“Cant del camí” d’en Walt Whitman, un poema-guia apassionat per començar l’any.

Per començar bé l’any i ara que tinc a tocar la meua jubilació, he volgut revisitar Whitman, rellegir algun dels seus poemes, de la mà del poeta mallorquí Jaume C. Pons Alorda, autor de la versió catalana del “Fulles d’herba”, el gran poemari d’aquest nord-americà singular que va viure bona part del segle XIX i que va sotjar i cantar la bellesa i la rudesa d’aquell país anihilat i reconstruït. “Herba” potser per senzillesa, per esperança, per innocència, per ubiqüitat, per tendresa, per suavitat (com la pell de “vellut” dels cossos joves que ell tant desitjava).

He volgut engrescar-m’hi per agafar aquest nou i darrer camí amb la importància que l’esdeveniment mereix. I en l’obra d’en Whitman sempre he trobat uns versos ardents, una desmesura èpica, una lírica desfermada, una apassionada exaltació del cos, de l’amor, del sexe, del gènere humà sense distincions de cap mena, de tota la natura, de la llibertat… Una mística omnívora i materialista, que t’excita i t’atrapa per l’arravatament amb què ho mostra. Com diu en Pons Alorda a la introducció: “Ell i les seves mil cares ens conviden a formar part d’un sistema filosòfic únic que celebra, fins a les últimes conseqüències, un panteisme omnívor, i omnisexual, així com la incandescència ferotge de la poesia, que tot ho penetra i contamina”. Aquesta és la lírica, la música que he triat de primer antuvi per travessar el llindar d’aquesta nova etapa de la meua vida. I que dure molts anys!

Heus ací la meua selecció de versos del poema “Cant del camí” (on m’he permès la llibertat de fer algun petit canvi, sense alterar, però, el sentit original), inclòs al “Fulles d’herba” (Edicions de 1884, 2014, traducció de Jaume C. Pons Alorda). Un camí obert a la vida, als canvis constants, als nostres instints, a la llibertat, a la igualtat, a la fraternitat; una metàfora de la vida lliure, on l’autor ens convida a no aturar-nos, a seguir el viatge sense por, a fruir de la descoberta de qui o d’allò que ens hi trobarem, agombolats o, si més no, acompanyats per qui ens vulga seguir i sempre emparats per la, de vegades severa, de vegades complaent, mare natura:

1
A peu i amb cor lleuger me’n vaig pel camí,
Sa, lliure, el món s’obre al meu davant,
El llarg camí terrós em conduirà enllà on jo vulga.

Ja no demane bona fortuna, jo mateix sóc la fortuna,
Ja no gemegue, ja no pospose, ja no necessite res,
Prou de queixes domèstiques, biblioteques, crítiques rondinaires,
Fort i content viatge pel camí.

La terra, això em basta,
Jo no vull que les constel·lacions se m’atansen encara més,
Sé que estan molt bé allà on són,
Sé que elles basten a aquells a qui pertanyen.

(Tot i això encara porte els meus deliciosos fardells antics,
Aquí els duc, homes i dones, amb mi vaja on vaja,
Jure que m’és impossible desfer-me’n,
N’estic sadoll, i jo els sadollaré com a recompensa.)

2
Tu, camí on jo entre i mire al meu voltant, jo crec que no ets tot el que hi ha ací,
Crec que hi ha molt més d’amagat.
[…]

3
Tu, aire que em dónes alè per parlar!
Vosaltres, objectes que salveu els meus pensaments de la confusió i els doneu forma!
Tu, llum que m’envoltes a mi i a totes les coses amb les teues ones delicades i idèntiques! Vosaltres, senders fressats en els sots irregulars del costat dels camins!
Jo crec que sou latents en totes les existències invisibles, us estime tant!
[…]

4
La terra s’eixampla a dreta i esquerra,
La imatge viva, cada part en la seua millor llum,
La música que ressona allà on la volen, i s’atura allà on ja no cal,
L’alegre veu del camí, el gojós i fresc sentiment que ens fa costat.
[…]

Oh camí públic, jo et responc […] que tanmateix t’estime,
Tu m’expresses millor del que jo puc expressar-me,
Tu ets més per a mi que el meu poema.

Jo crec que tots els fets heroics foren concebuts a l’aire lliure, i tots els poemes lliures també, Crec que ara podria aturar-me ací mateix i fer miracles,
Crec que tot el que trobe al camí m’agradarà, i tots els que em miren m’estimaran,
Crec que tots els que jo veja seran feliços.

5
Des d’aquesta hora em declare lliure de tot límit i de tota línia imaginària,
Vaig a on em vinga de gust, sóc el meu propi senyor total i absolut,
Escolte els altres, m’agrada el que em diuen,
M’ature, investigue, rep, contemple,
Tendrament, però amb una voluntat innegable, m’allibere de tots els lligams que volen retenir-me.

Aspire grans glops d’espai,
L’est i l’oest són meus, i el nord i el sud també.

Sóc més immens i millor del que pensava,
No sabia que contingués tanta bondat dins meu.

Tot em sembla preciós,
Puc repetir una vegada i una altra a tots els homes i les dones: M’has fet tant de bé que jo vull fer-te’l a tu mateix,
Jo aconseguiré de tot i bo per a mi mateix i per a vosaltres mentre camine,
Jo mateix m’escamparé entre els homes i les dones mentre camine,
Jo vessaré una nova alegria i una nova duresa entre ells,
Qui em negue no em farà nosa,
Qui m’accepte serà beneït i beneïda i em beneirà a mi també.

6
[…]
Ací tens la prova de la saviesa,
La saviesa no es pot provar definitivament a les escoles,
La saviesa no es pot passar d’un que la té a un que no la té,
La saviesa ve de l’ànima, no és susceptible de proves, és la seua pròpia prova,
S’aplica a tots els estats, objectes i qualitats, i s’acontenta,
És la certesa de la realitat i la immortalitat de les coses, i l’excel•lència de les coses;
Hi ha quelcom en la ingravidesa de la contemplació de les coses que obliga la saviesa a fugir de l’ànima.

Jo reexamine ara filosofies i religions,
Poden convenir a les sales de conferències, però no pas del tot davall els amples núvols i al llarg dels paisatges i rius que corren.

Ací hi ha el coneixement,
Ací hi ha un home concorde –s’adona del que té dins seu,
El passat, el futur, la majestat, l’amor —si ells no hi són a dins teu, tu no pots ser a dintre seu.

Tan sols el pinyol de totes les coses pot nodrir;
On és aquell que trenca la closca per a tu i per a mi?
On és aquell que desfà estratagemes i embolcalls per a tu i per a mi?
[…]

8
L’efusió de l’ànima és felicitat, ací tens la felicitat,
Jo crec que es difon per l’aire lliure, espera sempre,
Ara flueix dins nostre, ens impregna.

Ací s’alça el caràcter fluid i simpàtic,
Aquest que és la frescor i la dolçor de l’home i de la dona
[…]

Cap a aquest caràcter fluid i simpàtic traspua la suor de l’amor dels joves i dels vells,
De la qual es desprèn destil·lat l’encant que fa befa de la bellesa i el talent,
Cap a aquest s’eleva el dolor estremit i anhelant del contacte.

9
Som-hi! Sigues qui sigues, vine a viatjar amb mi!
Viatjant amb mi descobriràs el que no cansa mai.

La terra mai no cansa,
La terra és rude, silenciosa, incomprensible al principi, la Natura també ho és,
No et descoratges, persevera, hi ha coses divines que s’oculten,
Jo et jure que hi ha coses divines molt més precioses que el que cap paraula puga expressar.

Som-hi! Ací no ens podem aturar,
Per molt dolces que siguen les nostres provisions, per molt còmodes que siguen aquestes cambres, no hi podem romandre,
Per molt protegit que estiga aquest port i per molt calmades que estiguen aquestes aigües, no hi podem ancorar,
Per molt amable que siga l’hospitalitat que ens envolta, no estem autoritzats a acceptar-la, llevat que siga durant un breu instant.

10
[…]
Som-hi! Amb força, llibertat, la terra, els elements,
Salut, obstinació, alegria, autoestima, curiositat;
Som-hi! Lluny de totes les fórmules!
De les vostres fórmules, oh capellans d’ulls de ratapinyada
[…]

Som-hi! Però jo us avise!
Aquell que viatge amb mi necessita la millor sang, els millors músculs, la millor perseverança, Cap home ni cap dona no pot sotmetre’s a la prova si no porten coratge i salut,
No vingues si ja has gastat el millor de tu mateix,
Que vinguen només aquells que vénen amb cossos frescos i determinats,
Cap malalt ni cap borratxo de rom ni cap tarat veneri no hi té permís.
[…]

11
Escolta! Jo vull ser honest amb tu,
Jo no oferisc els afalagadors premis antics, oferisc els ardus premis nous,
Aquests són els dies que et mereixes:
No acumularàs el que anomenen riqueses,
Repartiràs amb mà pròdiga tot allò que guanyes o aconseguisques,
Tot just arribes a la ciutat que t’està destinada, tot just t’hi establisques de bon grat, sentiràs una crida irresistible per tornar a partir,
Seràs tractat amb rialles iròniques i amb facècies per aquells que deixes enrere,
Correspondràs qualsevol senyal d’amor que rebes amb besades de comiat,
No permetràs que et retinguen els que t’allarguen les mans imploradores.
[…]

13
Som-hi! Cap allò que no té final ni va tenir principi,
[…]

Entén l’univers mateix com un camí, com molts camins, camins per a ànimes viatgeres.
[…]

Sempre vius, sempre endavant,
Magnífics, solemnes, tristos, tímids, desconcertats, bojos, turbulents, febles, descontents,    Desesperats, orgullosos, amorosos, malalts, acceptats pels homes, rebutjats pels ells,
Avancen! Avancen! Jo sé que avancen però no sé cap a on,
Però sé que van cap al millor possible —cap a un quelcom immens.

Sigues qui sigues, avança! O home o dona, avança!
Tu no pots estar dormint o fent el ronsa per casa
[…]

Surt del fosc confinament! Surt de darrere dels paravents!
És inútil queixar-se, jo ho sé tot i ho escampe.
Contempla a través teu i veuràs que ets tan malvat com els altres,
A través de les rialles, les danses, els dinars, els sopars de les persones,
Dins dels vestits i els ornaments, dins d’aquelles cares que s’han rentat i polit,
Contempla un fàstic i una desesperació que van per dins.
[…]

14
Som-hi! A través de les lluites i de les guerres!
L’objectiu que va ser anunciat no pot ser renunciat!

Han triomfat les lluites passades?
Què ha triomfat? Tu mateix? La teua nació? La Natura?
Ara vull que m’entengues —està previst en l’essència de les coses que de la fruïció del triomf, siga quin siga, ha de sorgir allò que farà necessari un esforç encara més gran.

El meu crit és el crit de la batalla, jo nodrisc la rebel·lió activa,
Qui vinga amb mi ha d’anar ben preparat,
Qui vinga amb mi tindrà dietes frugals, pobresa, enemics enutjats, desercions.

15
Som-hi! El camí és davant nostre!
És segur –jo l’he provat, els meus propis peus l’han ben provat–, no t’atures!

Deixa el paper sense escriure damunt l’escriptori, i el llibre sense obrir damunt el prestatge! Deixa que les eines seguisquen al taller! Deixa que els diners no es guanyen!
Deixa estar l’escola! No faces cas dels crits del mestre!
Deixa que el predicador predique a la trona! Deixa que l’advocat faça els seus plets al tribunal, i que el jutge expose la llei.

Company, jo et done la mà!
Jo et done la meua estima, més preciosa que els diners,
Jo et done a mi mateix abans que donar-te el sermó o la llei;
Vols donar-te’m tu mateix? Vols venir a viatjar amb mi?
Ens unirem l’un a l’altre per tota la nostra vida?

Tant de bo siga així! I quan ens minven la salut o el coratge, que el conhort no ens hi manque!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *