Observar, llegir, escriure

[Vot captiu: terme emprat en política per a referir-se, entre d’altres, al vot “comprat”, que és el que s’aconsegueix mitjançant la concessió d’algun tipus de prebendes per part d’algun partit quan és al poder; avantatges que fan dependre grans grups de votants del govern de torn, perquè aquests tenen por de perdre’ls en un canvi de govern. Aquest tipus de vot crea trames clientelars i és una corrupció de la democràcia.]

Ara no volia parlar d’aquest vot captiu, sinó del vot que depositem els ciutadans normals, els aparentment no sotmesos a pressió clientelar, que també resta captiu per una llei electoral injusta i un grapat de falses promeses de millora personal o social, que acostumen a fer-nos els partits candidats a governar-nos, per tal que hi dipositem la nostra confiança, quan realment treballen al servei d’altri amb més poder i massa vegades en contra nostra. Aquesta “presa de pèl” electoral encara va molt més lluny, perquè si els candidats s’arriscàssen a complir certes promeses que no convenen als qui retenen el nostre poder, la maquinària repressora de l’Estat no els ho deixaria fer. Hi tenim un exemple ben actual: els polítics catalans que ara són jutjats per fer complir allò pel qual van ser elegits i que, a més a més, és el més democràtic que hi pot haver: que la gent vote en un referèndum. És un autèntic escàndol que d’ací a no gaires setmanes se celebraran a l’Estat espanyol un seguit de fins a quatre eleccions oficials –generals, autonòmiques, municipals i europees–, mentre el seu poder judicial, a petició del seu govern, està jutjant un bon grapat de representants electes d’una part important del país per haver demanat que el seus representats senzillament voten. Això és una contradicció tan flagrant i antidemocràtica que ens fa veure tan clar com l’aigua el tarannà autoritari d’aquest règim monàrquic del 78. Angúnia i vergonya aliena ens donen els qui s’atreveixen a parlar de democràcia en una situació tan surrealista com aquesta. Uns bufons farsants són el qui s’expressen així. Per decència i salut moral no els hauríem d’escoltar; hauríem de fer emmudir a casa nostra els seus deshonrats i subvencionats mitjans de propaganda, que en el conjunt espanyol malauradament en són majoria.

Em sabria greu aigualir, a qui hi creu de debò, la “festa de la democràcia” –com l’anomenen els “bustos parlants” de la TV cada vegada que hi ha eleccions–. Diuen –i potser tothom hi creu– que qui viu enganyat, viu més content o també que saber la veritat ens farà perdre l’esperança. El que passa és que depositem la confiança en qui o en allò que no la mereix. L’esperança de canvi real per millorar la societat no hi és a la política institucional que coneguem fins ara, sinó que la trobarem construint i caminant junts cap a un altre món més just, lliure i solidari.

Tenim el dret de sufragi universal. D’acord. Però quin tipus de sufragi? Què podem votar? Votant-hi, realment decidim el que volem? A les eleccions que actualment es fan a espanya votem però no decidim. Triem una papereta que porta una llista tancada, triada per la direcció de cada partit. L’elecció ja és feta per endavant. No podem triar, doncs, directament els nostres representants, sinó tan sols un partit, que és una institució jeràrquica i bàsicament autoritària, sotmesa a tot tipus d’influències dels poders fàctics de l’Estat i que funciona com qualsevol empresa privada, amb necessitat de finançament –lligada a quotes, subvencions, donacions i bancs– i on manen els de dalt i els de baix obeeixen si volen conservar el lloc de feina i el sou –per això hi dominen els perfils mediocres i llepaires–; és a dir, no s’admet la dissidència que no els convé. Ho podem observar clarament a les intervencions orals i les votacions unànimes que s’hi esdevenen als parlaments. El seu interès cap a nosaltres és el mateix que coneguem de qualsevol empresa mercantil: que comprem el seus productes –en aquest cas, mantenir-se en el poder– i que hi repetim quantes més vegades millor; però sense poder participar-hi directament. Els partits polítics són estructures de poder ben poc democràtiques, que, doncs, no ens convenen pas. I a més de no poder triar els nostres representants, la llei electoral actual tampoc no ens deixa revocar-los si incompleixen el seu programa. El partit que triem a les eleccions cada quatre anys pot fer el que li plaga amb el nostre vot i ben sovint fa el contrari del que ens ha promès, disfressant-ho de millora, emprant termes eufemístics, o d’imposició aliena, normalment d’organismes internacionals en què l’Estat hi participa, generalment europeus. Per no parlar dels pactes postelectorals entre partits, que ens amaguen a posta durant la campanya. Ens han imposat un règim de democràcia formal, que no pas real, una democràcia trucada, corrupta. Una representació tragicòmica muntada perquè no mane el poble. Democràcia? Govern del poble? Ca! Democràcia formal = il·lusionisme electoral.

Vist el panorama –que votem cada quatre anys, però els problemes fonamentals no se solucionen–, hi ha qui honestament proposa abstenir-se de votar. L’abstenció raonada i responsable és una opció perfectament lògica i vàlida, però no hem de votar ni abstenir-nos per norma, hem d’avaluar la situació de cada elecció i veure les possibles conseqüències d’una decisió o altra. A la vista tenim diverses convocatòries d’eleccions: generals de l’Estat, autonòmiques –en alguns territoris–, municipals i europees; al meu parer, vist l’estat de corrupció a què ha arribat la democràcia a casa nostra els darrers anys, ara cal mobilitzar-se perquè no arriben al poder l’extrema dreta ni els partidaris d’aplicar el 155 ni els immobilistes del règim del 78 a cap dels parlaments que n’eixiran. Ara bé, tampoc no descarte que potser aquest siga el parany en què ens volen fer caure: pensar “mare meua, que em quede com estic”!

Si decidiu participar a les properes eleccions –posant-vos “un pinça al nas” i votant les opcions menys dolentes– per barrar el pas a gent tan impresentable com es presenta, després no n’espereu que ens adoben gran cosa de fons, tan sols algun retoc superficial i prou –cosa que ja ens va bé de vegades i a curt termini–. Ja fa anys que no m’escolte pas cap polític a sou i menys encara en campanya electoral. M’he fet gran i ja no m’agrada perdre el temps. El sistema explotador que ens domina és una piconadora sense escrúpols, que s’ho emporta tot per endavant, amb somriure impostat o sense. El més trist de tot és comprovar com, una i altra vegada, el mitjans de propaganda, desinformant i/ o deformant la realitat, engalipen una massa de gent pusil·lànime, que es creu els seus cants de sirena, que són més falsos que els duros sevillans. En aquest sentit, hem de parar atenció a una novetat que s’esdevindrà a partir d’aquesta campanya electoral: el govern central ha permès que una vegada més s’ataque la nostra llibertat individual, en aquest cas mitjançant les noves tecnologies, autoritzant els partits polítics perquè puguen fer rastreigs a internet, a les xarxes socials, per conèixer les nostres preferències ideològiques i enviar-nos propaganda electoral personalitzada als nostres ordinadors i telèfons mòbils. Això és una intolerable agressió a la nostra intimitat que no hauríem de deixar sense resposta.

Insistesc, encara que fos per una qüestió d’higiene democràtica, pense que no estaria malament que votàssem per evitar que els pocapena de l’extrema dreta espanyolista –el “trifacho” que li diuen–, els deslleials del suposat centre-esquerra espanyolista –els pseudosocialistes– i els posturers de la dreta no espanyolista, ens retornen al final del franquisme i/ o ens facen malbé el drets que han restat dempeus, després d’aplicar-nos les retallades de la crisi-estafa; tanmateix, hem de saber que amb els polítics a sou no arribarem gaire lluny. Tota organització social necessita d’un cert nivell de delegació, però no el que l’actual llei electoral ens imposa, perquè ens fa creure que ja hem complit amb el nostre deure de participació a nivell polític i que qui triem farà les coses pel nostre bé, com acostumen a prometre. En el votant d’aquest tipus de delegació hi ha un cert grau de desistiment de responsabilitat en la cosa pública, que molt probablement es girarà en contra nostra. Com diuen el més vells i més savis, el que importa per avançar no és si votem o a qui votem, sinó què farem la resta de dies de l’any per canviar les coses com volem; és a dir, si participarem activament en alguns dels diversos col·lectius –no governamentals– que defensen allò que necessitem conservar, millorar o transformar. Cal treballar per aconseguir reduir al màxim el temps dels mandats dels polítics, la possibilitat de la seua revocació en qualsevol moment per incompliment de programa, donar el màxim valor a les iniciatives legislatives populars i als referèndums, fer ús de les eines informàtiques per agilitar la presa de decisions directes pel poble afectat, etc.