Observar, llegir, escriure

He triat aquest refrany (“Trons d’octubre, any de diluvi“) per remarcar les pluges torrencials que han assotat aquest darrer octubre els nostres països de llengua i cultura comunes. Tot i que, en general, han sigut força beneficioses per al món natural, les desenes de morts esdevingudes a Mallorca ens han colpit i ens han ensenyat una vegada més que l’aigua torrencial sempre segueix els mateixos camins cercant la mar, curullant els solcs que ha llaurat durant mil·lennis i que nosaltres no hauríem pas d’alterar.

La temperatura mitjana també ha trencat la seua línia ascendent dels darrers anys i ho ha fet gràcies a les bosses d’aire fred que ens han visitat portant-nos la pluja i especialment a la darrera, que ens va dur l’hivern de colp, retornant-nos a temps quasi oblidats: els de portar abric cap a Tots Sants (“Quan a l’octubre es fa fosc, busca la vora del foc“).

Continuant amb la descripció de les tempestes, ben presents aquest darrer mes, recorde que al setembre passat resumia ací el procés de formació de les tempestes i dels cumulonimbes, les torres de núvols que són el símptoma visible més important del desenvolupament d’un nucli tempestuós. Però a part dels núvols, hi ha d’altres fenòmens meteorològics més cridaners, tot i que més fugissers, habitualment associats a les tempestes: es tracta dels llamps, els llampecs i els trons associats. En aquest apunt d’ara em venia de gust fer-vos cinc cèntims sobre el procés de formació d’aquests meteors tan lligats a les tempestes, que a força gent li fan por o com a mínim respecte, però que a una minoria d’afeccionats els els complauen, fins al punt de gaudir-ne empaitant-los sempre que poden: són els anomenats “caçatempestes”, que a la associació d’aficionats a la qual pertany (AVAMet) en tenim una bona mostra.

L’aire és un material aïllant del corrent elèctric, mentre que el terra és bàsicament conductor d’aquest corrent, el qual hom pot considerar con una transferència d’electrons entre un material que fa de pol negatiu (carregat d’electrons, és a dir, ionitzat amb càrrega negativa) i un altre de positiu (ionitzat amb càrrega positiva, és a dir, amb manca d’electrons), mitjançant un material conductor (un metall). Tanmateix els materials no són totalment aïllants o conductors, de forma que, si a un material aïllant li apliquen prou energia (diferència de potencial en aquest cas), podem aconseguir que arribe a passar el corrent. Hi tenim, doncs, una separació de càrregues elèctriques, que genera un camp elèctric, el qual, si augmenta prou d’intensitat, és a dir, si ho fa el gradient de potencial elèctric o voltatge, arriba un moment en què es produeix una transferència de càrregues entre pols, per tal de neutralitzar-les i, doncs, disminuir l’energia del sistema. Aquesta diferència de potencial que necessitem en el cas de l’aire és enorme i s’aconsegueix durant la formació de les tempestes, on l’electrificació augmenta conforme aquestes van creixent (augment de l’energia potencial) fins al punt de produir-se la subseqüent descàrrega (o disminució de l’energia acumulada), la qual ens porta els meteors abans esmentats.

El fenomen s’inicia a la vegada que es formen els cumulonimbes, durant els forts corrents convectius que enlairen les gotetes d’aigua fins que es congelen. El fregament entre les partícules de gel les carrega elèctricament, on les més petites, menys pesades i amb càrrega positiva, resten a dalt de tot del núvol i les més grosses, amb càrrega negativa, pesen mes i en resten a la part inferior. Si es mantenen les condicions d’inestabilitat, el procés convectiu fa que continue l’acumulació de càrregues i el corresponent augment de la diferència de potencial entre la part positiva i la negativa dins del núvol, o entre la seua part inferior i el terra proper (que ha anat acumulant càrregues de signe contrari; per atracció, tenint en compte el caràcter conductor de l’escorça terrestre), fins a arribar a un punt en què es trenque l’aïllament i salte el corrent, bé entre núvols, bé entre núvols i terra. Per aconseguir-ho, ha calgut la creació d’un canal ionitzat (un fil conductor d’uns pocs cm2: el camí del llamp) entre les dues acumulacions de càrregues de signe oposat, seguit d’un o diversos i successius processos de descàrrega de tensió (per tal de neutralitzar els ions) mitjançant aquests canals, on es produeix un corrent elèctric (de tornada; del terra cap al núvol en el cas més comú) d’elevada intensitat (fins a 30.000/ 100.000 A), que fa pujar i de valent la temperatura de l’aire (fins a 30.000º C), tot encenent una llum resplendent i produint un so esclatant. Aquesta llum que segueix un camí segmentat i ramificat, és el que anomenem llamp (el senyal lluminós de la descàrrega elèctrica, que visualitza aquest camí), el qual produeix un resplendor (el llampec, un flaix de llum, que canvia de denominació segons comarques: rellamp, rellampec), i un soroll (el tro, l’efecte oïble de la ràpida dilatació i posterior contracció sobtada de l’aire reescalfat) característics, que ens avisen també de la seua perillositat per a nosaltres, si no hi prenem les precaucions necessàries.

I podríem parlar-ne força estona més, perquè el fenomen té molts trets ben curiosos, com la formació del canal ionitzat (l’inici des del núvol, la seua propagació cap al terra i la inducció al terra d’un altre canal de càrrega i sentit contraris (sobretot als objectes que sobresurten), els tipus de llamps negatius (amb ramificacions, els més freqüents) i positius (presents tan sols un 10 % de vegades, però són més perillosos), les descàrregues successives, etc. La física dels llamps i d’altres meteors associats és força complexa i, tot i què com més va més en sabem, encara hi resten elements per explicar (com la participació dels raigs còsmics en la creació de les guies o canals). Això els fa uns objectes d’estudi i recerca d’allò més engrescadors. Caldrà restar atents a les novetats que s’hi esdevindran.

Passant a resumir les dades meteorològiques concretes d’aquest octubre, tal com han quedat registrades al meu observatori d’aficionat, situat a la banda més alta del terme de Bétera (Camp de Túria), a un racó de la partida de les Malladetes, anomenat la Conarda, tenim el següent:

A) Els valors mitjans i/ o acumulats:

– Temperatura mitjana = 17,6º C, 0,3º C per davall de la sèrie normal (1971-2000 a l’aeroport de Manises corregida per la diferència d’altura) per a un mes d’octubre, la segona més freda en els darrers 10 anys, després de 2010, i gràcies a les temperatures d’hivern de la darrera setmana.

– Pluja recollida = 183,6 mm, un 148 % superior (quasi dues vegades i mitja) a la que marca la mitjana de la sèrie normal per a octubre. Es tracta del tercer octubre més plujós en 21 anys de dades, després dels 310 mm del 2000 i dels 187 mm del 2007. Aquestes generoses pluges d’aquest segon mes de la tardor climàtica han permès assegurar un balanç pluviomètric anual positiu, que ara arriba a un +34 %, i, pel que fa a l’any hidrològic 2018-2019, que comença a comptar des de setembre, la situació és força bona, amb un superàvit del 128 %.

– Vent: Intensitat mitjana = 3,5 km/ h, 0,4 km/ h superior a la mitjana de 10 anys de dades recollides al meu observatori en octubre, que és el mes menys ventós de l’any. Direcció dominant de l’Oest (W), la més habitual al meu observatori en octubre (W = 40 %, WSW = 20 %, ENE = 20 %, ESE = 20 %).

B) El quadre resum de dades:

C) Les gràfiques de l’estació automàtica:

Després del moviment meteorològic que hem tingut a l’octubre –almenys en algunes comarques–, necessitem un novembre bonançós, que espere siga així (“Si novembre comença amb bonança, cal tenir esperança”).