Observar, llegir, escriure

Ja hi tornem a ser. Sempre la por i la lluita o la fugida per sortir-se’n. Som humans i som febles. La por ens avisa dels perills i és una emoció bàsica per a la nostra supervivència. Però la consciència de la nostra vulnerabilitat, aquesta sensibilitat nostra envers aquell o allò –real o imaginari– que pot fer-nos mal, ens fa caure en tot de paranys, que ens para qui ens vol controlar o som nosaltres mateixos qui ens els parem, com a pretext per no fer la passa necessària per assolir una fita de creixement personal o social.

Qui vol dominar-nos i explotar-nos posa els seus mitjans de propaganda, la seua administració de justícia i les seues forces armades per atiar les nostres pors naturals, acreixent-les o creant-ne de noves per tractar d’immobilitzar-nos dins de l’acolorit però frustrant camí del consum acrític. Suportem estoicament el despotisme dels nostres caps, la violència masclista i policial, el rebuig al diferent, el maltracte… Ens menteixen, ens acovardeixen, ens controlen, ens mutilen…

Són l’Estat, les lleis de l’Estat les que ho permeten. I encara volen que els respectem i els reconeguem com a curadors nostres. Ca! Quina indigència intel·lectual la dels qui s’ho creuen! Insistesc una vegada més: cal bandejar quasi tots els mitjans d’informació, els que enverinen el nostre esperit i ens fan ser uns nans intel·lectuals i emocionals, especialment molts dels que venen de ca espanya.            

Socialment o personal, amb la por fora mida esdevenim éssers massa vulnerables i completament manipulables, éssers apocats i encarcarats, protegits per una mascareta que ens ofega, esclaus de per vida. Si volem ser més lliures de debò hem de lluitar per vèncer les pors innecessàries, llevar-nos-les del cap, no permetre que altri ens les “injecte en vena”, no fer-ne de corretja de transmissió.

Hem de proposar-nos triar sense prejudicis, copsant el que realment ens convé; traint, si cal, les nostres pors. Hem d’agafar els camins de llibertat, més difícils però més justos i dignes, amb Ítaques que ens omplin de veres.

La lluita contra la por demana coratge, esforç i perseverança. L’alliberament no es una sort que es troba pel camí; per aconseguir-la cal: cercar informació i formació amb esperit crític, autoestima amb pedagogia, respecte i atenció a l’altre, decisió i fermesa, aprendre de les errades, treball en equip, tenir la sort de trobar uns companys a vessar d’amor i compromís. L’alliberament és triar un camí de roses –amb espines– i no pas un de vellut, com el que folrarà el nostre taüt.

Aquest 2019 que tot just comença ens demanarà triar traint la por, prendre decisions de caràcter personal o col·lectiu que demanaran coratge. I qui açò escriu és el primer que “haurà d’aplicar-se la lliçó” (per haver d’escometre una rehabilitació ingrata per recuperar salut). El meu desig és que finalment ho aconseguirem i que aquest 2029 serà un any sense por; si més no sense pors empeltades interessadament per altri o per les nostres “ferides” personals. I que mai no hi perdem el somriure!

Per ser més conscients del que la por ens ha fet i ens està fent cada dia, ací us deixe, per a la reflexió, uns coneguts versos, que he traduïts, de n’Eduardo Galeano:

LA POR MANA

Habitem un món governat per la por, la por mana, el poder menja por, què seria del poder sense la por? Sense la por que el propi poder genera per perpetuar-se.

La fam esmorza por.
La por al silenci que atabala els carrers.
La por amenaça.
Si vostè estima tindrà sida.
Si fuma tindrà càncer.
Si respira tindrà contaminació.
Si beu tindrà accidents.
Si menja tindrà colesterol.
Si parla tindrà desocupació.
Si camina tindrà violència.
Si pensa tindrà angoixa.
Si dubta tindrà bogeria.
Si sent tindrà solitud.

LA POR GLOBAL

Els que treballen tenen por de perdre la feina.
I els qui no treballen tenen por de no trobar mai feina.
Qui no té por a la fam, té por al menjar.
Els automobilistes tenen por de caminar i els vianants tenen por de ser atropellats.
La democràcia té por de recordar i el llenguatge té por de dir.
Els civils tenen por als militars. Els militars tenen por de la manca d’armes.
Les armes tenen por de la manca de guerra.
És el temps de la por.
Por de la dona a la violència de l’home i por de l’home a la dona sense por.
Por als lladres i por a la policia.
Por a la porta sense pany.
Al temps sense rellotges.
Al nen sense televisió.
Por a la nit sense pastilles per dormir i al dia sense pastilles per despertar.
Por a la soledat i por a la multitud.
Por al que va ser.
Por al que serà.
Por de morir.
Por de viure.

I per enllestir l’apunt i engrescar-nos-hi una mica, he considerat adient traduir –en versió lliure– un poema que “corre pel núvol” i que és assignat –sembla que erròniament— a en Walt Whitman, que és una lloa al “carpe diem” compromès, tota una declaració de principis que trobe ben salutífera i dedique als presos polítics, els nostres i els de qualsevol altre indret del món:

NO T’ATURES

No deixes que acabe el dia sense haver crescut una mica,
sense haver estat feliç, sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixes vèncer pel desànim.
No permetes que ningú et lleve el dret a expressar-te,
que és gairebé un deure.
No arracones l’afany de fer de la teua vida una cosa extraordinària.
No deixes de creure que les paraules i la poesia
sí poden canviar el món.
Passe el que passe la nostra essència restarà intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi alhora.
Ens fa caure, ens fa mal,
ens ensenya,
ens transforma en protagonistes
de la nostra pròpia història.
Tot i que el vent bufe en contra,
la poderosa obra continua:
Tu pots afegir-hi una estrofa.
No deixes mai de somiar,
perquè en somnis és lliure l’home.
No caigues en el pitjor dels errors:
el silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignes.
Lluita o fuig.
“Llance els meus crits pels sostres d’aquest món”,
diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer bella poesia sobre les petites coses,
però no podem remar en contra de nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix de la paüra que et provoca
tenir poca vida per davant.
Viu intensament,
sense mediocritat.
Pensa que dintre teu està el futur
i acara la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui puguen ensenyar-te.
Les experiències dels qui ens van precedir,
dels nostres “poetes morts”,
t’ajuden a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres:
Els “poetes vius”.
No permetes que la vida et passe de llarg, sense que la visques…

Feliç 2019 a tothom!