita pel negoci mundial de la venda d’armes i pel no menys perillós de sobreexplotació dels recursos naturals per les empreses multinacionals. Mort i desolació a canvi de diners i poder. Es pot ser més vil? Com podem seguir escoltant-los o mirant-los a la cara, a les seues ràdios, TV…, titelles dels monstres més despietats: mascles barbats o ben afaitats, vestits amb americanes o túniques impecables, imposant el seu discurs de la por al diferent?

El capitalisme i el patriarcat posen les guerres, i el poble posa els morts. No a la guerra, a qualsevol guerra! Desarmament ja!