Pseudoteràpies pseudoalternatives que ho curen tot: ignorància o desvergonyiment?

Fitxa de lectura:

Gènere literari: ASSAIG AUTOBIOGRÀFIC. Títol: “HOMICIDIO DE UN ENFERMO”. Autor: JULIÁN RODRÍGUEZ, que té formació en integració social. Actor i treballador en diverses feines comercials. Actualment autònom. Editorial: LETRAME (autoeditat). Edició: abril del 2018. Pàgines: 244. Argument (de la contraportada, traduït): Homicidi d’un malalt està basat en Mario Rodríguez: un home amable, natural de València. Mario va emmalaltir de leucèmia i un estafador li va fer creure que li podia curar el càncer, sense necessitat de quimioteràpia. En el llibre es narra tot el procés de la malaltia i mort de Mario, així com els condicionants que el van impulsar a prendre una mala decisió, els perjudicis que causen les falses teràpies (pseudoteràpies) i la inacció de part de l’Administració davant aquest greu problema. El meu resum i la meua valoració:

Es tracta d’un assaig força emotiu que narra la memòria d’un pare dolgut per la mort d’un fill en la flor de la vida, víctima d’una malaltia greu que se’l va endur en pocs mesos, en no voler sotmetre’s a les teràpies científiques escaients, abduït per una mare ignorant i un pseudoterapeuta, com a mínim, imprudent. Un pare que, arran d’aquesta mort, crea una associació d’afectats i que fins i tot porta el tema als jutjats. De tot això i més ens en parla Julián Rodríguez al llibre, que és autoeditat i que us recomane, si més no, per la vostra salut.

Un assaig que no es queda en el plany, sinó que vol ser denúncia i esperó per a l’acció de tots nosaltres els lectors, per tal de posar al seu lloc aquestes pràctiques que s’autoproclamen com a alternatives o complementàries als tractaments mèdics tradicionals, que són els únics que tenen una base científica. Aquests són fonamentats en proves que els avalen, tot i els seus inevitables biaixos –fins i tot per interessos econòmics–, que obliguen els promotors a haver-les de repetir diverses vegades amb la màxima cura possible, per tal de no fer més mal que bé als malalts als quals tracten de curar.

Un assaig que denuncia també els col·legis oficials de metges i les autoritats sanitàries per la seua excessiva passivitat davant aquestes pràctiques que, portades més enllà del seu únic efecte previsible, fruit de l’autosuggestió del pacient (l’efecte placebo), posen en perill la vida de persones afectades per malalties greus. També ens fa enrojolar de vergonya aliena saber el recolzament indirecte que algunes universitats (la meua, en concret) els hi donen, en permetre organitzar a les seues aules cursets de formació sobre aquestes pseudoteràpies pseudoalternatives, sense cap garantia científica demostrada (si bé, darrerament he sabut que han rectificat l’errada).

No us deixeu entabanar per la xerrameca dels guaridors o sanadors que et lleven tota malaltia, a base d’herbes remeieres, píndoles fantàstiques o energies màgiques! No us refieu gaire dels xerraires pocavergonya que ho proclamen; per bé que tinguen raó quan diuen que les farmacèutiques i els metges privats volen sobretot el guany econòmic: ells també hi cerquen el mateix!

Pense que paga la pena parar atenció a algunes de les informacions i reflexions que ens hi ofereix en Julián Rodríguez i que us posaré tot seguit, traduïdes al nostre idioma:

(Pàg. 27) “El significat que dóna en el seu diccionari la RAE a la paraula ‘científicament’ és el següent: «De manera científica», el que significa que el procediment que emprem ha de associar-se a les exigències de precisió i objectivitat pròpies d’una metodologia rigorosa. Per tant el terme està associat a ‘rigor’ i ‘mètode’. No a política ni tampoc a economia. Una altra cosa és la utilització que es faci de la ciència i allò científicament demostrat.”

(Pàg. 28) “Establirem com a pauta de l’experimentació que ni el recercador ni les persones malaltes que componen els diferents grups de control han de saber si estan subministrant o rebent el possible medicament […] Aquesta pràctica es coneix com a assaig clínic a doble cec i tracta d’evitar l’efecte que puga provocar sobre les persones malaltes el saber què és el que se’ls està administrant. I de la mateixa manera pel que fa als investigadors, amb la qual cosa s’eviten condicionaments en referència al producte administrat […] Perquè l’objectiu final és certificar que una substància funciona o no com a medicament. […] Una altra pauta fonamental en el mètode científic és que les conclusions que hem obtingut siguen replicables. És a dir, que altres recercadors independents puguen aconseguir resultats semblants amb les mateixes substàncies i mètode.”

(Pàg. 29) Una pseudoteràpia, al contrari, elabora una hipòtesi però no la fa passar per la fase d’experimentació o bé no utilitza grups de control adequats. […] Diu el doctor Douglas Romero que el mètode científic és una eina per diferenciar el que serveix del que no: «Tota teràpia va a ajudar o guarir un nombre de persones petit pel mètode de la suggestió. A això se l’anomena l’efecte placebo. Un bon estudi dissenyat amb metodologia científica ens va a assenyalar si un tractament és efectiu perquè fa un efecte real o si les persones milloren simplement per pensar que van a millorar. […] Davant la foscor de la ignorància brilla la llum de la ciència que ens guia a un major coneixement, una millor salut i per tant a una millor vida.”

(Pàg. 31) “Però la manipuladora estratègia dels defensors de les pseudoteràpies és posar en evidència el costat de negoci que hi ha al voltant de la salut; laboratoris i indústria farmacèutica, fonamentalment [fet fàcilment comprovable i que ningú no dubta en estar immersos en una societat capitalista]. Com si les mal anomenades «teràpies alternatives» provinguessin d’ONGs, Germanetes de la Caritat o d’un suposat «Col·lectiu de Jipis Solidaris Altruistes i Guais del Món Units». L’homeopatia, caritat?, la naturopatia, altruista?, l’acupuntura, desinterès econòmic i tot -oh! – humanitat? A enredar a un altre! Aquestes enganyoses ofertes simplement són pseudoteràpies basades en desgavellades hipòtesis, introduïdes en la societat amb espavilada política comercial.”

(Pàg. 46) [L’autor parla de la seua exdona Pepa i la seua influència en el seu fill, Mario] “Tot amb una aparent eloqüència que no era més que histèrica xerrameca. La pròpia d’una persona desequilibrada i víctima d’una força letal malaltia: ser una ignorant i, a més de no reconèixer-ho, pensar que sap. Malaltia aquesta molt encomanadissa, evidentment perillosa i de molt difícil guariment…

(Pàg. 47) “L’Administració és la responsable d’establir les mesures necessàries perquè siguen efectives unes lleis i normatives que, impreses als papers i publicades queden d’allò més bé. Lleis i normes per protegir la societat de l’intrusisme dels qui no són altra cosa que estafadors. Existeix per tant una legislació. I també hi ha la inacció de l’Administració, no fent que es complesquen determinats articles. […] L’Administració, amb la seua inacció, permet que els estafadors actuen, que els estafadors perjudiquen i que els estafadors desvien les persones malaltes de mètodes fiables aplicats per professionals.”

(Pàg. 100) “Estava terriblement cansat i terriblement sol … Vaig deixar que remassen per mi l’atzar, el convencional, la fe i les creences, i aquest fastigós i irresponsable reclam del respecte a la llibertat de decisió del pacient per sobre de tot, tinguem o no l’adequada preparació i informació.”

(Pàg. 106) “Dogmes, sensacions i credos presos per ciència, per coneixement, com a resposta pobre i tísica. Una fe i prou, maquillada de veritat irrebatible i suprema. I, per descomptat, un déu de carn i ossos… Pepa i Mario menjaven de la mà d’un irresponsable empastifat de déu inqüestionable i real. […] Què hi feia Julián mentre tot això passava? Julian es tornava boig. Julián no entenia res. Impotència i pena. Pena de veure Mario dirigir-se directament a l’escorxador, inconscient i manipulat. Julián intentava una i altra vegada que Mario i Pepa reaccionassen. Fer-los veure la gravetat de no tenir en compte les recomanacions de l’hospital i de retardar dia rere dia el seu ingrés. Però Julián era l’enemic, una altra vegada!

(Pàg. 156) [L’autor descriu la visita al pseudoterapeuta “ortomolecular” que receptava pseudomedicines al seu fill] “Els vint escassos minuts que ens va voler atendre a l’ambulatori on treballa […] no va deixar de sentir-se en tot moment en possessió de la veritat absoluta. Va cavalcar durant gairebé tot el seu monòleg a lloms de l’apologia constant de la fal·làcia d’autoritat […], citant i recitant desenes de persones partidàries del seu ‘mètode’, que havien escrit saberuts articles proclamant els grandiosos resultats de diferents pseudoteràpies. L’argument d’autoritat és donar una hipòtesi per certa i comprovada, perquè qui la defensa és una persona amb autoritat en aquesta matèria, no perquè haja aconseguit demostrar aquesta hipòtesi amb evidències. «Perquè ho diu el mestre», aquesta és l’argumentació. […] Però a més, i més greu encara –realment preocupant–, R. T. no ens va dir la veritat pel que fa a l’evidència científica de les seues pseudoteràpies, ni en qualificar-les d’innòcues. Això va ser el més escandalós. Perquè a més d’utilitzar tècniques plenes de propostes força ‘imaginatives’ […], també va faltar a la veritat en dir que aquestes propostes no són pas agressives ni perilloses.”

(Pàg. 159) “Un colp més –com passa amb moltes pseudoteràpies– el major risc de l’ortomolecular és que va dirigida a pacients amb malalties greus  –entre les quals, càncer–, que poden ser convençuts de la seua efectivitat i arribar a abandonar-hi un tractament científic. Qüestió aquesta que no sembla preocupar a R. T. –de fer-ho, portaria l’ortomolecular al seu màster?–, com tampoc els hi va importar a determinats responsables de la Universitat de V., i és que R. T. i els que corresponga de la institució esmentada tenen els seus interessos, i aquests són els que es fan valer i es defensen, posant-los en aquest cas per davant del perjudici que puga causar la informació que difonen.”

(Pàg. 160) “El llenguatge és una arma. Una arma en tant que, depenent de com la utilitzem, conquerirem el nostre interlocutor o no, i li farem comprar o no el nostre producte, ja siga una mercaderia, una idea o una necessitat… Els pseudocientífics utilitzen aquesta arma del llenguatge a la perfecció: fan associar el que no és més que una estafa a una cosa bona, i ho fan afegint a aquest engany termes com «medicament», […] També afegint a l’ensarronada de torn la paraula «medicina»; […] o annexionant a qualsevol pseudoteràpia les paraules «tractament» o «alternativa», perquè acabem associant el que no és més que un frau a «teràpia que guareix» i a una «alternativa a allò tradicional»: una manera diferent de fer les coses, però amb bons resultats. Relacionant, en resum, les estafes a conceptes que tenim codificats en el nostre cervell com a positius… Sí, ho tenen tot molt ben pensat, per enganyar, és clar. […] Per tant, les coses pel seu nom, al pa, pa, i al vi, vi, i l’aigua clara. Les estafes no hem esmentar-les de la mateixa manera que ho fan els seus inventors, encara que siga per analitzar-les i criticar-les. És fer el joc a la desinformació. Els enganys són enganys. Ni són tractaments ni són alternatius… Fóra alternatiu si, de manera alternativa, una pseudoteràpia produís els mateixos o millors resultats que un tractament convencional ja existent i hagués demostrat la seua efectivitat mitjançant avaluacions objectives.”

(Pàg. 179) “Algunes persones pensen que per eradicar les pseudoteràpies és fonamental… demostrar que les falses teràpies són un pur engany… donar una gran importància a la divulgació científica… valorar la pròpia voluntat de conscienciar la ciutadania sobre el problema que suposen les pseudoteràpies… Jo considere, però, que establir això com a fonamental i definitiu és, precisament, el que ens paralitza i ens allunya d’accions determinants i significatives com són la denúncia als tribunals… i d’altres més contundents. […] Als milions d’éssers humans als que ha arribat a fons la contaminació del dogmatisme i construeixen en el seu dia a dia sobre la base de les creences agafades com a veritat absoluta, veig molt complicat fer-los-hi reflexionar a partir de la divulgació, de la informació o de la crítica constructiva. És la meua opinió. Aquest tipus d’éssers humans no es qüestionen les coses; les persones amb prejudicis no estan disposades a dubtar del que se’ls va dir des de petites. No veig que hi haja en aquest país una cultura escèptica ni que es pretenga implantar, més aviat tot el contrari: modes d’actuació i de pensament programades, com qualsevol altra moda.”

Muchas gracias, Julián.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *