Jaume Renyer Alimbau
Article publicat a la revista "Eines per a l’esquerra nacional" número 1, estiu 2007
En aquest article tractaré de fer una aproximació a dues problemàtiques entrellaçades: d?una banda, les formes organitzatives de cooperació intermunicipal i de l?altra, la contribució des de l?àmbit local a un procés de construcció nacional creant organismes específicament orientats a aquest objectiu.
Pel que fa a la primera qüestió, cal tenir en compte que la cooperació voluntària entre diversos ajuntaments té una dimensió administrativa immediata, relacionada amb la prestació dels serveis públics locals, però també és un indicador que ens permet avaluar si funciona adequadament el model d?organització territorial de Catalunya.
El terme municipal ja no és percebut com un límit infranquejable per al desenvolupament d?activitats econòmiques i serveis públics municipals més enllà del mateix territori de cada ajuntament. Existeixen fórmules associatives que permeten agrupar diversos ajuntaments per assolir objectius comuns, com el desenvolupament econòmic, la promoció turística o la gestió dels residus que vertebren el territori a iniciativa voluntària dels municipis interessats i que haurien de ser afavorides amb previsions legals i programes governamentals, ja que aquestes agrupacions poden fer compatible la pervivència dels municipis actuals, per menuts que siguin, amb l?assoliment d?estàndards mínims de serveis garantits arreu de Catalunya. Una referència a tenir en compte en aquest sentit és la llei francesa de 29 de juny de 1999, relativa al reforçament i la simplificació de la cooperació intermunicipal que propicia la configuració de "comunitats d?aglomeració" i "comunitats urbanes" de geometria i competències variables segons els ens resultants tinguin o no més de mig milió d?habitants. Allò que s?hauria de descartar totalment és una política d?incentivació de la fusió dels petits municipis des del Govern de la Generalitat en la línia del que proposava el malanomenat "informe Roca" sobre l?organització territorial de Catalunya, elaborat l?any 2000 i que afortunadament no va prosperar, ja que existeixen formules no traumàtiques per assolir un bon nivell de prestació de serveis municipals sense haver de recórrer a la desaparició dels pobles petits que són un element d?identitat local i nacional imprescindible. La dificultat radica en trobar les formules adequades per canalitzar aquesta voluntat associativa esperonada per la recerca d?una major eficàcia en la gestió pública, la màxima proximitat amb la ciutadania, l?especialització organitzativa, la possibilitat de participació ciutadana en els ens instrumentals i la llibertat de configuració dels organismes gestors.
Arran de la sentencia del Tribunal Constitucional de 28 de juliol de 1981, que declarava no ajustada a la Constitució la llei catalana de transferència urgent i plena de les diputacions catalanes a la Generalitat, s?han consolidat els ens provincials i això ha bloquejat fins avui l?articulació d?un esquema administratiu multinivell adaptat a les necessitats del país. Això ha donat com a resultat una complexa multiplicitat d?actors públics en el món local català. D?una banda, els ens locals d?existència obligatòria constitucionalment garantits (municipi, província), d?altra banda els ens de caràcter supramunicipal que es poden crear per voluntat del Parlament de Catalunya (comarques i entitats metropolitanes) i finalment els que es poden constituir per voluntat dels municipis, com les mancomunitats. Però, a més, existeixen formules associatives que no tenen caràcter d?ens local sinó que són ens instrumentals amb personalitat jurídica pròpia, com els consorcis i les societats mercantils de capital íntegrament públic pertanyent a diverses entitats locals que tant han proliferat darrerament.
Sota la denominació de personificacions instrumentals locals (per acrònim, PIL) són conegudes les entitats de caràcter derivat que les administracions locals constitueixen per prestar serveis o exercir activitats en comú (1). A Catalunya són nombroses les entitats d?aquests tipus: a data d?abril del 2007 hi ha inscrites en el registre d?entitats locals del Departament de Governació 69 mancomunitats i 237 consorcis.
Pel que fa a les mancomunitats les poden formar ajuntaments que desitgin prestar conjuntament algun servei públic en concret (no pas tots els serveis). No cal que hi hagi continuïtat territorial entre els municipis mancomunats i l?art. 115.5 de la Llei municipal i de règim local de Catalunya estableix que es poden constituir entre municipis pertanyents a diverses comunitats autònomes sempre que compleixin els requisits establerts en la legislació vigent. L?art. 44.5 de la Llei de Bases només fa referència a que no ho prohibeixin les normatives de les comunitats autònomes afectades, per tant, no hi ha cap impediment concret a la possibilitat que ajuntaments dels Països Catalans s?associïn superant les divisions autonòmiques, com és el cas de la Mancomunitat de municipis de la Taula del Sénia que aplega ajuntaments de la Comunitat Valenciana, Aragó i Catalunya.
Pel que fa als consorcis, són entitats públiques de caràcter associatiu constituïdes per ens locals (amb altres administracions públiques o amb entitats privades sense ànim de lucre) per a satisfer finalitats d’interès públic. Els consorcis tenen personalitat jurídica pròpia per crear i gestionar serveis o activitats d’interès local. Els estatuts del consorci, com també succeeix amb les mancomunitats, són els que determinaran el seu règim orgànic, funcional i financer, és a dir, els òrgans de govern del consorci i les seves atribucions, el nombre de representants de cadascun dels ens consorciats i les aportacions econòmiques que els correspondrà satisfer. La llibertat de pactes a l?hora de configurar el consorci comprèn també l?aspecte territorial, no havent-hi cap impediment per vincular ens locals i entitats sense ànim de lucre d?arreu dels Països Catalans.
Totes les entitats locals poden utilitzar, al seu torn, formes de gestió amb la participació de diversos integrants. Segons que l?objecte de la cooperació intermunicipal sigui un servei públic o una activitat econòmica variarà el règim jurídic i la formula organitzativa que s?adopti. La Llei de Bases no conté una regulació conceptual clara que permeti distingir entre serveis públics (els que la mateixa llei enumera com a tals i que són prestats dins del terme municipal i finançats pel pressupost de la corporació) i les activitats econòmiques que voluntàriament els municipis poden assumir en règim de lliure concurrència exercint-les fins i tot més enllà del terme municipal i finançant-se a través dels ingressos que generin. Mentre que els serveis es presten en el marc d?un règim jurídic que estableix les potestats dels ens locals que garanteixen l?efectivitat de la seva gestió, les activitats econòmiques es desenvolupen en el marc de l?economia de mercat, sotmetent-se a les mateixes regles i condicions que les altres empreses i no poden percebre cap tipus d?ajudes que suposin avantatges econòmics gratuïts que suposin preferència respecte de les altres empreses del sector i utilitzar les prerrogatives de l?administració quan presta serveis públics.
El Reglament d?Obres Activitats i Serveis de Catalunya sí que distingeix clarament entre activitats econòmiques i serveis públics. Els instruments que els ens locals poden utilitzar per realitzar activitats econòmiques són les entitats públiques empresarials (figures de recent aparició en el món local que han vingut a substituir els organismes autònoms de caràcter comercial, dotades de personalitat jurídica publica però sotmeses al dret civil i mercantil en la seva actuació) i les societats mercantils de capital públic o mixt. Qualsevol d?aquestes opcions poden ser participades per diversos ens locals que vulguin crear una persona jurídica conjunta per desenvolupar activitats comercials. Pel que fa als serveis públics també es poden crear societats mercantils de capital social íntegrament públic pertanyent a diverses entitats locals segons la proporció que lliurement acordin en els seus estatuts que es diferenciaran de les anteriors pel seu objecte social. Malgrat aquesta previsió normativa són molt poques les societats d?aquestes característiques creades a Catalunya fins ara. Això permetria als ajuntaments tenir capacitat real d?assumir serveis com la recollida domiciliària d?escombraries que no són viables de gestionar per un ajuntament en exclusiva.
Específicament, pel que fa a les formules associatives lligades a l?urbanisme, un terreny poc explorat és la possibilitat prevista a l?article 57 del Decret Legislatiu 1/2005 que refon la legislació urbanística vigent a Catalunya, que permet la formulació de plans generals municipal d?ordenació urbanística, és a dir, l?instrument d?ordenació integral del territori, de forma compartida entre diversos ajuntaments. Aquesta possibilitat, actualment en desús, hauria de ser fomentada des del Govern de la Generalitat, ja que són molts els ajuntaments que podrien compartir infraestructures atesa la continuïtat urbana existent entre ells o acordar zones de promoció d?activitats conjuntes a cavall de diversos termes municipals. La decisió, però, de compartir planejament general urbanístic només pot ser adoptada voluntàriament pels ajuntaments interessats, que han de dotar-se dels instruments de gestió compartits que la legislació local permet. L?article 22 del mateix text legal que regula les entitats urbanístiques especials (així es denominen els instruments d?actuació en mans dels ajuntaments) especifica que ho són: els consorcis urbanístics, les mancomunitats en matèria urbanística, les entitats públiques empresarials i les societats de capital íntegrament públic de caràcter local. Aquestes entitats poden assumir competències urbanístiques en matèria de planejament i de gestió urbanística en els supòsits que operin com a administració actuant i totes elles son susceptibles de ser integrades conjuntament per diversos ajuntaments.
Construir la nació des del món local
Per impulsar l?activitat associativa local i la constitució d?instruments de cooperació com els esmentats anteriorment cal un impuls polític i un projecte de país dins del qual s?emmarqui la creació d?espais socials, culturals i, arribat el cas, també institucionals al marge de la lògica de l?ordre estatal espanyol. D?això se?n diu procés de construcció nacional ja que, a diferència de la simple gestió autonòmica, té com a eix principal l?exercici del dret d?autodeterminació. L?any 1989 el Parlament de Catalunya, a proposta d?ERC i amb els vots favorables de CIU i ICV va aprovar una resolució que declarava que el poble català no renunciava a l?exercici del dret a la lliure determinació, quan les condicions polítiques ho permetessin. Pocs mesos després, el febrer del 1990, el Parlament basc aprovava una declaració en termes similars de la qual ha derivat, anys més tard, el Pla Ibarretxe. En canvi la declaració de la cambra catalana no ha tingut transcendència posterior i el dret a decidir no ha aparegut en l?escena pública catalana més que en ocasions puntuals i de forma descontextualitzada, sense un plantejament estratègic prèviament elaborat, tal i com s?ha pogut apreciar en el debat celebrat al Parlament català els darrers dies del mes de març d?enguany.
Les reformes autonòmiques del 2006 tanquen un cicle polític i aquesta formula d?autogovern ja no dona més de si. Una eventual sentència del Tribunal Constitucional devaluant encara més l?estatut del Principat només serà la confirmació d?una situació de punt i final a la qual s?ha arribat per la via dels fets. Pel que fa a l?administració local, les reformes que prepara el govern del PSOE concretades en una nova llei de bases, no es respecten per a res la singularitat del règim local català prevista en el nou estatut ans al contrari afavoreixen la consolidació de les diputacions com a administració actuant. Les properes eleccions municipals del maig d?aquest any poden suposar l?inici d?una nova etapa, aquest cop centrada en l?articulació d?una majoria social i política favorable a l?exercici del dret a l?autodeterminació. Aquest majoria no es construeix d?un dia per l?altre sinó que és un procés evolutiu de creació de complicitats a tots nivells entre les formacions, que en principi són favorables al dret a decidir, les mateixes inicialment que ja s?hi van pronunciar fa gairebé vint anys.
Pel que fa a la possible contribució des del món local a un procés d?aquestes característiques el primer pas ha de consistir en donar als electes locals una nova dimensió: a més de respondre positivament a les necessitats més immediates de la col·lectivitat que els ha escollit, amb honestedat i eficàcia, els regidors amb compromís patriòtic han de donar a la seva gestió un sentit global de construcció d?un futur sobirà per a la nació catalana. Això, va més enllà de l?activitat de partit, comporta crear una plataforma permanent d?electes d?arreu dels Països Catalans i de diverses formacions polítiques, com més ampli millor, que coordini iniciatives de cooperació local transfrontereres, superant les divisions autonòmiques i les barreres estatals.
A través de la coordinació i l?intercanvi d?experiències entre electes de les diferents parts dels Països Catalans es pot anar perfilant una forma de governar, d?articular la societat i l?administració amb una mentalitat pròpia, diferent a les formes de gestió de tradició espanyola i amb uns continguts qualitativament distints als permesos en la legislació vigent. Les fronteres interiors, entre autonomies, que l?ordenament constitucional imposa al nostre país, es poden superar des dels municipis, abordant problemàtiques comunes no solament pel que fa a la llengua, sinó a altres àmbits de la vida pública. Els electes locals, no només els diputats, són representants de la sobirania popular i en aquesta condició, poden realitzar des del món local actes de reivindicació de la sobirania política i d?afirmació de la unitat nacional dels Països Catalans tant de caràcter simbòlic (no hissant la bandera espanyola) com de gestió (creant entitats intermunicipals integrades per ajuntaments de diverses parts dels Països Catalans, com per exemple la xarxa transversal en matèria cultural que ja integra diversos ajuntaments del Principat més el de Perpinyà). L?exercici del dret a l?autodeterminació, l?expressió superior dels drets dels pobles, s?ha de reclamar, no solament des del Parlament, sinó també des dels posicionaments concrets des del món local a favor de la llengua, la defensa de la terra i de la identitat catalana. La legitimitat d?aquestes aspiracions, no recollida en la legalitat vigent, ha de ser el fonament per a l?autoorganització dels electes que per decisió individual vulguin crear un espai de confluència unitari expressant d?aquesta manera la voluntat de tenir un poder popular i democràtic en tots els àmbits. Cal una assemblea permanent d?electes que sense pretendre suplir les tasques de les organitzacions municipalistes com la Federació de Municipis de Catalunya i l?Associació Catalana de Municipis, sigui un fòrum de debat i coordinació de l?acció institucional vertebradora d?un projecte de nacional català que tingui per eixos, la llibertat, la solidaritat i l?autodeterminació de tota la nació catalana.
L?Assemblea de Regidors impulsada per la Institució Joan Fuster ja és un primer pas en aquesta direcció, però el seu caràcter unitari, (hi són presents tots els partits llevat del PP), fa que es mantingui en un nivell genèric de reivindicació pel que fa a la qüestió nacional, limitant-se a tractar conjuntament temes sectorials d?àmbit dels Països Catalans. Als anys vuitanta es van crear dues agrupacions d?electes independentistes: la Coordinadora de Batlles i Regidors Nacionalistes Independents i d?Esquerres, lligada més o menys a Nacionalistes d?Esquerra i l?Assemblea Municipal de l?Esquerra Independentista vinculada, també aproximadament, al Moviment de Defensa de la Terra. A començaments de segle XXI, amb unes potencialitats molt més grans i amb el gruix d?electes independentistes que aporta ERC, les condicions per fer realitat una entitat aglutinadora d?electes favorables a la construcció nacional i a l?exercici del dret a d?autodeterminació són més factibles que mai. Sense caure en mimetismes ja superats l?experiència del moviment municipalista basc d?alliberament nacional Udalbiltza (2), pot ser il·lustrativa de les potencialitats que pot fer aflorar en la política catalana una plataforma de similars característiques. Si es consolida un nucli permanent de regidors que assumeixin la condició de promotors i, a més de tractar de problemàtiques locals, és dóna el pas de promoure iniciatives polítiques de caràcter general, es pot institucionalitzar un àmbit de dinamització social intermedi entre el treball de les plataformes cíviques que també treballen pel dret d?autodeterminació (Sobirania i Progrés i Plataforma pel Dret a Decidir) i l?acció parlamentària que vagi madurant les condicions per a l?aparició d?un projecte per la sobirania socialment i políticament majoritari.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!