Observar, llegir, escriure

Les dones que són conscients de la seua discriminació secular per raó de gènere (en el seu rol de mares i esposes, subordinat a l’home, assignat pel patriarcat), de classe (com a treballadores de la llar no reconegudes i en molts casos també en una feina assalariada mal remunerada) i de reconeixement social (pels entrebancs d’accés a càrrecs directius o representatius, pel rebuig en pertànyer a alguna ètnia o col·lectiu socialment mal vist per algun prejudici cultural) diuen a la xarxa sobre el 8 de març, Dia Internacional de la Dona TREBALLADORA (aquest darrer adjectiu és molt important i invisibilitzat a posta), frases com aquestes: “Aquest dia 8 de març no es felicita, és un dia que es commemora. No estem festejant el ser dona. No em felicites per ser dolça, submisa, alegre, bonica, aguantadora, bona mare, bona esposa o bona filla. Aquest dia es commemora per recordar les 140 dones treballadores que van perdre la vida en un incendi en una fàbrica de Nova York (EUA), fet que va posar a l’agenda internacional els drets de les dones treballadores. No et sumes a la frivolitat d’enviar felicitacions a les dones [“feminisme liberal” pense que en diuen, quina barra!]. Això invisibilitza les desigualtats que vivim per ser dones“.

En aquest context em sembla important esmentar un parell d’influències que resulten clarament esclavitzadores per a les dones. Una de ben nefasta és la de les religions anomenades del llibre (cristians, mahometans i jueus), que menystenen la dona en les decisions més importants que marquen la seua vida. Els seus dogmes, inventats per mascles que s’afiguren il·luminats, les obliguen a representar-hi un paper secundari o clarament invisible al servei de l’home. En aquestes estructures de poder religiós les persones de sexe femení són forçades a ser personatges sense veu. Irracionalitat religiosa que també té molt a veure amb l’altra influència perillosa que vull esmentar ací. Les dones són especialment vulnerables al mite de l’amor romàntic (la cerca de la “mitja taronja” o del “príncep blau”), que s’ha construït expressament per fer-les més submises als homes. Amb aquest tipus d’idea esbiaixada d’amor, moltes dones justifiquen tot de patiments personals, sense adonar-se si la seua relació de parella va malament, sense reconèixer les actituds abusadores, físicament o psicològicament, de l’altre, que les fa malbé la vida. El mite de l’amor romàntic, on l’enamorament és cabdal (un estat desequilibri mental i sentimental, que involucra els circuits cerebrals del plaer -com una droga dura– i que, si en som conscients, agraïm que passe prompte), pot portar-te a una experiència positiva si el mantens sota control, és a dir, si li dones la importància que té, que és relativa i força menor que la que s’entesten a transmetre’ns els mitjans d’incomunicació i propaganda, que a dretcient ens inunden amb els seus relats i cançons cursis i sensiblers per a tenir-nos narcotitzats i que no sapiguem viure i lluitar per una vida que pague la pena, sense lligams en el fons no desitjats (dependència excessiva, faena obligada, consumisme desaforat…), compartint béns, alegries i tristors amb qui vulguem conviure, decidint i portant a terme personal i col·lectivament projectes de veritable creixement personal i suport mutu (no els que ens imposen les institucions governamentals i privades al servei dels qui ens furten el nostre poder). Perquè realment no existeix la mitja taronja, cadascun de nosaltres és la taronja sencera, i les relacions de parella o de qualsevol tipus requereixen d’un esforç continu per comprendre i respectar l’altre, deixar-li els seus espais i oferir-li afecte. El vertader amor és al centre de la vida bona. Un espai de convivència que respecte els drets de cadascú, però també els deures envers l’altre. Religió i cançons romàntiques? No, gràcies.

Amb motiu d’aquest 8 de març també he triat i remenat en la poesia de na Maria Mercè Marçal, perquè sempre ens obri l’enteniment sobre què ens passa i què cal fer:

DIVISA (Cau de llunes, 1973-1976)

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

SOLC
III. Fregall d’espart (Cau de llunes, 1973-1976)

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Cançó de fer camí (Bruixa de dol, 1977-1979)

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

Vuit de març (Bruixa de dol, 1977-1979)

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Aquest 8 de març està convocada una vaga general feminista. També de consum. Recolzem-la perquè als homes també ens importa i som part de la solució. Si cal, atenguem totes les tasques domèstiques per tal que elles puguen mobilitzar-se lliurement. Avui parlen les dones i els homes hem de callar i recolzar la seua lluita. I no sols avui, sinó cada dia, perquè una flor no fa estiu, ni dues primavera!