Observar, llegir, escriure

«La funció pròpia del ritual és (…) preservar la continuïtat d’allò viscut» (Lévi-Strauss, 1983), canalitzant l’experiència, refrescant la memòria social, fixant etapes del calendari o fites del camí. La seua acció simbòlica concentra en una abreviatura de temps («sagrat») l’estructura i el procés del temps social ordinari, i fins i tot de les possibilitats latents. Per això, la participació en el ritual fa viure un temps més intens, que modela els esperits dels participants, promou la seua educació emocional, obre pas a la colonització de l’inconscient individual per part d’entitats ideològiques procedents dels avantpassats o de contemporanis famosos i amb poder. […] La doctrina es transmet a través de la instrucció en els mites i les creences. Però el context ritual afavoreix que la doctrina cale fins al més profund del psiquisme individual; activa el fervor en plasmar sensiblement els dogmes en els quals hom creu. […] Els ritus vius són necessaris com a catalitzadors d’energies transformadores, creatives, associatives, que creen comunitat entre els humans. Comporten potser cert adoctrinament. Però els rituals, que ens modelen, també hem de modelar-los nosaltres. Per a fer-ho, hem d’entendre’ls críticament, a fi que s’allunyen de la doctrina, que apaga la intel·ligència o l’adorm, i desperten la consciència a graus creixents d’humanització.” [“El ritual como forma de adoctrinamiento”, Pedro Gómez García, Gazeta de Antropologia, Universidad de Granada, 2002.]

Les falles com a manifestació cultural tenen un caràcter ritual i, en la seua versió actual, serveixen sobretot al poder establit, amb la finalitat d’adoctrinar la societat valenciana en el sentit que convé als qui retenen el poder. Aquesta és la seua màxima utilitat avui dia, perquè de benefici pràctic per a les classes populars li’n veig poc. Una funció més aviat anestesiant, ben lluny de l’esperit crític i reivindicatiu que movia la festa abans de ser domesticada i que a hores d’ara revifa en les anomenades Falles Populars i Combatives, que són una proposta de festa oberta i autogestionada nascuda el 2002 al districte de Ciutat Vella, fruit del treball conjunt de diversos col·lectius de la ciutat de València, que aquest any presenta el tema de l’actual “judici de la vergonya”: “Falla La Justícia, amunt amb la immundícia”. Una proposta encara minoritària a recolzar, que al llarg dels anys ha anat consolidant un espai on recuperar l’esperit popular de les falles, donant-nos vida a les places, els solars i les xarxes.

Soc conscient que a molts valencians els agrada l’enrenou de les festes i entenc els qui participen gaudint de les falles de València, pensant que continuen una tradició centenària que els enorgulleix, continuant un folklore que creuen autènticament popular, que els han transmès els seus pares i que se senten obligats a conservar, sobretot per la importància fora mida que tothora li donen els mitjans d’incomunicació i propaganda del règim, dins un marc de reaccionarisme polític i pressió turistificadora al servei dels negocis immobiliaris i col·laterals d’un grapat d’aprofitats i alguns més que arrepleguen les engrunes.

Per altra banda, les falleres de vocació se senten ben boniques lluint els seus monyos d’àvia d’antany, amb pintes i mantellina blanca, i els seus cars vestits, embotides en els seus enagos i brodats de seda, en unes pudoroses disfresses de “marqueses del potet”, basades en una idealització dubtosament popular d’una indumentària del segle XVIII. Les falleres de València que conec i que gaudeixen de la festa són filles de pares d’ideologia conservadora i espanyolista, que se expressen en castellà i gairebé no saben parlar ni llegir en valencià. Viuen una festa folklòrica i despersonalitzada, en una ciutat de províncies (“pro vincit”, territori vençut), al llevant espanyol, mirant a Madrid. Aquesta és la dissortada realitat de la qual no en són conscients; perquè allò que elles veuen tan normal, tan tradicional, va ser manipulat “ex professo” pel franquisme assassí de primera hora, que s’ensenyoria de tots els racons de la societat, enlairat sobre un milió de morts innocents. Tanmateix, hem de comprendre que a aquest sentiment tribal, injectat en vena durant tota una vida, és molt difícil de posar-li enteniment, si no hi són presents un fort esperit crític i una experiència trasbalsadora.

El 1940 el franquisme assassí de raons i de vides s’afanyava a crear la Junta Central Fallera, una estructura jeràrquica i masclista al servei dels interessos dels genocides, per controlar la festa de les falles i folkloritzar-la (desactivar-la), restant-li contingut crític (es prohibia qualsevol referència política que no fos la lloa del règim) i empeltant-li elements clarament masclistes (exaltació de dones “florero”, premis als suposadament millors monuments, l’imperi del petard…), militaristes (desfilades amb estendards, uniformes…), nacionalistes espanyols (himne de l’exposició, marxa reial, les bandes de tela amb l’estanquera i la blavera ben juntetes…) i religiosos del catolicisme  (ofrena de flors a la verge de torn, tot un exemple de dona submisa i esclava), que no hi eren abans del colp d’estat sagnant de juliol del 1936. A més a més, es potenciava el “sa” regionalisme valencià, que s’agenolla davant Madrid, i es popularitzava la submisa senyera amb el blau de la ciutat de València, a la que se li retien fins i tot honors militars (fou l’única senyera regional que es consentia en aquell règim sagnant). Aleshores es plantava la llavor del que a finals dels anys 70 esdevindria l’anomenat “blaverisme”, la versió més histèrica i vergonyosa coneguda d’incultura i antivalencianisme, finançada al servei de l’espanyolisme més fanàtic i furibund, que s’oposava frontalment i descarada a l’alliberament nacional dels valencians, dins de la nació plural catalana, la que li correspon per raó d’origen, llengua i cultura. Blaverisme retrògrad que malauradament aconseguia oficialitzar la major part dels seus símbols i les seues tesis, sobretot amb governs de la dreta, però també amb la suposada i poruga esquerra. [Per aprofundir en la qüestió, teniu la magnífica obra de recerca històrica: “Falles i franquisme a València” de Gil-Manuel Hernàndez i Martí, Editorial Afers, 1996.]

La meua experiència personal de les falles en els meus deu anys de viure al cap i casal (1987-1996) no pogué ser més negativa, havent de suportar una coentor i un incivisme aclaparadors: assetjament amb petards i música xarona a tot volum, cercaviles amb bandes de cornetes i tambors (soroll dia i nit, estiguesses o no malalt) carrers tallats des de setmanes abans, ximpleria o reaccionarisme dels temes escenificats pels ninots de cartró, cartells en un valencià macarrònic, olor de bunyols amb oli refregit… Sort de l’olor a pólvora i els castells de focs, que he de confessar que m’agradaven… fins que vaig haver-me’n d’estar per la massificació creixent. Va arribar un any a partir del qual durant la setmana fallera havíem de fugir de València, sumant-nos a la meitat dels valencians que no suporten aquesta festa.

No podíem sobreviure en aquella estèril disbauxa carnestoltesca, que continua a hores d’ara. Faig insistència en la seua infecunditat contemporània, perquè les falles d’abans de les dictadures cercaven gaudir d’una festa pagana, arrelada a les fogueres estacionals de temps primitius, que permetia fer sàtira o befa dels abusos de poder en la societat de cada moment, per a simbòlicament bandejar-los en la crema final del monument. Tenien, per tant, un benefici artístic i cultural, en el sentit d’afavorir un conreu crític de la identitat que imposa el poder i, doncs, una millora personal i social. Però, quin profit li podem traure a bona part de les falles que es planten avui dia, a part de la qüestió ritual i artística (sempre opinables), els excessos de tot tipus (d’energia, soroll, llum, pólvora, fums tòxics…; contravalors en un món necessitat de moderació) i el negoci turístic que l’és per a massa pocs? L’únic que li veig és el manteniment dels llocs de feina que la festa atrau, tot i que amb massa contractes escombraria.

Fa de molt mal pair veure la capacitat de convocatòria d’aquesta festa, la disciplina amb què se segueix la coentor poc cristiana de les ofrenes o l’exaltació de la banalitat dels seus actes, quan es compara amb l’escassa participació a les accions reivindicatives, tan necessàries per a tota la societat valenciana, com l’exigència d’un finançament just per part d’aquest Estat que ens maltracta (i ells, com un badocs, cantant el “Per a ofrenar…”). Sembla que a la despersonalitzada, còmoda i poruga societat valenciana haja arrelat una versió autòctona de l’absolutista “¡vivan las caenas!”. Fa poc l’Albert Dasí deia ben encertadament al seu bloc a VilaWeb que “aquest marc mental [l’espanyol] d’abaixar el cap davant l’amo, comporta conseqüències que ja sabem irreparables: el finançament del furgó de cua, el camp abandonat i planificat per inútils, les infraestructures de tercera, perquè les qüestions valencianes es decideixen a espanya, en canvi de no decidir-les els valencians. Ací només decidim una mica de cultura, una mica de qüestions locals, una mica sobre les províncies, i les festes (ai, sí, sobre les festes decidim els valencians, perquè ens agraden molt, ens fa oblidar que som faves, i que els espanyols ens governen els diners i les grans decisions), i potser que quatre cosetes més, però no gaires.”

Al capdavall, per a la generalitat dels valencians, les Falles de València actuals ens porten molt de soroll per no res (o ben poc) de profit: molta fressa (i disfressa) i poca endreça. El seu caliu alliberador és inexistent o ben migrat, perquè s’aflama i s’apaga de seguida com a foc d’encenalls. Han esdevingut un ritual amansit. Sort que, per molt que bufe el vent, no s’apagaran les estrelles. Si més no, ara tenim les Falles Populars i Combatives!