De rumors i propaganda o com ens mantenen captius amb cadenes de plata (i 2). “Rumors en guerra” de Marc Argemí.

FITXA DE LECTURA:

Gènere literari: ASSAIG. Títol: “RUMORS EN GUERRA. Desinformació, internet i periodisme”. Autor: MARC ARGEMÍ (Sabadell, 1979), que és periodista, llicenciat i doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona, i director d’una consultora estratègica en rumors i credibilitat. Editorial: ACONTRAVENT (Col·lecció Assaig XXI, nº 3). Edició: maig del 2013. Pàgines: 204. Argument (de la contraportada): Què tenen el rumors? El rumor es difon molt ràpid, es creu, es transforma i arriba, fins i tot, a provocar fallides d’empreses o situacions de pànic. Els rumors sempre han existit i són una de les formes d’intercanvi comunicatiu més usuals entre persones. Són missatges que circulen a gran velocitat i que, ordinàriament, canvien de forma a mesura que van difonent-se. Han nodrit i continuen fent-ho la fama dels pobles i governants, d’artistes i de tota persona pública, en temps de pau i en temps de guerra. Aquest llibre és un viatge a una experiència, la segona guerra mundial, que permet estudiar el rumor per tots els costats. La meua valoració:

L’assaig no és gaire extens però està molt ben aprofitat, ja que, a més de tractar la història dels rumors a la II guerra mundial, l’autor ens presenta una segona part més actual i didàctica, que ens acosta a “la guerra dels rumors a la vida real”, on ens ensenya com els mitjans de difusió de notícies actuen com a principals legitimadors d’aquests rumors; com de vegades el verí no és a les dades sinó a la interpretació que se’n fa; com la font és el principal artífex de la credibilitat de les informacions; com l’acreditació de la credibilitat de la font es fa en base a la seua expertesa, fiabilitat i empatia; com el rumor de vegades recorre com a font a la conformitat amb el grup, a la pressió del consens, al perillós “ho diu tothom”; o simplement a la força de la repetició. Vist el panorama actual i la seua projecció futura, que ens mostra un domini aclaparador del rumor i la propaganda a l’era d’internet, l’autor albira que el periodista del futur serà més un verificador que no pas un narrador de notícies. De lectura molt recomanable.

Heus ací una selecció de frases del llibre:

(Pàg. 30) “ ‘La lliçó és clara: primer, sigues curós de no afegir res a la informació que t’arriba; segon, sigues curós de no presentar com a informació de primera mà allò que en realitat és un rumor’.”

(Pàg. 35) “Corre el rumor que [Lord Beaverbrook, propietari del Daily Express i del Sunday Express] definia el seu paper al Daily Express amb l’afirmació: ‘Jo faig anar el diari amb l’objectiu de fer propaganda i no cap altre’.”

(Pàg. 37) “El primer d’aquests cursos tingué lloc el 1943 i la primera de totes les lliçons que se’n conserven és la Propaganda to the Enemy, a càrrec d’A. R. Walmsley. Enumera unes regles d’or: ocultació de l’objecte […], ocultació de l’origen […], màxima autoritat […], màxima aparença de veritat […], màxim valor de repetició […], màxima freqüència.”

(Pàg. 63) “Com és un bon rumor? Garnett dirà que és com un caramel enverinat. Confitat i atractiu al gust, i amb una dosi de verí mortal que no és evident de bon principi.”

(Pàg. 82) “ ‘La falta d’astúcia i  la pressa per fer-ne ostentació són dos aliats amb els quals compta l’enemic. […] Quan un oficial coneix els trucs de la propaganda enemiga, esdevindrà particularment ràpid a reconèixer els rumors enemics. Sota cap circumstància consentirà que es repeteixi el rumor en la seva presència. Aquesta guerra no tolerarà que se li doni cap oportunitat a l’enemic. Però en té una cada vegada que el verí, preparat curosament i artesanal, arriba i fereix el cercle de la població alemanya, sigui la ferida individual gran o petita’.”

(Pàg. 108) “El filòsof John Dewey es preguntava críticament ‘si la paraula ‘notícia’ no està destinada a ser substituïda per la paraula ‘propaganda’ ‘.”

(Pàg. 109) “La propaganda esdevingué el boc expiatori. Era una fera poderosa que havia seduït les masses i havia dominat les voluntats de societats senceres. Amb el temps, aquesta concepció dels efectes de la comunicació de masses rebria el nom de ‘paradigma de l’agulla hipodèrmica’, i així s’ha considerat, tradicionalment, en els estudis de comunicació: la propaganda o els mitjans de comunicació massius actuarien sobre les persones, anàlogament, tal com un agulla hipodèrmica penetra en el cos humà.”

(Pàg. 111) “Lasswell [Propaganda Technique in the World War, 1927] hi afirmava que ‘la propaganda és un dels instruments més poderosos del món modern’. Parlar de propaganda era entrar en el món de la seducció i de la persuasió que el poder pot exercir per guanyar-se la voluntat dels súbdits: ‘[…] Les cadenes de la lleialtat i l’afecte personal que lligaven un home al seu líder s’han dissolt de fa temps. […] És un món atomitzat, on els capricis tenen més camp que mai abans, i això requereix esmerçar més esforços per coordinar i unificar. El nou antídot contra l’obstinació és la propaganda. Si la massa vol ser lliure de cadenes de ferro, ha d’acceptar cadenes de plata‘.”

(Pàg. 148) “Pot semblar aquell monstre [la deessa grecoromana Fama] quan se’l considera liderant moviments de massa contra algú o contra alguna institució, quan és la guspira que desperta la fera que neix d’un malestar no resolt i alimenta odis i ressentiments. Però el rumor també és un bri d’esperança quan no queda en qui confiar, el canal d’informació no oficial que manté satisfeta la nostra demanda de saber quan l’oficialitat no pot o no vol dir la veritat. El rumor pot ser avantsala de la notícia o avís de desgràcies o preludi de bones notícies. El rumor és estatus social i és eufemisme. Els somnis i les pors són, molt sovint, rumors. El rumor és la vida mateixa.”

(Pàg. 153) “Una observació honesta de la realitat estalvia molts maldecaps i molta creença en rumors falsos. La realitat existeix, precisament, com a lloc on s’alimenta la percepció i on es revelen dissonàncies. Identificar la realitat i separar-la de la invenció és feina de la capacitat crítica, una habilitat que cadascú pot conrear i que necessita cert mètode, cert rigor, per treballar amb eficàcia. Però la part gran del verí no acostuma a estar en les dades, sinó en la interpretació que se’n fa.”

(Pàg. 166) “La font és el principal artífex de la credibilitat de les informacions: l’origen d’un missatge té una influència cabdal sobre la percepció que en té l’audiència. Aquest fet ha estat contrastat, avaluat repetidament i aplicat tant pels creadors de rumors com pels combatents dels rumors, […] Un repàs a les estratègies dels fabricants de rumors permet copsar-hi una preocupació constant per donar als rumors una bona atribució a una font que resulti creïble als públics als quals es dirigeix. […] Els rumors acostumen a portar incorporada alguna dada que suggereixi una credibilitat acreditada en la font.”

(Pàg. 172) “En la mesura del possible, s’ha de veure si els que diuen [com a font de la notícia/ rumor] són realment experts en la matèria de la qual parlen.”

(Pàgs. 174-175) “El segon factor que cal avaluar per donar credibilitat a una font és la seva fiabilitat. La fiabilitat és la qualitat d’aquella persona que és ‘digna de confiança’. La confiança és la ‘seguretat de qui compta amb el caràcter, la capacitat, la bona fe, la discreció d’algú’. La fiabilitat té a veure amb l’apreciació de les intencions de la font: si té o no alguna cosa a guanyar comunicant aquella informació d’aquella manera determinada, si és o no una part interessada en la notícia, o si en traurà algun profit (econòmic, de prestigi, etc.), del fet que les coses siguin tal com ell les hi explica. […] A diferència de l’expertesa, la fiabilitat no compta amb mètodes d’acreditació institucionalitzats. […] Un mètode molt senzill i a l’abast de qualsevol persona amb cert hàbit d’observació és veure la consistència d’aquella font: si no transmet missatges contradictoris segons quina sigui la situació o l’audiència. La consistència és un senyal que la font manté un cert compromís amb la realitat, encara que tal realitat sigui funesta per als seus interessos.”

(Pàgs. 177-178) “El tercer factor que cal avaluar per donar credibilitat a la font és la seva empatia. L’empatia és la ‘facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona’. […] L’empatia gaudeix encara de menys elements que es puguin objectivar. De fora estant, una persona pot predir, a grans trets, la reacció de l’audiència a l’expertesa a partir de dades com l’edat, la posició professional, el nivell d’estudis o l’experiència; la fiabilitat, d’altra banda, pot intuir-se a partir dels interessos aparents amb l’objecte del missatge o amb la seva consistència. L’empatia, en canvi, remet a una capacitat certament difícil de mesurar: la capacitat de comprendre, i amb prou feines una persona és capaç de verbalitzar els motius pels quals s’ha sentit comprès. La definició ens ofereix un sol ancoratge que representa un fenomen molt ampli: l’abast de la identificació que la font és capaç de mostrar amb l’audiència o amb el tema del qual tracta el missatge. […] L’empatia apel·la a factors menys racionals que l’expertesa i la fiabilitat; dóna unes dades molt valuoses, però té el perill de relaxar la capacitat crítica per avaluar els dos elements anteriors.”

(Pàg. 181) “Hi ha un tipus de font d’informació que el rumor aporta molt sovint quan no en té cap altre millor: ho diu tothom. És allò que alguns teòrics en diuen la conformitat amb el grup. […] La conformitat amb el grup s’aprofita de la por a l’aïllament, que activa l’espiral del silenci [davant la injustícia], [Noelle-Neumann, 1995] […] En el cas dels rumors, ‘sumar-se a un rumor significa manifestar fidelitat a la veu del grup’ [Kapferer, 1989]. La tendència a la conformitat, a l’homogeneïtzació, té el benefici de proporcionar estabilitat social. Aquest mecanisme és tan antic com l’ésser humà i l’han utilitzat autoritats amb dificultats per mantenir el poble cohesionat. […] El consens a l’entorn d’un culpable és el mecanisme del boc expiatori, clàssic exemple del pes de la conformitat en la creença.”

 (Pàg. 183) “Altres vegades, simplement, no cal cap pressió per a la conformitat: n’hi ha prou amb la força de la repetició. ‘No pot estar equivocada tanta gent’: d’acord amb aquest raonament, present en la saviesa popular d’arreu, en la mesura en què un rumor se senti repetidament, hom serà més procliu a creure-se’l. Així, el missatge es pot rebutjar en un primer moment, però l’efecte que aquest missatge hagi pogut tenir en el nostre context cultural –especialment, entre les fonts d’informació que considerem creïbles– pot alterar, d’alguna manera, la primera valoració.”

(Pàg. 194) “Al capdavall, la frontera entre rumor i notícia no és objectiva. En el llenguatge col·loquial, anomenem ‘notícia’ allò que es considera cert i ‘rumor’ allò que es considera fals o, en tot cas, no verificat. La frontera és el resultat de la nostra pròpia persuasió. Manuel Castells [La galàxia internet, 2001] afirma: ‘El límit entre els rumors, la fantasia i la informació política útil està cada vegada més desdibuixat, tot complicant creixentment l’ús de la informació com a eina política privilegiada en l’era Internet’.”

(Pàg. 195) “ ‘Quan ve la guerra, la primera víctima és la veritat’ [senador nord-americà Hiram Johnson]. Un altre rumor –aquest, confirmat–, diu que el primer ministre Winston Churchill comentà a Stalin el 1943: ‘La veritat és tan preciosa que ha de ser protegida per un guardaespatlles de mentides’. […] La veritat és que aquest llibre va néixer de la constatació que fins i tot els rumors més mentiders tenen el seu públic, i que hi ha veritats que certs públics mai no percebran perquè els resulta més còmode tirar de rumors, guardaespatlles eficaços de les seves veritats subjectives.”

Moltes gràcies, Marc, i bona lectura i millor realització a tothom!

[Enllaça amb la 1ª part.]

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.